Comença a llegir 'La ciutat errant' de Cesc Martínez

 

Apreciat lector:

El llibre que tens a les mans no és una ficció, però pren, de la ficció, alguns narradors: la seva veu sona en aquestes pàgines i s’enllaça a unes altres no inventades en el recorregut per arribar a la ciutat errant. Els seus noms i els títols de les obres els trobaràs a la «Guia de viatge» que hi ha al final i que constitueix una narració complementària.

Els punts on s’han inserit aquestes veus estan degudament assenyalats amb números, de manera que es pot reconèixer qui és qui saltant al final i llegint la nota corresponent. Tot i així, recomano no fer-ho: per no perdre la visió de conjunt, és millor fer el camí sencer dels deu capítols que componen aquesta cerca sense interrompre’s i continuar per l’annex com si fos una segona part. Des d’allà, sempre podràs tornar enrere, si encara necessites aclariments, fins a aquells punts del paisatge per on ja hauràs transitat.

 

ALLIBERAR-SE DE LA PRESÓ TERRA

 

La primavera passada, mentre travessava lentament les planes solitàries d’un llibre de viatges, vaig veure passar en poques línies un personatge fugaç amb certa retirada a un altre de qui jo mateix havia escrit anys enrere. Em va cridar l’atenció, en part, per això, i en part també perquè, tot i ser homes molt diferents, hi endevinava el mateix instint. Sir Raymond Quilter, a qui ara acabava de conèixer, apareixia i desapareixia en el curs d’una sola pàgina tan sols per deixar una mínima empremta del seu ésser en un relat compost sobretot per indicis. Era renebot d’un ric hoteler anglès que, abans de la Primera Guerra Mundial, allotjava l’alta aristocràcia alemanya al seu establiment de la costa de Suffolk. Dues generacions més tard, l’hereu ja no gaudia de la riquesa i l’estatus social del seu besoncle, havia d’eixugar una mar de deutes i va acabar que, «a part d’una quantitat modesta de capital lliure, no posseïa res més que un avió i una pista d’envol en un camp solitari». El llibre no donava gaires detalls més de la vida d’aquest pilot que, de jove, oferia espectacles aeris i de salts en paracaigudes als turistes. Se’n desprenia un caràcter taciturn, poc inclinat a les diversions de la gran ciutat, i la fidelitat a un compromís amb ell mateix i el seu llinatge, en virtut del qual s’havia desprès de tot bé que li donés una renda i s’havia quedat amb l’única cosa que podia mantenir la dignitat de la seva reputació. Per això crec que l’avió no el devia portar lluny, almenys en el sentit que solem donar a «lluny». Fill d’una nissaga amb estendard propi (un faisà daurat sobre fons negre), la pista d’enlairament era la darrera possessió terrenal que el vinculava a una història respectable. M’agrada pensar que Raymond Quilter aixecava el vol cada dia per endinsar-se milles i milles sobre el mar que el separava dels Països Baixos i que, en divisar el continent, per comptes de llançar-s’hi amb esperit aventurer, es quedava fent voltes, observant-lo amb una barreja de nostàlgia i autocontrol, i que en acabat feia mitja volta i tornava a la base. Ni a una banda ni a l’altra del mar no l’hi esperava res, i l’única cosa que conservava eren unes coordenades. Abans d’això, sabem que vivia a l’antiga casa del xofer i que, quan anava a Londres, sempre s’estava al mateix hotel, però en aquest punt de la nota biogràfica l’autor no informa de com vivia quan era a terra. La terra, per a ell, devia ser un record que el lligava a unes condicions de vida (i de socialització) massa rígides. Potser comprava menjar preparat i se l’enduia a l’avió, i el mastegava a poc a poc, mirant les estrelles des de la cabina, i en acabat apilava en un racó les caixetes i els papers del sopar per llençar-los l’endemà quan anés a fer un cafè a algun lloc on preparessin esmorzars per als treballadors del poble. (1) Hi ha gent que porta vides així. Busquen, i de vegades troben, entre la seva confusió, un lloc habitable. Sovint formen al seu voltant una membrana que els separa dels altres, rere els vidres d’una avioneta, visitant complexos turístics en països llunyans o encadenant-se a petites propietats o als somnis d’èpoques remotes. Només algunes d’aquestes vides acaben cridant l’atenció i algú les escriu. D’altres, la majoria, resten amagades en individus anònims que trobem pel carrer. N’hi ha que deixen que sigui el món, el que es desplaci al seu voltant. Un amic meu, per exemple, que s’assembla a un personatge encara no escrit, explicava que en una època especialment difícil de la vida s’havia quedat sense res més que el seu cotxe. ¿Sorprendrà algú que digui que, en tot el temps que va passar vivint en aquelles condicions, no va sortir ni una sola vegada de la ciutat? I així, mentre jo posava en negre sobre blanc trossets de vida de persones que fugien del seu tros de terra, ell romania estàtic en un entorn en moviment. Aquest llibre és el resultat d’una expedició a aquest indret erràtic i la seva àrea de servitud, recorrent, quan ha calgut, els camins de la ficció i els rastres mig amagats a l’ombra de la quotidianitat, seguint les passes d’alguns exploradors solitaris que m’han precedit i han revelat nous mons ja coneguts.

