ARTÍCULOS
Comença a llegir 'Un metre quadrat' de Llucia Ramis
Constitució espanyola del 1978
Títol I. Dels drets i deures fonamentals
Capítol segon. Drets i llibertats
Secció 2a. Dels drets i deures dels ciutadans
Article 33
- reconeix el dret a la propietat privada i l’herència.
- La funció social d’aquests drets en delimitarà el contingut, d’acord amb les lleis.
- Ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis.
Constitució espanyola del 1978
Títol I. Dels drets i deures fonamentals
Capítol tercer. Dels principis rectors de la política social i econòmica
Article 47
Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.
PRÒLEG
Els meus records es divideixen entre les cases on he viscut, les feines que he fet i la gent amb qui he sortit. No tenc una sola memòria, sinó moltes, i això equival a tenir moltes vides. De fet, no sempre em reconec en les persones que he estat.
La llar, l’escalfor al voltant de la qual es reunien els clans, les famílies, les comunitats, és refugi. Quan jugàvem a encalçar-nos al pati de l’escola, hi havia una zona on eres fora de perill. Podia ser una pedra, una font, la tapa d’una claveguera. Si corries fins allà sense que t’enxampassin, eres intocable. En arribar, cridaves «Casa!», perquè casa era sinònim de protecció. Dibuixàvem una casa, un arbre, el sol, i de vegades una família, senyal que tot anava bé.
Què queda de nosaltres a les ciutats, en els llocs i les cases on vivim? Ens marquen, determinen la nostra vida, són més que paisatge. Ho són tot. Quan un volcà arrasa urbanitzacions senceres, o quan un edifici s’esfondra, o hi ha un incendi o una gran inundació, això és el que es diu: «Ho han perdut tot». També quan et desnonen. El desnonament silenciós és aquell que es dona quan no et renoven el contracte de lloguer o te n’apugen tant el preu que no el pots assumir. Ho perds tot, però no ho sembla perquè la catàstrofe no es veu.
També hi ha els exilis provocats per la impossibilitat de viure a l’illa on vares néixer, o en el paisatge en què et criares, o a la ciutat on fa anys que fas feina i has format una família –aquells indrets que anomenes casa–; no per culpa de guerres, sequeres, ni fam, sinó perquè el preu de l’habitatge t’expulsa cap a altres àrees que, al seu torn, s’encariran i aniran apartant-te.
L’espai que ens identifica i que conforma la nostra memòria, el nostre hàbitat, ¿roman immutable en la nostra absència? Sent que ens perd de la mateixa manera que en sentim la pèrdua nosaltres quan partim?
L’accés a l’habitatge s’ha convertit en la primera preocupació dels ciutadans i el preu continuarà a l’alça.
Ni la política ni les lleis semblen respondre a la principal font de desigualtat social del país, i, tot i ser en la mateixa franja salarial, la realitat és molt diferent per als qui no tenen una casa en propietat i viuen de lloguer, per als qui han pogut hipotecar-se, per als qui han heretat o per als qui ja han pagat el lloc on resideixen.
El preu mitjà del lloguer a Barcelona ha pujat quatre vegades més que els sous en una dècada. El mateix dia que batia un nou rècord, a l’estiu del 2024, dues germanes se suïcidaven abans de ser desnonades. Quatre persones es varen llevar la vida en el lapse d’un any pel mateix motiu –i d’altres ho intentaren–, en una província rica d’un país ric.
Vaig a una manifestació davant l’ajuntament convocada per les entitats del moviment per l’habitatge. De camí a la plaça de Sant Jaume, un grup de turistes s’amuntega davant d’un al·lot que canta «Mi chiamano Mimì» de La Bohème devora els murs de pedra de la catedral. Per aquests carrerons passava Andrea, la protagonista de Nada, de Carmen Laforet, i record l’emoció de seguir els seus passos quan vaig arribar de Mallorca, cinquanta anys després que ella, ja en fa trenta.
La novel·la de Laforet obtengué el Premi Nadal el 1944, transcorre a la postguerra, i poques coses han canviat al carrer del Bisbe arquitectònicament. Sí que ho ha fet la ciutat, que va passar de ser trista i grisa a reivindicar-se des dels marges als anys cinquanta, a mobilitzar-se als seixanta i setanta mentre, a la discoteca Bocaccio, s’hi reunia la Gauche Divine. Llavors Barcelona era Alexandria: entusiasta i canalla i contracultural i llibertària i intel·lectual i burgesa i psicodèlica, la música sonava arreu. Va celebrar –intensament i breu– el final de la dictadura.
