Serotonina

Florent-Claude Labrouste té quaranta-sis anys, detesta el seu nom i es medica amb Captorix, un antidepressiu que té tres efectes adversos: nàusees, desaparició de la libido i impotència.

El seu trajecte comença a Almeria, continua als carrers de París i després a Normandia, on els agricultors estan en peu de guerra. França s’ensorra, la Unió Europea s’ensorra. La vida sense rumb d’en Florent-Claude s’ensorra. L’amor és una entelèquia. El sexe, una catàstrofe. La cultura no és cap taula de salvació.

En Florent-Claude descobreix uns vídeos pornogràfics en què apareix la seva companya japonesa, deixa la feina i se’n va a viure en un hotel. Vagareja per la ciutat, visita bars, restaurants i supermercats. Filosofa i malparla. També repassa les seves relacions amoroses, marcades sempre pel desastre, en alguns casos còmic i en d’altres patètic. Es retroba amb un vell amic que semblava que duia una vida perfecta, però la dona l’abandona per un pianista anglès i s’endú les dues filles amb ella. I aquest amic li ensenya a fer servir un fusell...

Lúcid i nihilista, Michel Houellebecq construeix un personatge i narrador desarrelat, obsessiu i autodestructiu, que escruta la seva vida i el món que l’envolta amb un humor aspre i una virulència punyent. Serotonina és una mostra perfecta del talent de l’autor com a cronista de la decadència d’Occident. Houellebecq és un escriptor indòmit, incòmode i fonamental.

«Houellebecq ho ha tornat a aconseguir. Té un olfacte indiscutible per captar allò que els alemanys anomenen zeitgeist: l’esperit de l’època» (Marc Bassets, El País).

«És Europa qui s’ha mogut des de la publicació d’Ampliació del camp de batalla fins a la publicació de Serotonina, Houellebecq sempre ha estat al mateix lloc... Houellebecq, l’artista malgirbat, és un escriptor imprescindible» (Gonzalo Torné, Contexto).