Les partícules elementals
La radiografia del buit existencial contemporani que va portar Houellebecq a la fama internacional.
A Les partícules elementals, Michel Houellebecq duu fins a l’extrem la seva frase «Cada societat té els seus punts dèbils, les seves ferides. Poseu el dit a la nafra i pitgeu ben fort». La novel·la, un atac frontal contra els protagonistes del Maig del 68, narra la història del Michel i el Bruno, dos germanastres de tarannàs inconciliables: el Michel és un biòleg prestigiós, una mena de monjo científic que als quaranta anys ha renunciat al sexe i només surt per anar al supermercat; el Bruno, també de quaranta anys, és professor de literatura, un misogin racista, un virtuós del ressentiment, obsessionat per la pornografia; una encarnació consumada, en definitiva, d’una societat en què la velocitat del plaer ofega el naixement del desig. Tots dos germans han estat abandonats per una mare hippy.
L’humor de Houellebecq queda més a prop del riure desesperat que de l’alegria fugacíssima de l’acudit. La novel·la es desenvolupa com si les paràboles més angunioses de Kafka s’haguessin fet realitat, sense que ningú n’hagi estat conscient.
«Insolent i políticament incorrecte, és un llibre de caça major, al revés de tants altres que cacen conills» (Julian Barnes).
«Atleta del desconcert, expert en nihilisme, virtuós del no future: Michel Houellebecq» (Pierre Assouline, Lire Magazine).
Sinopsi
A Les partícules elementals, Michel Houellebecq duu fins a l’extrem la seva frase «Cada societat té els seus punts dèbils, les seves ferides. Poseu el dit a la nafra i pitgeu ben fort». La novel·la, un atac frontal contra els protagonistes del Maig del 68, narra la història del Michel i el Bruno, dos germanastres de tarannàs inconciliables: el Michel és un biòleg prestigiós, una mena de monjo científic que als quaranta anys ha renunciat al sexe i només surt per anar al supermercat; el Bruno, també de quaranta anys, és professor de literatura, un misogin racista, un virtuós del ressentiment, obsessionat per la pornografia; una encarnació consumada, en definitiva, d’una societat en què la velocitat del plaer ofega el naixement del desig. Tots dos germans han estat abandonats per una mare hippy.
L’humor de Houellebecq queda més a prop del riure desesperat que de l’alegria fugacíssima de l’acudit. La novel·la es desenvolupa com si les paràboles més angunioses de Kafka s’haguessin fet realitat, sense que ningú n’hagi estat conscient.
