10/03/2020
Comença a llegir 'En aquest món, per un moment, som grandiosos' d'Ocean Vuong

Per a la meva mare

 

Però deixa’m veure si, fent servir aquests mots de petita parcel·la i la meva vida de pedra angular, soc capaç d’erigir-te un centre.

QIU MIAOJIN

Vull dir-te la veritat, i ja t’he parlat dels amples rius.

JOAN DIDION

 

I

Deixa’m que torni a començar.

 

Mare estimada,

T’escric per arribar on ets, encara que cada paraula que consigno al paper em deixi una paraula més lluny de tu. T’escric per tornar enrere fins a aquell moment, a l’àrea de descans de Virgínia, en què et vas quedar mirant esgarrifada el cérvol dissecat que tenien penjat damunt la màquina de refrescos, a tocar dels lavabos, amb aquelles banyes que et feien ombra a la cara. Al cotxe no vas deixar de remenar el cap.

–No entenc per què les fan, aquestes coses. Que no ho veuen, que és un cadàver? Els cadàvers han de fer el seu camí, no s’han de tenir aquí clavats per sempre.

Ara hi penso, en aquell cérvol, en la manera en què observaves aquells ulls de vidre negres i hi vas veure el teu reflex, tot el teu cos, guerxat en un mirall sense vida. El que et va atabalar no va ser el muntatge grotesc d’un animal decapitat, sinó que la taxidèrmia encarnava una mort que no s’acaba mai, una mort que continua morint quan nosaltres hi passem pel davant per anar a fer un riu.

Escric perquè m’han dit que no comenci mai una frase amb la paraula perquè. Però és que no volia formar una frase... Volia escapar-me. Perquè la llibertat, segons m’expliquen, no és altra cosa que la distància entre el caçador i la presa.

Tardor. En algun racó de Michigan una colònia de papallones monarca de més de quinze mil exemplars comença la seva migració anual cap al sud. En l’espai de dos mesos, de setembre a novembre, es desplaçaran, un cop d’ala després de l’altre, del sud del Canadà i els Estats Units a parts del centre de Mèxic, on passaran l’hivern.

Aturen el vol entre nosaltres, als ampits de les finestres i a les teles metàl·liques, als fils d’estendre difuminats encara pel pes de la roba acabada de penjar, al capot d’un Chevy blau descolorit, plegant lentament les ales, com desant-les, abans de fer-les espetegar una sola vegada i arrencar el vol.

Amb una nit de glaçada n’hi ha prou per matar-ne tota una generació. Viure, doncs, és una qüestió de temps, d’oportunitat.

Aquella vegada que jo tenia cinc o sis anys i, per fer-te una broma, em vaig tirar a sobre teu des de darrere la porta del passadís, cridant: «Pum!» Tu et vas posar a xisclar, se’t va arrupir i contreure la cara, i vas començar a sanglotar, et vas aferrar el pit repenjada a la porta, esbufegant. A mi em vas deixar amb un pam de nas, se’m va quedar el casc de soldat de joguina penjant del cap. Era un nano americà que imitava tot el que veia a la tele. Jo no sabia que tu encara duies la guerra a dins, que havia existit una guerra, vaja, que un cop t’entra no t’abandona mai... només ressona, un so que dona forma a la cara del teu propi fill. Pum.

Aquella vegada que, a tercer, amb l’ajuda de la senyora Callahan, la meva mestra d’anglès per a estrangers, vaig llegir el primer llibre que em va encantar, un llibre infantil que es deia Thunder Cake, de Patricia Polacco. Al conte, quan una noia i la seva àvia veuen que s’acosta una tempesta per l’horitzó verd, en comptes de tancar els porticons o clavar taulons a les portes, decideixen fer un pastís. A mi aquella decisió em va destarotar, aquella precària però agosarada negació del sentit comú. Amb la senyora Callahan darrere meu, parlant-me a cau d’orella, el torrent de la llengua em va xuclar encara més. La història es va anar desplegant, la tempesta s’acostava a mesura que ella me l’explicava, i es tornava a acostar quan jo en repetia les paraules. Posar-te a fer un pastís a l’ull d’una tempesta; alimentar-te de sucre a les envistes d’un perill imminent.

 

La primera vegada que em vas pegar, jo devia tenir uns quatre anys. Una mà, un instant, un reconeixement. La boca que era una flamarada al tacte.

La vegada que vaig provar d’ensenyar-te a llegir com m’ho ensenyava a mi la senyora Callahan, amb els llavis a cau d’orella, agafant-te la mà, amb les paraules bellugant-se sota les ombres que dibuixàvem tu i jo. Però aquell fet (un fill que ensenya a la seva mare) ens va invertir les jerarquies, i alhora les identitats, que en aquest país ja eren prou precàries i condicionades. Després dels quequejos i dels inicis en fals, quan les frases se t’embarbussaven o se’t travaven a la gola, després de la vergonya del fracàs, vas tancar el llibre de cop.

–A mi no em fa falta llegir –vas dir amb les faccions tenses, i te’n vas anar de la taula enfadada–. M’hi veig molt bé, i fins ara amb això n’he tingut prou, oi que sí?

I aquella vegada del comandament a distància. Un blau lleig a l’avantbraç sobre el qual mentiria als mestres.

–Vaig caure jugant a tocar i parar.

La vegada que, als quaranta-sis anys, vas sentir un desig inesperat de pintar amb colors.

–Anem al Walmart –vas dir un matí–. Necessito llibres per pintar.

Durant mesos vas omplir l’espai entre els teus braços de tots els tons que eres incapaç de pronunciar. «Magenta», «vermelló», «calèndula», «peltre», «ginebró», «canyella». Cada dia, hores i hores, et bolcaves sobre paisatges de granges, pastures, París, dos cavalls sobre una plana ventosa, la cara d’una nena amb cabells negres i la pell que deixaves sense pintar, blanca. Els penjaves per tota la casa, allò començava a semblar una aula de primària. Quan et vaig preguntar: «Per què pintar llibres, per què ara?», tu vas deixar el llapis blau safir a la taula i et vas quedar mirant com ensonyada un jardí que tenies a mitges.

–És que durant una estona m’hi fico i m’abstrec –vas dir–, però ho noto tot. Com si encara fos aquí, en aquesta habitació.

La vegada que em vas llançar la capsa dels Lego al cap. El terra de fusta puntejat de sang.

–Tu has creat mai un decorat –vas dir mentre acolories una casa de Thomas Kinkade– i t’has ficat a tu allà dins? T’has observat mai des de darrere, entrant a fons en aquell paisatge, cada cop més lluny de tu?

Com podia saber que el que em descrivies era l’escriptura? Com volies que digués que nosaltres, al capdavall, som tan a prop que les ombres de les mans, en dues pàgines diferents, se’ns fusionen?

–Em sap greu –vas dir mentre m’embenaves el tall del front–. Agafa l’abric. Anem al McDonald’s. –Amb el cap que encara em bategava, vaig sucar les delícies de pollastre al quètxup mentre em miraves–. T’has de fer gran i fort, em sents?

 

* * *

Traducció de Yannick Garcia

* * *

 

 

En aquest món, per un moment, som grandiosos

 

Descobreix més d'En aquest món, per un moment, som grandiosos d'Ocean Vuong aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.