09/02/2021
Comença a llegir 'Ioga' d'Emmanuel Carrère


Si treus el que tens a dins, el que trauràs et salvarà. Si no treus el que tens a dins, el que no hauràs tret et matarà.
Evangeli apòcrif de sant Tomàs


I. El tancat

L’arribada

Com que per alguna banda ha de començar el relat d’aquests quatre anys durant els quals he provat d’escriure un llibret somrient i subtil sobre el ioga, m’he enfrontat a coses tan poc somrients i subtils com el terrorisme gihadista i la crisi dels refugiats, he caigut en una depressió melancòlica tan forta que em van haver d’internar quatre mesos a l’hospital de Sainte-Anne, i finalment he perdut el meu editor, que per primera vegada en trenta-cinc anys no llegirà el llibre que he escrit, com que realment s’ha de començar per alguna banda, trio el matí d’hivern de 2015 en què, mentre feia la bossa, em vaig preguntar si m’havia d’endur el mòbil, sabent que igualment me n’hauria de desfer allà on anava, o si l’havia de deixar a casa. Vaig triar l’opció radical, i tan bon punt vaig sortir de casa vaig tenir una engrescadora sensació d’indetectabilitat. També va ser un pas en aquest sentit agafar el tren a l’estació de Bercy, satèl·lit de la de Lió, modesta i ja força provinciana, orientada als departaments de la França profunda. Vagons vetustos, compartiments a l’antiga, de sis places a primera, vuit a segona, tons marrons i verds grisosos que em recordaven els trens de la meva llunyana infància, cap allà als anys seixanta. Estirats als bancs hi dormien uns quants soldats, com si ningú els hagués avisat que el servei militar ja no existeix. Girada cap al vidre polsegós, la meva única veïna veia desfilar sota un plugim gris els edificis coberts de grafitis de la sortida de París i, més enllà, de les barriades de l’est. Era una dona jove, amb físic i roba d’excursionista, equipada amb una motxilla enorme. Em vaig preguntar si potser anava a fer alguna ruta pel Morvan, com havia fet jo en altres temps, sortint de Vézelay en unes condicions no gaire més clements que les d’avui, o si potser, qui sap, anava al mateix lloc que jo. Havia decidit deliberadament no agafar cap llibre, i em vaig passar tot el trajecte – una hora i mitja– deixant vagar la mirada i els pensaments en una mena d’impaciència tranquil·la. Sense saber ben bé què, esperava molt d’aquells deu dies de desconnexió total, d’estar il·localitzable, fora de l’abast de tothom. Observava la meva espera, observava aquella impaciència tranquil·la. Era interessant. Quan el tren es va aturar a Laroche-Migennes, la dona de la motxilla grossa va baixar amb mi, i com jo mateix i una vintena de persones, es va dirigir cap al terraplè de davant de l’estació, on ens havia de venir a buscar un minibús. El vam esperar en silenci, perquè ningú coneixia ningú. Tots miràvem la resta de companys i ens preguntàvem si feien pinta de ser normals. Jo més aviat hauria dit que sí. Quan va arribar el minibús, uns quants van seure de dos en dos, jo tot sol, però just abans d’arrencar una dona que devia vorejar la cinquantena, amb una cara bonica, seriosa i arrugada, que havia sigut l’última a pujar, es va asseure al meu costat. Un «bon dia» ràpid, a mitja veu, i després va tancar els ulls per deixar-me entendre sense hostilitat que no tenia ganes de conversa. No parlava ningú. Al cap d’un moment l’autocar ja era fora del poble i va avançar per un seguit de carreteretes, travessant llogarets on no semblava que hi hagués res obert, ni tan sols els porticons de les cases. Al cap de mitja hora va agafar un camí de terra flanquejat per castanyers i es va aturar en una esplanada de grava, davant d’una mena de mas no gaire alt. Vam baixar, el portamaletes es va buidar i vam entrar a l’edifici per portes separades: una per als homes i una altra per a les dones. Els homes vam anar a parar a una gran sala disposada com un menjador d’escola, il·luminada amb fluorescents, amb les parets pintades de color groc pàl·lid i adornades amb uns cartellets on es podien llegir, cal·ligrafiades, frases de la saviesa budista. Hi havia cares noves, gent que no era a l’autocar i que devia haver arribat en cotxe. Rere una taula de fòrmica, un home jove de cara oberta i simpàtica, vestit amb una samarreta de màniga curta quan tota la resta dúiem almenys un jersei o un folre polar, rebia els nouvinguts un per un. Abans de presentar-nos davant seu havíem d’omplir un qüestionari. 


