19/01/2021
Comença a llegir 'Ruta d'escapada' de Philippe Sands


Amb els seus arcs abatran els joves, no es compadiran dels nadons ni s’apiadaran dels infants.
ISAÏES 13,18

És més important entendre l’assassí que la víctima.
JAVIER CERCAS


Pròleg

Roma, 13 de juliol del 1949

L’home del llit número nou estava greu. Una febre intensa i una afecció aguda del fetge li impedien menjar i concentrar-se en les qüestions d’ambició i de desig que l’havien impulsat al llarg de tota la vida.

La fitxa que hi havia als peus del llit oferia una informació escassa, i en molt bona part era incorrecta. «El 9 de juliol del 1949 arriba un pacient anomenat Reinhardt. La data era correcta, però el cognom no. L’autèntic era Wächter, però utilitzar-lo alertaria les autoritats que el pacient era un nazi de rang superior buscat pels seus assassinats en massa. En el passat havia estat assistent de Hans Frank, el governador general de la Polònia ocupada, al qual havien penjat tres anys abans a Nuremberg per haver assassinat quatre milions d’éssers humans. Wächter també n’havia estat acusat, «d’assassinats massius», per haver afusellat i executat més de cent mil persones. Una estimació a la baixa.

«Reinhardt» havia fugit a Roma. Estava segur que els nord-americans, els polonesos, els soviètics i els jueus el buscaven per «crims contra la humanitat» i «genocidi». Tenia l’esperança de poder arribar a l’Amèrica del Sud.

A la fitxa identificaven el seu pare com a «Josef», cosa que era correcta. Però l’espai per anotar-hi el seu nom de pila estava en blanc. «Reinhardt» es feia dir Alfredo, però el seu nom real era Otto.

Es descrivia la professió del pacient com a «escriptor», cosa que no era del tot incorrecta. Otto Wächter escrivia cartes a la seva dona i portava un diari, tot i que tenia poques anotacions i, com acabaria descobrint després, estaven escrites amb alguna mena de taquigrafia o de codi que feia difícil desxifrar-les. També escrivia poemes i, més endavant, per omplir les hores buides d’un home a qui li feia falta distreure’s, un guió cinematogràfic i un manifest sobre el futur d’Alemanya. El va titular Quo Vadis Germania?

Quan era lliure i poderós, aquell pacient estampava el seu nom en una mena de documents que podien fer que un home fos perseguit. Aquell nom apareixia al final de cartes i de decrets importants. A Viena va posar fi a milers de carreres, incloses les de dos dels seus professors de la universitat. A Cracòvia va servir per autoritzar la construcció d’un gueto. A Lemberg va prohibir que els jueus treballessin. Seria més acurat, per tant, descriure la seva professió com a advocat, governador o Gruppenführer de les SS. Durant els darrers quatre anys s’havia dedicat principalment a sobreviure, era un home que s’amagava i buscava una escapatòria, i que es pensava que ho havia aconseguit.

La fitxa fixava la seva edat en quaranta-cinc anys. En tenia tres més i feia poc que havia celebrat l’aniversari.

La fitxa descrivia el seu estat civil com a solter. En realitat, estava casat amb Charlotte Bleckmann, identificada com a Lotte, o Lo, a les seves cartes. Ella li deia Hümmchen, o Hümmi, una paraula tendra per a ells. I tenien sis fills, encara que n’haurien pogut ser més.

La fitxa no deia res de cap domicili a Roma. De fet, hi vivia en secret, en una cel·la monacal a l’últim pis del monestir Vigna Pia, als afores de la ciutat, arraulit en un meandre del riu Tíber. Li agradava nedar. 

La fitxa no esmentava que al pacient l’havien portat a l’hospital dos monjos que vivien a Vigna Pia.

