Comença a llegir 'Sobreviure al disseny' de Marta Cerdà

 

Quan l’ésser humà deixa de crear, deixa de viure.
LEWIS MUMFORD

 

1. L’ofici

El més probable és que s’hagin desfet en unes poques dècades. Però no puc deixar d’imaginar-me catàlegs de súper mig desintegrats i descolorits, ja restaurats, en una vitrina d’un museu arqueològic d’aquí a dos mil anys. Aquests dispositius tenen un llenguatge visual propi, són magnífics –sí!– i estan plens de detalls. Ho vaig saber per casualitat. Un amic me’n va portar un del Japó, i és realment curiós de veure com la bellesa brolla inconscient quan no s’entén res de res. Ni dels productes ni del que s’hi diu. Res. Les formes estranyes se’t revelen a l’ull, com ho fa a l’orella un idioma que no comprens. Potser hi tindran els rètols del senyor Francisco Epelde (antic dependent i magnífic retolista accidental i autodidacte dels flaixos comercials del colmado Lafuente del carrer Ferran de Barcelona), o potser hi haurà un catàleg d’Ikea del 1997 o l’últim fullet del Caprabo que t’han intentat entaforar a la bústia. O potser hi exposaran aquelles fotocòpies que la gent enganxa amb cel·lo als fanals i que tenen unes tiretes per emportar-se el número de telèfon de l’anunciant sense necessitat d’apuntar-lo enlloc. Aquest disseny, tan tremendament ordinari com enginyós i anònim, es fon silenciosament entre el ramat humà. I és magnífic. Quina cosa tan bàsica. Tan simple i tan fàcil de fer. I és que no cal un gran desplegament estilístic per impressionar el món. Hi ha coses que, per si mateixes, ja són belles, fascinadores i amables, i no necessiten focs artificials.
Els dissenyadors som els continuadors d’un camí que van començar els artistes, artesans i cal·lígrafs a l’antiguitat, quan van donar forma a les imatges, els objectes i l’escriptura. I d’aquí a dos mil anys, si encara no ens ho hem carregat tot, en aquest mateix museu imaginari potser ens hi tindran a tots –artistes, artesans, cal·lígrafs i dissenyadors– junts i barrejats. I ves a saber què diran de nosaltres.
Per dedicar-se al disseny tampoc fa falta tenir cap gran militància vocacional. No cal. Es pot fer a mitges. Sense ganes. Forçat per les circumstàncies. De fet, en aquest món hi ha tants tipus de disseny com tipus de dissenyadors i de productes. Inclús els més apassionats transitem per l’astènia professional de tant en tant. I per l’aversió i el menyspreu i també per la victimització. Però apreciar el disseny vol atenció cap a totes les seves formes, siguin més o menys populars, més o menys elitistes, s’hagin fet amb més o amb menys gràcia i vocació.
En aquest llibre parlaré del disseny com un ofici, però no per oposició a la seva professionalització, sinó com una forma d’artesania 2.0. I com una forma d’art. Però considerar el disseny com un ofici pot comportar alguns inconvenients. El primer i el més important és el temps. El temps de l’ofici és un temps desafiantment lent que s’ha d’anar rosegant amb paciència –mai amb calma–. És un temps turbulent, d’assaig-error. De lluita. Sense cap taula de manaments a la qual agafar-se et quedes a l’empara de la intuïció i d’una experiència que no esbossa fórmules segures. No parlo d’una anarquia absoluta. Aprenem interioritzant les normes que regeixen aquest món visual nostre. I això ha sigut gràcies a dissenyadors, artistes, psicòlegs, matemàtics, escriptors i científics que generosament han compartit la seva experiència a través de teories del color, de la composició, de la comunicació, de la percepció, del pensament, etcètera. On seríem sense la Gestalt i les seves lleis sobre la percepció humana, sense Goethe i la seva teoria del color, o sense Euclides i la seva immortal proporció àuria. Però també dissenyem a partir de la nostra mirada, lligada a la nostra experiència. Per això, el context travessa el disseny pel ventre. I també per això, la pràctica es va introduir en l’aprenentatge acadèmic ja a la mateixa escola de la Bauhaus –la primera escola de disseny– a principis del segle XX.
I, amb el temps com a element vertebrador, el disseny posa més a prova l’actitud que les habilitats. Aprenem, sobretot, treballant. Equivocant-nos. Observant-nos les ferides. I s’han de saber entomar les derrotes. Perquè la patacada, quan arriba –i arriba sovint i per a tothom–, pot ser catastròfica per al nostre delicat ego. I el temps és molt punyeter. Mentre et va passant lentament la mà per la cara, et va advertint que mai n’aprendràs prou. Que no hi ha cap universitat, curs o manual que resolgui la gran equació. Que ni el temps mateix és garantia de res. De vegades pot ser esgotador. Milton Glaser (I♥NY, el cartell per a Bob Dylan de CBS records, New York Magazine), a tocar dels vuitanta anys, en el gran documental de Hillman Curtis – que val la pena de veure–, va explicar: «Del que em sento afortunat és de sentir que les coses encara em sorprenen. I em fa la impressió que aquest és el gran avantatge de dedicar-te al món de les arts». Noteu que Glaser va substituir aquí, sense cap complex ni falsa humilitat –com ha de ser–, la paraula disseny per arts. Glaser continua dient: «... en el qual no desapareix mai la possibilitat d’aprendre, en el qual bàsicament has d’admetre que no ho saps mai tot».1 I aquesta és justament la gràcia i la desgràcia de tot plegat.

 

* * *

 

 

Descobreix més sobre Sobreviure al disseny de Marta Cerdà aquí.