El qüestionari

Després d’obrir l’aixeta d’un gran samovar de llauna per servir-me te en un got de menjador d’escola, em vaig asseure davant del qüestionari. Quatre pàgines per davant i per darrere. Les primeres no requerien grans reflexions: estat civil, persones de contacte en cas d’urgència, problemes mèdics, tractaments en curs. Vaig indicar que estava bé de salut però que havia patit uns quants períodes de depressió. Després se’ns convidava a dir: 1) Com havíem conegut el vipassana; 2) Quina experiència teníem amb la meditació; 3) En quin moment de la vida estàvem; 4) Què esperàvem d’aquell retir. Com que l’espai reservat a cada resposta era de només un terç de pàgina, vaig pensar que si volia afrontar seriosament encara que fos només la segona pregunta em caldria escriure tot un llibre, i que de fet era justament per escriure aquest llibre que era allà, però això no ho pensava dir. Prudentment, em vaig limitar a dir que practicava la meditació des de feia una vintena d’anys, i que durant molt de temps aquesta pràctica havia estat vinculada a la del taitxitxuan (entre parèntesi, vaig precisar: «petita circulació», perquè veiessin que no era en cap cas un debutant) i que ara ho estava a la del ioga. De tota manera, la pràctica continuava sent irregular i esperava poder-la consolidar, que era el motiu pel qual m’havia apuntat a aquella sessió intensiva. Pel que fa al «moment de la vida en què estava», la veritat és que era un bon moment, un cicle extremament favorable que aviat faria deu anys que durava. Era fins i tot sorprenent, després de tants anys en què sempre hauria respost a aquesta pregunta dient que estava malament, molt malament, que em trobava en un moment de la vida particularment catastròfic, que pogués dir sense mentir, i fins i tot rebaixant una mica el meu grau de bona sort, que tot anava molt bé, que feia temps que no tenia cap episodi depressiu, ni problemes amorosos, familiars, professionals o materials; el meu únic problema real, que sí, que és un problema, però que no deixa de ser un problema de privilegiat, era un ego inflat, despòtic, que exercia un domini que jo aspirava a limitar, i la meditació està pensada justament per a això. 


Els altres

Al meu voltant hi tinc una trentena de persones amb qui seuré i callaré durant deu dies. Els observo discretament. Em pregunto qui d’entre ells està en crisi. Qui té, com jo, família. Qui està sol, qui se sent abandonat, pobre, desgraciat. Qui és fràgil, qui és ferm. Qui corre el risc, en el vertigen del silenci, de perdre el control. Hi ha representació de totes les edats entre els vint i, diria, els setanta. Pel que fa a l’estatus social, també és variat. Hi ha tipus fàcilment identificables: el professor d’institut adepte a les acampades, naturista, vegetarià, amic dels místics orientals; el jove amb rastes i gorra peruana que et podries trobar entre els activistes No Border de Calais, on fa poc vaig anar a fer un reportatge; el cinesiterapeuta o osteòpata aficionat a les arts marcials, i després uns quants que tant podrien ser violinistes com taquillers dels ferrocarrils, impossible de dir. En resum, la mena de clientela força barrejada que trobes als dojos o als refugis que puntegen el camí de Compostel·la. Com que el Noble Silenci, com en diuen, encara no ha entrat en vigor i podem parlar entre nosaltres, escolto les converses dels petits grups que s’han format mentre la nit comença a caure, molt d’hora, molt negra, rere els petits vidres entelats de les finestres. Totes fan voltes al que ens espera a partir de demà al matí. Hi ha una pregunta recurrent: «És la teva primera vegada?» Hi ha, diria, una meitat de neòfits i una meitat de veterans. Els primers, curiosos, excitats, inquiets; els segons, amb l’aurèola de prestigi que dona l’experiència, i, entre ells, un home menudet que em recorda algú però no sé a qui i sobre el qual, negatiu com soc, em concentro instantàniament: masclet punxegut, jersei d’esquí amb predomini del color bordeus, aquest paio interpreta amb una fatuïtat lamentable el paper del savi somrient, benèvol, generós a l’hora de fer apreciacions sobre l’alineament dels txakres i els beneficis del deixar anar.