Pel que feia al seu estat de salut, la fitxa afirmava:

El pacient manifesta que no ha estat capaç de menjar des de l’1 de juliol, que li va pujar molt la temperatura el 2 de juliol i que va mostrar símptomes d’icterícia el dia 7. El pacient és diabètic i l’examen clínic revela una afecció al fetge: insuficiència hepàtica aguda greu (icterus gravis).

A partir d’altres fonts vam descobrir que «Reinhardt» va rebre la visita de tres persones durant la seva estada a l’hospital del Santo Spirito. Una va ser la d’un bisbe que havia estat proper al papa Pius XII. Una altra va ser un doctor en medicina que havia treballat a l’ambaixada alemanya de Roma durant la guerra. La tercera era una senyora prussiana, casada amb un acadèmic italià amb qui havia tingut dos fills. I que el va visitar cada dia, una vegada el diumenge, l’endemà del seu ingrés, dues el dilluns i una altra més el dimarts.

Aquell dia, dimecres 13 de juliol, era, doncs, la seva cinquena visita. I cada vegada li portava un petit regal, una peça de fruita o una petita llaminadura, com li havia suggerit el doctor.

A la senyora prussiana li va resultar difícil accedir a la sala Baglivi, on reposava el pacient. Durant la seva primera visita, un guàrdia l’havia interrogada atentament. «No donis gaires detalls», li va dir ell. L’havia advertida que fos discreta, i que només digués que era una amiga de l’església. Ella va repetir les paraules, el guàrdia es va estovar i aleshores la van deixar passar.

La visitant s’havia quedat impressionada per la grandària de la sala Baglivi. «Com la d’una església», diria a l’esposa del pacient, que, segons la fitxa, no existia. Va agrair la frescor d’aquell espai enorme, un refugi contra la calor que passava quan hi anava caminant des de casa, més enllà de la Piazza dei Quiriti i de la font que va provocar que Mussolini declarés que no hi hauria d’haver mai quatre dones nues presents en un parc. 

Va entrar a la sala Baglivi, va deixar enrere la petita capella, va tombar cap a la dreta, es va acostar al llit del pacient i s’hi va quedar una bona estona. El va saludar, li va dir algunes paraules, el va refrescar amb un drap humit i li va canviar la camisa. Va agafar un tamboret petit de sota el llit i es va asseure, per oferir-li conversa i consol. Al llit del costat hi havia un nou pacient, i allò volia dir menys privacitat, així que va anar amb compte a l’hora de triar les paraules.

El pacient tenia poca cosa a dir. Per tractar la infecció, li havien administrat penicil·lina per via intravenosa, i el medicament li havia abaixat la febre però l’havia deixat dèbil. Li van dir que mengés poca cosa, cafè amb llet, una mica de suc de taronja i un cullerot de dextrosa. Els metges el van advertir que calia protegir l’estómac. 

Cada vegada que el visitava, la senyora li notava algun canvi. El dilluns estava dèbil i parlava poc. El dimarts se’l veia més fresc i més xerraire. Li va preguntar per les cartes que esperava rebre, i van compartir l’esperança que el seu fill gran, que també es deia Otto, pogués visitar-lo abans que s’acabés l’estiu.

Les seves paraules del dimecres van ser esperançadores, tot i que el seu cos semblava més feble. «Les coses van molt, molt millor», va dir el pacient. Ella el va péixer amb una culleradeta de suc de taronja. Tenia el cap clar i li brillaven els ulls.

El pacient va aconseguir produir un pensament més llarg. «Si la Lo no pot venir ara, no hi fa res, perquè m’hi he sentit molt a prop durant aquestes darreres nits tan llargues, i estic content que estiguem tan estretament units. Ella m’entén del tot, i tot ha anat com havia d’anar.»

Se sentia cremar per dins, però no notava dolor. Se’l veia tranquil, estès allà, immòbil, aferrat a la mà de la senyora.

I li va dir unes últimes paraules. «Estic en bones mans, ens veiem demà.»

A dos quarts de sis, la dama prussiana es va acomiadar del pacient conegut com a «Reinhardt». Sabia que s’acostava el final.