Als vuitanta començà a posar-se guapa per acollir els Jocs del 92; es va crear la Vila Olímpica del Poblenou, es recuperà el litoral, es pacificaren algunes autopistes urbanes i se n’obriren d’altres, es construïren places dures i equipaments al centre de la ciutat, abandonat des de feia lustres per les administracions.
Ara gent d’arreu del món grava amb el mòbil l’al·lot que canta òpera i, uns metres enllà, un altre que toca la trompeta; potser a mi de fons com a figurant. Costa obrir- centre, quan vaig arribar el 1995, no s’assemblava al centre preolímpic ni tampoc a l’actual. I, alhora, està igual. Una mica com les persones. Som i no som els mateixos. Canviam i no.
L’habitatge és la casa que hom pot habitar, és allà on viu. Viure és tenir vida. I entre els sinònims hi ha poblar, residir, ocupar, niar, estar, allotjar-se, establir-se, assentar-se, aposentar-se, arrelar-se, domiciliar-se. Empraré aquestes paraules per intentar esbrinar què he fet –en un sentit estricte– davall els sostres que m’han arrecerat. També vull saber què han fet ells amb mi. Per això tornaré als pisos que han estat casa meva, hi tornaré en el record i físicament, evocaré els anys que hi vaig passar i tocaré a la porta. Preguntaré si hi puc entrar.
A més, indagaré en les raons per les quals l’habitatge ha passat de ser un dret constitucional a un luxe a bona part del país. Per això parlaré amb qui en tengui respostes, o les cercaré en assaigs i articles. Entre 2023 i 2025, aniré estructurant aquest llibre com es fa una construcció de Lego, amb peces que també podrien armar-se d’una altra manera, igual que les ciutats, que ens semblen fixes i no ho són.
Cada capítol comença amb les característiques del pis on vaig viure (i d’algun amb què he tengut relació), la seva ubicació, el preu de la mensualitat en aquella època i els anys que m’hi vaig allotjar. Continua amb la història del pis –quins en varen ser els orígens i com era la ciutat aleshores– i acaba amb el meu retorn el 2025. Vull tornar a casa, a totes les que han estat ca meva. Parlar amb les persones que hi viuen, esbrinar si el pis encara és de lloguer i si el propietari és el mateix. Vull saber què se n’ha fet, de cadascun d’ells, des que els vaig deixar.
Si bé el temps estructura un relat més o manco consensuat del passat (sovint convertint-lo en mite o llegenda), és complicat construir una narració al voltant de l’increment del preu de l’habitatge. L’acceleració del primer quart del segle XXI confon raons i intencions, i és tan forta que costa desembullar la complexitat d’un present embolicat per discursos polítics, interessos econòmics, ideologies contraposades (de vegades contradictòries), múltiples interpretacions i una saturació informativa que dispara dades difícils de comprovar.
A mesura que m’endins en els anys de la bombolla immobiliària i les manifestacions contra la globalització que donarien lloc a V de Vivienda, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i durien a l’alcaldia la fins llavors antisistema Ada Colau, el llibre es torna més teòric i es fixa també en els meus veïns, que vivien en la precarietat o en la indigència, o als quals anaven expulsant dels edificis que comprava un fons d’inversió per convertir-los en lloguer turístic o de temporada. Conviure amb aquesta realitat, que veus diàriament des de la finestra o en creuar-te amb qualcú a l’escala i que comença a afectar els teus amics mentre a tu et retallen el sou, accentua el desassossec: i si la propera ets tu?
La intenció no és donar les claus per arreglar allò que ara mateix sembla irresoluble, sinó reflectir la complexitat del problema i mostrar com s’ha arribat a concebre les cases, no ja com un lloc on viure i aixoplugar-se, sinó com a producte financer. Tota la solidesa que necessita una llar esdevé volàtil en bombolles, actius i especulacions sobre el metre quadrat. El sòl ja no és terra ferma. El turisme és un altre catalitzador de la revaloració immobiliària. Les ciutats es converteixen en espais destinats a qualque cosa diferent per a la qual varen ser dissenyades.
Recorr memòria, pisos i conceptes sobre l’habitatge que han anat encunyant-se les darreres dècades i que il·lustren alguns aspectes del problema. En el miracle espanyol, la societat de propietaris, el boom turístic, la cultura del pelotazo, la crisi del totxo, la societat d’inversors, l’angoixa per una provisionalitat que s’eternitza i una precarietat assimilada s’assenta aquesta història, que no pretén ser només la meva, tot i que també ho sigui.
***
Descobreix més sobre Un metre quadrat, de Llucia Ramis, aquí.