Escric fora del meu domicili habitual, que és a Barcelona. Soc en una urbanització que limita amb un espai rural que no m’és familiar, en una casa que sí que ho és. Mentre redacto aquestes notes, una avioneta sobrevola casa meva. Són dues, de fet, que passen una vegada i una altra; (2) sempre els mateixos aparells, un de blanc i l’altre vermell flama. S’envolen a intervals regulars des d’una pista construïda fa pocs anys per una empresa d’aviació esportiva i oci que ofereix salts en paracaigudes i entreteniment a gent necessitada d’emocions fortes. A dos quilòmetres escassos d’aquesta nova instal·lació, hi ha un altre aeròdrom, on alguns homenets de fortuna tenen, com Sir Raymond Quilter, els seus avions. Que jo sàpiga, però, no n’hi ha cap de tan romàntic. Són recintes privats i només en sé allò que ells publiciten. Es parla d’afició, de gust o d’adrenalina. No es diu enlloc que sobrevolar aquests camps pugui ser una activitat que es repeteixi religiosament, ni instintivament, ni res, i tanmateix dibuixen cercles a l’aire, com aus de rapinya. Quan l’avió vermell i el blanc van començar a sobrevolar les cases del poble, vaig comprar una llibreta nova. La vaig titular La ciutat. Ara que repasso el que hi vaig escriure, m’adono, per a sorpresa meva, que els primers apunts no tracten del vol recurrent d’aquestes dues avionetes, sinó d’una visita que vaig fer a l’aeroport de Lleida, on vaig quedar amb un amic de fa molts anys. (3) També hi ha diverses anotacions sobre algunes de les meves lectures d’aquell moment i de relacions d’idees dispars, entre les quals suren records de coses pensades, observades i llegides fa més temps. Un dels llibres que vaig tenir entre les mans aquells dies –una novel·la– tenia una estructura constel·lada de relats i fils narratius i una trama elàstica de causes i conseqüències. Una multitud de personatges recorria els passadissos d’aquell llibre, seien una estona a les sales d’espera dels diferents capítols, entraven i sortien i viatjaven intensament, amb cada partícula del cos. Per això no necessitaven, de vegades, anar gaire lluny. En tenien prou de girar-se cap al sud per comptes del nord, endinsar-se en l’atmosfera d’una llengua no del tot desconeguda o explorar vells estudis d’anatomia per percebre la vibració del propi misteri. És en l’encreuament de les narracions dels múltiples cossos que travessen aquella obra que els aeroports es revelen com l’única forma de cultura a què el món global ha sabut donar vida. Són els temples majors on s’escenifica, entre murmuris, el ritual del trànsit efímer de l’individu per un món inconstant. La ciutat contemporània és un apèndix de l’aeroport, la seva infraestructura necessària, i no a l’inrevés. (4)

