De primer sentim. Després caiem.

JAMES JOYCE, Finnegans Wake

Primera part

1

Això era un record insomne, no pas un somni. Tornava a ser la classe de piano: un terra de rajoles carbassa, una fi­nestra alta, un piano de paret nou en una habitació nua a prop de la infermeria. Tenia onze anys i provava de tocar el que d’altres potser coneixien com el primer preludi de Bach del «Llibre Primer» d’El clavecí ben temperat, versió simplifi­cada, però ell allò no ho sabia. No es demanava si era famós o obscur. No en coneixia ni el quan ni l’on. No es podia imaginar que algú s’hagués molestat a compondre’l. La mú­sica simplement era allà, una cosa escolar, o fosca, com un bosc de pins a l’hivern, exclusiva per a ell, el seu laberint par­ticular de pena freda. No el deixaria anar mai.

La professora seia al seu costat a la llarga banqueta. Cara-rodona, erecta, perfumada, estricta. La bellesa se li amagava darrere el tarannà. No somreia ni arrufava mai les celles. Al­guns nois deien que era boja, però ell ho dubtava.

Es va equivocar al mateix lloc, el de sempre, i ella se li va acostar més, inclinant-se, per ensenyar-li com es feia. Notava a l’espatlla el seu braç ferm i calent; les mans, les ungles pin­tades, li quedaven just per damunt de la falda. Va sentir un formigueig terrible que li distreia l’atenció.

–Escolta. És un so senzill, ondulant.

Però quan ella va tocar no va sentir cap ondulació senzi­lla. El seu perfum li inundava els sentits i l’eixordava. Era una aroma arrodonida i apegalosa, com un objecte dur, un còdol llis de riu, que se li obria camí entre els pensaments. Tres anys després es va assabentar que era aigua de roses.

–Torna-hi. – Ho va dir en un to elevat d’avís. Ella era musical, ell no. Ell sabia que ella tenia el cap en una altra banda i que ell l’avorria amb la seva insignificança: un altre noi d’internat tacat de tinta. Els seus dits premien les tecles dissonants. Veia l’obstacle a la pàgina abans d’arribar-hi, passava abans de passar, l’error se li acostava, amb els braços estesos com una mare, preparat per aixecar-lo, sempre el ma­teix error que el venia a buscar sense la promesa d’un petó. I així passava. El polze tenia vida pròpia.

Junts, van escoltar com les notes errònies es fonien en el silenci sibilant.

–Perdó – es va xiuxiuejar a si mateix.

La desaprovació d’ella es va manifestar en forma d’exha­lació ràpida pel nas, una ensumada en sentit contrari que ja havia sentit abans. Els seus dits li van trobar l’interior de la cuixa, just a l’altura de la vora dels pantalons curts grisos, i el van pessigar amb força. Aquella nit tindria un blau petit. Notava la fredor de la mà, que li pujava per sota dels panta­lons fins on la goma elàstica dels calçotets li tocava la pell. Es va aixecar de cop de la banqueta, tot enrojolat.

–Seu. Torna a començar!

La severitat d’ella va esborrar el que acabava de passar. Havia desaparegut i ell ja dubtava del record que li’n queda­va. No les tenia totes abans d’una altra d’aquelles trobades enlluernadores amb el comportament dels adults. No t’expli­caven mai el que sabien. T’amagaven els límits de la teva ig­norància. El que passava, fos el que fos, havia de ser culpa d’ell i la desobediència era contrària al seu caràcter. Així doncs, es va asseure, va alçar els ulls cap a la lúgubre columna de claus de sol allà on penjaven a la pàgina i va tornar a co­mençar, aquest cop encara més vacil·lant que abans. No hi podia haver ondulació, no pas en aquest bosc. De seguida ja s’acostava al mateix obstacle. El desastre era segur i saber-ho ja ho confirmava mentre el polze idiota baixava quan s’hau­ria d’haver quedat quiet. Es va aturar. La dissonància persis­tent sonava com el seu nom dit en veu alta. Ella li va pinçar la barbeta amb l’artell i el polze i li va girar la cara. Fins i tot l’alè el tenia perfumat. Sense apartar els ulls dels seus, va allargar la mà per agafar el regle de dotze polzades de la tapa del piano. No pensava deixar que li pegués, però mentre s’ai­xecava de la banqueta no ho va veure venir. Li va picar el ge­noll, amb el cantell, no pas amb la part plana, i li va coure. Va fer una passa enrere.

–Fes el que et dic i seu.

La cama li cremava però no s’hi volia posar la mà, enca­ra no. La va contemplar per última vegada: la seva bellesa, la brusa de coll alt ajustada amb els botons de perla, els plecs oberts en diagonal que li formaven els pits a la roba sota la mirada constant i correcta.

* * *

Traducció de Jordi Martín Lloret

* * *

Descobreix més sobre Lliçons d'Ian McEwan aquí.