Teleportació a Tiruvannamalai

El primer cop que vaig sentir parlar del vipassana va ser a l’Índia, la primavera de 2011. Per acabar un llibre, havia llogat una casa a Pondicherry, on em vaig estar dos mesos sense parlar gairebé amb ningú. Invariablement regulats, els meus dies començaven amb la lectura del Times of India a l’únic cafè on, que jo sabés, servien expressos. Després, recorrent carrers tallats en angle recte i decorats amb edificis colonials decrèpits, amb noms com ara avinguda Aristide-Briand, carrer de Pierre-Loti o bulevard del Maréchal-Foch, tornava a pas pensatiu a treballar en Limonov, la meva novel·la d’aventures russa. Me n’anava a dormir molt d’hora, just quan la infinitat de gossos errants de Pondicherry començaven un concert en què vaig aprendre a distingir algunes veus, i em llevava també molt d’hora, despertat per l’alba i pels raucs dels dragons. Aquesta rutina tan casolana, sense visites a museus ni monuments, sense les obligacions del turisme, és el meu ideal d’estada a l’estranger. Sigui com vulgui, un dia vaig anar a Tiruvannamalai, que és una de les capitals de l’espiritualitat índia perquè és el lloc on va viure i ensenyar el gran místic Ramana Maharshi, i on encara ara hi ha el seu asram. La capital en qüestió em va fer molt mal efecte: una fira de gurus i de seminaris espirituals que atreia estols de falsos sadhus occidentals, macilents, atribolats, llardosos, i que traspuava una barreja de grans pretensions i patiment. És justament el que sempre em ve al cap quan algun practicant de ioga em parla d’un retir a l’Índia on espera rebre les ensenyances ancestrals dels grans mestres. A parer meu, Tiruvannamalai o Rishikesh, el suposat bressol del ioga, són els llocs del món on menys probable és que rebis les ensenyances d’un gran mestre, com si volguessis trobar un pintor original a la Place du Tertre. En Bertran i la Sandra, els únics amics que havia fet a Pondicherry, m’havien donat l’adreça d’un francès que hi vivia. Duia una túnica de color lila, es deia Didier i es feia dir Bismillah. Quan li vaig preguntar per la seva trajectòria espiritual, en Bismillah em va confiar la importància que per a ell havia tingut l’etapa del retir vipassana: deu dies de meditació intensiva que, en paraules seves, et deixaven el cap ben net. Com que jo practicava la meditació a petita escala i a priori no era enemic de la idea de tenir el cap ben net, en vaig voler saber més coses, però em vaig refredar una mica quan vaig descobrir que el motiu que havia dut en Bismillah a Tiruvannamalai havia sigut un seminari de teleportació. Em va confessar que havia sigut molt decebedor. Em vaig quedar perplex. La teleportació consisteix a traslladar-se instantàniament d’un lloc a un altre, amb el sol poder de l’esperit. Desapareixes a Madràs i al cap d’un instant apareixes a Bombai. Hi ha una variant anomenada bilocació: ets a tots dos llocs alhora. Hi ha tradicions que atribueixen aquestes gestes a uns pocs grans sants, com ara Josep de Copertino, però les autoritats religioses, per no parlar de les científiques, s’ho miren amb prudència. Em vaig preguntar si algú que esperava tenir una experiència com aquesta inscrivint-se per internet a un seminari obert a tothom, una mica com si esperés veure una manta gegant havent-se apuntat a fer un dia d’immersió submarina, demostrava una obertura de mires exemplar o si per empassar-se una bola com aquesta –i després proclamar-te’n decebut– no havies de ser una mica idiota.