La visita a l’amic de Lleida havia de servir, a més a més de la retrobada, per encetar la recerca. Ell és un altre que, per viatjar, no necessita canviar de poble. És poeta, què volíeu que fos. Autor d’una obra condensada, com saquets de pinyols de planter. Viu en una casa que es va fer construir al solar on hi havia hagut la dels seus avantpassats; en conec l’adreça, però ens vam citar al polígon de Torrefarrera, al costat mateix de l’autopista. Aparèixer de sobte en una zona comercial en la ruta de ponent sota el sol de l’estiu és sumar-se al corrent de cossos lliurats a l’anar i venir; suspesos en el torrent del temps, sense estar, sense habitar cap espai sinó tan sols passant-hi, fer-se fugaç. Com que ens veiem tan poc, ja ens anava bé quedar en un escenari on es percebés la vida a còpia de repeticions ràpides. Hi ha un restaurant de vint-i-quatre hores i un altre amb espai per a banquets, un bar amb terrassa (buida a causa de la calor), subministraments per a l’hoteleria i un hotel, el supermercat a l’engròs Balkanica Cash & Carry, una clínica veterinària, diverses empreses de distribució, un sàlting per entretenir la canalla i el bordell Punt X. Aquí, a Torrefarrera, transiten milers de persones cada dia, entre els que treballen en tallers i magatzems, camioners, cuiners, cambrers i gent amb gana, i els que hi venen a omplir altres buits i comprar. S’hi atansen dels pobles del voltant o de la ciutat mateix, o tenen un origen remot i un camí molt llarg per davant, encara, i només s’hi aturen durant aquella fracció de temps en què el temps pràcticament no es pot percebre.

