19/10/2020
Comença a llegir 'Tríptic de la terra'


A TALL DE PORTA I D’EIXIDA

Quan fa més de vint-i-cinc anys vaig escriure La terra retirada i La palmera de blat em van guiar els canvis, que podies palpar de maneres diverses i per camins diferents, com ara en les paraules per designar els treballadors agrícoles que havia anat sentint a casa. El iaio era un llaurador, el pare un pagès primer i després un agricultor, mon germà un empresari agrícola. El iaio no va conduir mai cap màquina, no va passar del trill i la mula; el pare va morir com qui diu quan a vuitanta-tres anys no va poder anar més damunt del tractor; mon germà ha conegut la tira de màquines fins que s’ha jubilat l’any divuit del segle vint-i-un i la terra familiar, una explotació mitjana de feixes disseminades pel terme, ha deixat de ser cultivada. 

Als diccionaris no existeix la paraula agricultora, la dona rural hi surt com a pagesa o empresària agrícola. Ara: de llauradores, n’hi ha fins en els diccionaris. M’agrada dir-me’n, llauradora, de les lletres en el meu cas, una pagesa de l’escriptura, propietària del terreny: això compta. Empresària literària, no, no ho soc. Potser ho podríem dir, però no crec que la denominació fes fortuna, és una expressió que per ella mateixa comporta la fabricació de llibres, designa el món editorial que, segur, es resistiria a acceptar-la si algú la proposés. L’univers de la cultura llibresca, tan urbà, creu que fa lleig dir-se empresa, botiga, negoci, explotació. No és el cas en la societat rural. Ser un empresari agrícola, una empresària agrícola, gestionar una explotació agrícola, en un poble com Saidí, en les zones rurals productives, ha significat molt. Com per mi importa ser una llauradora de les lletres propietària del terreny.

Mon germà Jaume va arrencar el 7 de maig de 2019 els últims arbres, els presseguers: dels Abellars. Així en dic jo, ell en diu la Clamor. El cicle de la fruita s’acabava a casa. Ja havia arrencat les mançaneres de l’Horta uns anys abans. Son fill no és ni serà ni llaurador ni pagès ni agricultor ni empresari agrícola o sigui que no n’hi havia d’altra, acabar. Els arbres no es poden deixar plantats a la terra si no els cultives ni els sulfates, agafarien tota mena de plagues que propagarien i ho pagarien els arbres del veí. La solució ideal hauria estat vendre’ls, poder vendre la finca. A ell i a ma cunyada els sabia greu destruir aquells arbres ben cuidats i prometedors que no tenien ni els cinc anys que només els permet l’agricultura intensiva de la fruita. Les collites dels últims anys no s’ho valien, el preu dels préssecs és aterridor, i malgrat tot als dos els feia pena arrencar-los. Però en tot un any llarg des que ell ho va començar a dir pel poble i els voltants, no va haver-hi manera de vendre els Abellars, la Clamor. I Jaume va arrencar els arbres. Per internet ha trobat compradors del tractor i les altres màquines.

Dic els Abellars com ho diuen els iaios en la meva memòria, Jaume en diu la Clamor perquè així ho deia el pare i així ho ha dit sempre ell. La Clamor, perquè la finca, els Abellars que ja només dic jo, és al costat de la clamor Amarga, la riera i séquia que travessa aquella part del secà que fa frontera amb terres lleidatanes fins a arribar a la carretera de Fraga. Sempre m’ha agradat aquest nom. Clamor és una sort de séquia, un braçal de séquia fondo. Una riera amb curs d’aigua no continu, al costat d’un tros de terra treballat, per escórrer l’aigua que hi ha sota terra i evitar la formació d’aiguamolls. Amarga, perquè l’aigua que porta no és bona de beure, és salada. Per la banda del Segrià li diuen també la clamor Salada, però no a Saidí. Fa vint-i-vuit anys la clamor Amarga em voltava pel cap com a títol en lloc de La terra retirada, hi vaig desistir perquè sonava aspre tot i no ser-ho. No estava malament, no: també hauria tingut una certa subtilesa colpidora, l’atribut de contenir un sentit rural propi sorprenent i físic que podia resultar burleta respecte d’altres sentits no rurals que interpreten sovint amb condescendència creguda el món pagès, el camp, la terra nutrícia i els seus dolors.

Fa temps que tinc ganes d’escriure les pàgines que ara es diuen Labor inacabada i que clouen aquest volum. Em penso que fa temps que les faig, que s’han anat escrivint per dins. Si no les he enllestides abans tal vegada és per això que deia, perquè soc una llauradora literària, una pagesa de l’escriptura. Amb els anys he après, això sí, una cosa que no sabien els llauradors d’antany, homes i dones del camp que van sobreviure amb qualsevol cosa i molt d’estalvi, abans i després de la guerra, durant la dictadura i després. Que per poder treballar la terra literària tota la vida, tant com puguis, et cal sobretot el clima necessari, un clima que no s’ha de forçar com per desgràcia els empresaris agrícoles s’han vist obligats a fer amb els productes químics que han enverinat la terra i els rius. M’han dit alguna volta que La terra va arribar abans d’hora, sense casella llavors, el 1993. Per parlar d’un món rural en actiu i els seus canvis, un món de què tots provenim i que no és sempre un món abandonat sinó l’espill de tantes paradoxes contemporànies i com de mal dades van les coses tant en la terra com en l’aigua i en el cel; per la crònica en primera persona, aleshores poc habitual entre nosaltres; per la barreja de gèneres literaris i de perspectives i punts de vista, literatura de frontera n’han dit de La terra i de La palmera i no m’ha paregut desencertat, però, ara que tanco aquestes ratlles, què hi fa.

Potser sí, potser sí que La terra es va publicar i s’ha anat republicant i es torna a publicar ara per alguna cosa que té a veure amb una llum solitària, no ho sé ni importa gaire. Sé i prou que ara sí que és el moment per mi de cenyir aquest petit cicle de La terra retirada i La palmera de blat amb una Labor inacabada. Potser perquè l’endemà que mon germà arrenqués els arbres dels meus Abellars, de la seva Clamor, i sense que ho sabéssim l’un de l’altre, a Barcelona decidia retirar-me de la vida acadèmica, de les classes que m’han permès guanyar-me la vida, aprendre més en combinació amb el periodisme, i continuar sent una llauradora de les lletres sense dependre gaire de la indústria cultural, unes classes que justament havia donat des de gairebé la publicació mateixa de La terra, que en primera edició va sortir en una editorial dels marges literaris, a Fraga, impresa a Calaceit.

La palmera acaba així: «A treballar.» Ara la deixo, aquí, en aquest Tríptic, entre dues ales: La terra i la Labor.

Saidí-Barcelona,
agost 2019 - maig 2020

 

Tríptic de la terra

 

Descobreix més de Tríptic de la terra de Mercè Ibarz aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.