La meva habitació

La qüestió de l’allotjament m’inquieta. Hi ha habitacions individuals i dormitoris col·lectius, i evidentment preferiria estar-me en una individual, però suposo que tothom ho prefereix i no hi ha cap criteri que permeti establir que la necessito més jo que no un altre. En un entorn diferent els diners ho arreglarien tot: els millors llocs serien per als més rics i no caldria que patís per res. Però aquí ens acullen de franc. La instrucció, l’estada, el cobert, tot és gratuït. Només ens suggereixen que al final de tot fem un donatiu, en la mesura de les nostres possibilitats i sense que ningú més en conegui la quantitat. Deu haver-hi algun altre criteri. Depèn de l’ordre d’arribada, potser, o és aleatori? Ho fan a sorts? Quan porto el qüestionari ja ple al jove simpàtic que fa el paper d’hostaler, l’hi pregunto amb un petit somriure de curiositat divertida, còmplice, per si es donés el cas, que considero poc probable, que tot depengui de la seva bona voluntat, i ell em respon, també amb un somriure, que no, que no ho fan a sorts: es reparteix en funció de l’edat, les habitacions individuals són per als més grans. Així doncs, no cal que pateixi. El jove simpàtic em dona la clau, i un cop la tinc surto al jardí xop que hi ha rere l’edifici principal. A l’esquerra hi ha el gran cobert on passarem una desena d’hores al dia durant deu dies, a l’esquerra tres rengleres de bungalous prefabricats. El meu és a primera línia. Deu metres quadrats, terra de linòleum, un llit individual, sota el llit una caixa de plàstic amb els llençols, l’edredó i el coixí, i també una dutxa, un vàter i una pica i un armariet: el mínim estricte, perfectament net. I ben escalfat, que al Morvan també té la seva importància, durant l’hivern. L’única font de llum, a part de la franja de vidre de la porta, que es pot tapar amb una cortineta, és una esfera de vidre polit al sostre. No és gaire alegre, m’hauria estimat més un llum a la tauleta de nit, però com que se suposa que no hem de llegir... Em faig el llit, deso les coses a l’armari: roba d’abric, còmoda, jerseis gruixuts, pantalons de córrer, mitjons, no és moment de coqueteries. La màrfega de ioga. Una estatueta de terrissa que representa uns bessons. Dotze centímetres d’altura, formes plenes i arrodonides: una dona m’ha regalat aquest fetitxe discret i me l’enduc a tot arreu. Ni llibres ni telèfon, doncs, i tampoc tauletes ni cap dels carregadors corresponents. En el moment de rebre’m, el jove simpàtic m’ha preguntat si volia deixar algun d’aquests objectes en dipòsit: hi ha una consigna prevista. Orgullós, li he respost que no, que ja me n’he desempallegat abans de venir. Tothom les deu haver seguit tan meticulosament, les instruccions que vaig descobrir en apuntar-me, ara fa dos mesos? Sí, hem signat el document, ens hem compromès a prescindir d’aquestes distraccions durant deu dies, a no comunicar-nos amb l’exterior, però qui comprovarà si fem trampes? Em sorprendria que fessin visites sorpresa a les habitacions i els dormitoris per confiscar els llibres o els portàtils que hi hàgim pogut introduir clandestinament. 

O potser sí?

 

Corea del Nord?

Els retirs vipassana són l’entrenament comando de la meditació. Deu dies, deu hores cada dia, en silenci, aïllats de tot: el rotllo hard. Als fòrums, molts es declaren satisfets i de vegades fins i tot transformats per aquesta experiència tan exigent, i altres la denuncien com una forma de reclutament sectari. Descriuen el lloc com un camp de concentració, i la conferència diària com un rentat de cervell que no permet, no ja que ningú la contradigui, sinó que se n’arribi a parlar. És Corea del Nord. El silenci forçós, l’aïllament i l’alimentació insuficient fan abaixar les defenses als participants i els converteixen en zombis. Per malament que et trobis, està prohibit marxar. No, al·leguen els defensors, si te’n vols anar te’n vas, ningú t’ho impedirà, és només que ho desaconsellen vivament i sobretot que tu mateix t’has compromès a no fer-ho. Aquestes converses em van intrigar, sense inquietar-me: em considero immune al reclutament sectari, tinc curiositat per veure què. «Veniu, veieu», va dir Jesús als que havien sentit tota mena de rumors contradictoris sobre ell, i em continua semblant la millor política: anar-ho a veure, amb el mínim de prejudicis possibles o, almenys, sent conscient d’aquests prejudicis.


* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *
 

Ioga

Descobreix més de Ioga d'Emmanuel Carrère aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.