Més tard, aquella mateixa tarda, el pacient va rebre la visita del bisbe. Segons el seu relat, en el darrer moment, abraçat pel mateix bisbe, el pacient va pronunciar les seves últimes paraules. Va afirmar que la seva malaltia estava causada per un acte deliberat i va identificar l’autor de l’enverinament. Van haver de passar molts anys fins que les paraules que diuen que va dir al bisbe, sense la presència de ningú més, arribessin a ser conegudes per altres persones.

El pacient no va arribar a veure l’endemà.


Uns quants dies més tard, la senyora que el visitava va escriure a Charlotte Wächter, la vídua. Deu pàgines escrites a mà descrivien com havia conegut Wächter algunes setmanes abans, poc després que ell arribés a Roma. «Va ser per ell que vaig saber de vostè, dels seus fills, de tot el que s’estimava a la vida.» «Reinhardt» va parlar a la seva visitant de la feina que havia fet durant i abans de la guerra, i durant els anys següents, els que es va passar dalt de les muntanyes. La carta descrivia un estat de desassossec, i es referia a una excursió de cap de setmana que ell havia fet fora de Roma. Però no deia res del lloc o de la persona que havia visitat. 

La carta s’acabava amb unes quantes paraules sobre el diagnòstic. El metge creia que la mort l’havia causada una «atròfia aguda del fetge», una forma «d’enverinament intern» causat possiblement pel menjar o per l’aigua. La senyora reflexionava sobre el futur, sobre com la Charlotte enyoraria el seu «company optimista i amable». Pensant només en els seus fills, afegia, els caldria una mare valenta i alegre.

«És precisament aquest bon humor coratjós, amb els peus ben ferms a terra, el que al seu marit li agradava tant de vostè.» La carta s’acabava amb aquestes paraules, que no esmentaven el nom de debò del pacient.


La carta estava datada el 25 de juliol del 1949. I va viatjar des de Roma fins a Salzburg, on la van lliurar al domicili de Charlotte Wächter i dels seus sis fills.

La Charlotte la va guardar durant trenta-sis anys. Després de la seva mort, el 1985, va passar al seu fill gran, l’Otto júnior, juntament amb altres documents personals. Després que l’Otto júnior morís el 1997, va anar a parar a en Horst, el quart fill, que vivia en un enorme castell ruïnós, buit i esplèndid a l’antic poble austríac de Hagenberg, entre Viena i la ciutat de Brno, a la República Txeca. La carta es va quedar allà durant anys, en una obscuritat privada.

Més endavant, passades dues dècades, en un dia extraordinàriament fred, vaig visitar en Horst al seu castell. Me l’havien presentat alguns anys abans i jo estava al corrent dels milers de pàgines que integraven els papers personals de la seva mare. En un moment determinat em va preguntar si voldria veure l’original de la carta de la senyora prussiana. I tant. Va sortir de  la cuina, va pujar pels empinats esglaons de pedra, va entrar a la seva habitació i es va apropar a un vell armari de fusta amb panells de vidre que tenia al costat del llit, a prop de la fotografia del seu pare amb l’uniforme de les SS. En va treure la carta, la va baixar a la cuina, la va col·locar al damunt de la vella taula de fusta i va començar a llegir en veu alta.

La veu li va titubejar i es va posar a plorar durant uns moments.

«Això no és veritat.»

«El què no és veritat?»

«Que el meu pare morís d’una malaltia.»

Els troncs de l’estufa van crepitar. Jo em vaig quedar mirant com se li condensava l’alè.

Feia cinc anys que coneixia en Horst. I ell havia triat aquell moment per compartir un secret, la creença que, al seu pare, l’havien assassinat.

«I quina és la veritat?»

«És millor que comencem pel començament», em va contestar.

 

* * *

Traducció de Ricard Vela.

* * *

 

Ruta d'escapada

 

Descubreix més de Ruta d'escapada de Philippe Sands aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.