Quan l’ésser humà deixa de crear, deixa de viure.
LEWIS MUMFORD

1. L’ofici

El més probable és que s’hagin desfet en unes poques dècades. Però no puc deixar d’imaginar-me catàlegs de súper mig desintegrats i descolorits, ja restaurats, en una vitrina d’un museu arqueològic d’aquí a dos mil anys. Aquests dispositius tenen un llenguatge visual propi, són magnífics –sí!– i estan plens de detalls. Ho vaig saber per casualitat. Un amic me’n va portar un del Japó, i és realment curiós de veure com la bellesa brolla inconscient quan no s’entén res de res. Ni dels productes ni del que s’hi diu. Res. Les formes estranyes se’t revelen a l’ull, com ho fa a l’orella un idioma que no comprens. Potser hi tindran els rètols del senyor Francisco Epelde (antic dependent i magnífic retolista accidental i autodidacte dels flaixos comercials del colmado Lafuente del carrer Ferran de Barcelona), o potser hi haurà un catàleg d’Ikea del 1997 o l’últim fullet del Caprabo que t’han intentat entaforar a la bústia. O potser hi exposaran aquelles fotocòpies que la gent enganxa amb cel·lo als fanals i que tenen unes tiretes per emportar-se el número de telèfon de l’anunciant sense necessitat d’apuntar-lo enlloc. Aquest disseny, tan tremendament ordinari com enginyós i anònim, es fon silenciosament entre el ramat humà. I és magnífic. Quina cosa tan bàsica. Tan simple i tan fàcil de fer. I és que no cal un gran desplegament estilístic per impressionar el món. Hi ha coses que, per si mateixes, ja són belles, fascinadores i amables, i no necessiten focs artificials.
Els dissenyadors som els continuadors d’un camí que van començar els artistes, artesans i cal·lígrafs a l’antiguitat, quan van donar forma a les imatges, els objectes i l’escriptura. I d’aquí a dos mil anys, si encara no ens ho hem carregat tot, en aquest mateix museu imaginari potser ens hi tindran a tots –artistes, artesans, cal·lígrafs i dissenyadors– junts i barrejats. I ves a saber què diran de nosaltres.
Per dedicar-se al disseny tampoc fa falta tenir cap gran militància vocacional. No cal. Es pot fer a mitges. Sense ganes. Forçat per les circumstàncies. De fet, en aquest món hi ha tants tipus de disseny com tipus de dissenyadors i de productes. Inclús els més apassionats transitem per l’astènia professional de tant en tant. I per l’aversió i el menyspreu i també per la victimització. Però apreciar el disseny vol atenció cap a totes les seves formes, siguin més o menys populars, més o menys elitistes, s’hagin fet amb més o amb menys gràcia i vocació.
En aquest llibre parlaré del disseny com un ofici, però no per oposició a la seva professionalització, sinó com una forma d’artesania 2.0. I com una forma d’art. Però considerar el disseny com un ofici pot comportar alguns inconvenients. El primer i el més important és el temps. El temps de l’ofici és un temps desafiantment lent que s’ha d’anar rosegant amb paciència –mai amb calma–. És un temps turbulent, d’assaig-error. De lluita. Sense cap taula de manaments a la qual agafar-se et quedes a l’empara de la intuïció i d’una experiència que no esbossa fórmules segures. No parlo d’una anarquia absoluta. Aprenem interioritzant les normes que regeixen aquest món visual nostre. I això ha sigut gràcies a dissenyadors, artistes, psicòlegs, matemàtics, escriptors i científics que generosament han compartit la seva experiència a través de teories del color, de la composició, de la comunicació, de la percepció, del pensament, etcètera. On seríem sense la Gestalt i les seves lleis sobre la percepció humana, sense Goethe i la seva teoria del color, o sense Euclides i la seva immortal proporció àuria. Però també dissenyem a partir de la nostra mirada, lligada a la nostra experiència. Per això, el context travessa el disseny pel ventre. I també per això, la pràctica es va introduir en l’aprenentatge acadèmic ja a la mateixa escola de la Bauhaus –la primera escola de disseny– a principis del segle XX.
I, amb el temps com a element vertebrador, el disseny posa més a prova l’actitud que les habilitats. Aprenem, sobretot, treballant. Equivocant-nos. Observant-nos les ferides. I s’han de saber entomar les derrotes. Perquè la patacada, quan arriba –i arriba sovint i per a tothom–, pot ser catastròfica per al nostre delicat ego. I el temps és molt punyeter. Mentre et va passant lentament la mà per la cara, et va advertint que mai n’aprendràs prou. Que no hi ha cap universitat, curs o manual que resolgui la gran equació. Que ni el temps mateix és garantia de res. De vegades pot ser esgotador. Milton Glaser (I♥NY, el cartell per a Bob Dylan de CBS records, New York Magazine), a tocar dels vuitanta anys, en el gran documental de Hillman Curtis – que val la pena de veure–, va explicar: «Del que em sento afortunat és de sentir que les coses encara em sorprenen. I em fa la impressió que aquest és el gran avantatge de dedicar-te al món de les arts». Noteu que Glaser va substituir aquí, sense cap complex ni falsa humilitat –com ha de ser–, la paraula disseny per arts. Glaser continua dient: «... en el qual no desapareix mai la possibilitat d’aprendre, en el qual bàsicament has d’admetre que no ho saps mai tot».1 I aquesta és justament la gràcia i la desgràcia de tot plegat.

* * *

Descobreix més sobre Sobreviure al disseny de Marta Cerdà aquí.