Des d’allà, hi ha dues maneres d’arribar a l’aeroport: per l’autovia que es va construir amb aquest propòsit fa cosa d’una dècada o fent una mica de marrada per la vella nacional 230, d’un sol carril per banda, que talla pel mig, un per un, els pobles de la ruta de Lleida a Vielha i França. La memòria em diu que el darrer cop que havia circulat per aquesta carretera no hi havia tantes rotondes. També tinc la impressió que hi ha més trànsit, però l’amic em corregeix: assegura que, des que existeix l’autovia, n’hi ha menys. A mesura que ens allunyem del polígon, es van veient camps intervinguts amb ponts de reg metàl·lics. Seguim la N-230 cap al nord uns quants quilòmetres, entre camions i tractors que arrosseguen remolcs o maquinària agrícola. Sembla que el treball humà consisteixi, en essència, a cultivar i canviar les coses de lloc i canviar-se un mateix de lloc, i per a això la quotidianitat de la zona exigeix circular al llarg d’aquesta via, resseguint la ratlla que separa Catalunya i l’Aragó. En una rotonda d’Alguaire s’agafa el desviament cap a l’aeroport, i a partir d’allà el paisatge es mostra encara més obert i historiable. Deixant enrere el poble, una carretereta s’enfila entre el cementiri i el camp de futbol cap a allò que els habitants de la zona solien anomenar el Pla, abans de convertir-se en terminal aèria. El meu amic solia portar- mi i a altres: des del capdamunt, es contempla bona part de l’extensió de la plana de Lleida en direcció a Balaguer i Mollerussa; retalls geomètrics de cultiu de panís o fruiters o farratges, l’estreta franja de bosc de ribera que ressegueix el curs de la Noguera Ribagorçana poc abans d’unir-se al Segre, la calitja que puja de la terra assolellada i un horitzó que es difumina com més s’allunya. Pel camí d’ascens al Pla, es veuen, ara aquí, ara allà, magatzems agrícoles, camps segats, l’àrida superfície d’una terra que no regala els seus fruits. L’altra manera d’anar a l’aeroport és per l’autovia A-14. Es va fer per facilitar l’accés a aquesta espècie de temple dels sants viatgers i desviar el trànsit de la carretera nacional. Tot i que té el nom oficial d’autovia de la Ribagorça, s’acaba, en el moment de prendre aquestes notes, a tan sols vint quilòmetres de Lleida, al municipi d’Almenar. El meu amic m’explica que són els afortunats habitants d’aquest poble els qui més hi passen, i els camions grans. Tanmateix, quan passem el pont que travessa per damunt, observo que l’autovia va buida, cosa que la fa semblar excessiva i improcedent. De la recerca que en vaig fer, tinc aquesta dada: els primers sis quilòmetres van costar 72,83 milions d’euros (segons informació publicada pel Ministerio de Fomento, 2017). Sembla molt, però en realitat no sé gens a quant va el metre de carretera. En qualsevol cas, sigui quina sigui la via d’arribada a la terminal aeroportuària, quan per fi t’hi acostes, no es pot evitar un cert sentiment de reverència. La solitud de l’última part del trajecte genera, en el viatger, aquella sensació cosina germana de l’èxtasi que provoquen els paisatges massa grans per a una sola persona. Aquesta impressió no minva quan per fi arribes a l’edifici principal de l’aeroport. Té forma d’avió o de fletxa apuntant al cel. Els colors respecten la paleta de tons agrícoles del voltant, dels marrons als verds, i el conjunt no difereix massa de les naus industrials que es troben ara i adés. Però no és el mateix. És un conjunt monumental, una espècie de piràmide en honor d’alguna divinitat al mig d’un desert. Anoto: «Estem estacionats a l’aparcament de l’aeroport de Lleida-Alguaire. Deu haver-hi poc més d’una vintena de cotxes aparcats. Hi ha un tot terreny de la Guàrdia Civil i una furgoneta de l’empresa BAA Training, dedicada a la formació de pilots. Té matrícula de Lituània. Busco amb el mòbil: l’empresa té la seu a Vílnius. També hi ha un Audi A5 amb matrícula russa i un altre (un Mazda?) amb plaques lituanes. Tots negres, com els cotxes dels enterramorts o dels que es desplacen d’incògnit. També hi ha un cotxe francès. Des d’allà on som, veig uns quants avions tots blancs, sense cap marca de companyia aèria. N’hi deu haver una dotzena. Fa sensació de temps aturat. Vist el poc tràfec, també podria ser una base de llançament d’una agència espacial en un relat de ciència-ficció. Des d’aquí es podria anar a l’estació orbital on residiria el congrés galàctic que decidiria el futur d’aquest i altres mons. Aquí baix, a la Terra, seria el lloc on només quedarien vestigis de civilització. L’edifici, de lluny i també de prop, promet sensacions ingràvides. Quan camines cap a la porta d’accés, és inevitable preguntar-se si per dins complirà les expectatives, si ens farà aquell efecte de ser més lleugers que, en general, ens ve sempre que entrem en una terminal de vol, com si així ja ens preparéssim per enlairar-nos. Imaginem destinacions captivadores als panells d’informació, l’hora de sortida del nostre avió (o llançadora espacial), que ens alliberarà de l’enutjosa gravetat que ens manté lligats a terra. Les cintes transportadores proporcionen una primera impressió d’aquest sentiment; a les sales d’espera ja tindrem un peu en un altre món. Però aquí, la part de la terminal que està oberta al públic és petita, en podríem dir domèstica, i no hi ha res de tot això. La meitat l’ocupa una simple cafeteria. Asseguts al voltant d’una taula, hi ha un instructor de vol i el que sembla una tripulació internacional. Parlen anglès sense alçar la veu; potser sí que pertanyen a una altra esfera, però se’ls veu normalíssims. Hi ha pocs taulells de facturació i tots estan tancats. Les pantalles, en negre. No hi ha cap vol programat. Constato que, si hi ha una vibració que es comunica de la part de fora a la de dintre d’aquesta infraestructura, és la presència d’un secret.

 

* * *

 

 

Descobreix més sobre La ciutat errant de Cesc Martínez aquí.