We have found it of paramount importance that in order to progress we must recognize our ignorance and leave room for doubt.
RICHARD FEYNMAN

Els lectors necessitem desesperadament silenciar la xerrameca que traginem amunt i avall: prejudicis, conviccions, resistències, expectatives...
GEMMA GORGA

Imaxinar unha patria que non estea na orixe, que non sexa a pantasma dun momento primitive; unha patria que sexa oposto ao mito fascista da patria.
ÁLEX A. NOGUEIRA

1. Tema, idees i un panorama 

Al maig de 1865 un jove Jacint Verdaguer, que viu al mas Tona, a Calldetenes, i estudia al seminari a Vic, es presenta a recollir dos premis als Jocs Florals de Barcelona, al Saló de Cent, vestit de pagès mudat, i poc més tard veu publicat el seu primer poema, «Dos màrtirs de ma pàtria». Aquell mateix any, el físic prussià Rudolf Clausius descriu a Zúric (com una ampliació de la segona llei de la termodinàmica) el concepte d’entropia, amb una aportació que serà fonamental per a la ciència i per a la història de les idees. Com ho havia estat poc abans la publicació de L’origen de les espècies de Darwin l’any 1859 (sí, el del Pla Cerdà). Som en el mateix moment que Europa vivia, a més de les conseqüències de la Revolució Industrial, una veritable «febre centenària» que va fer que en poc temps s’organitzessin a diferents punts del Vell Continent commemoracions públiques de Schiller (1859), Shakespeare (1864), Dante (1865), Petrarca (1874), Voltaire (1878) o Rousseau (1878), tots presentats com a figures simbòliques de cadascuna de les seves llengües o nacions. I què tenen a veure països, llengües, monuments als parcs de la burgesia i les lleis de la termodinàmica? Bé, el tema d’aquest assaig breu, tal com el seu títol indica, és precisament què passa avui amb la combinació de literatura, llengua i lloc en un espai bastant específic: el de la llengua catalana, vista, però, com a símptoma de dinàmiques que no neixen en ella i prou ni s’hi exhaureixen, pensada com un bon exemple o cas d’estudi de qüestions generals que prenen en cada circumstància tons diferents i alhora són sempre comparables. Per plantejar aquest tema, la mencionada combinació de tres matèries relacionades tot i que, de fet, clarament discernibles i distingibles, partirem d’un panorama del que en podem dir la literatura catalana actual (inevitablement sumari, per l’extensió dels volums d’aquesta col·lecció) però, abans, presentaré algunes idees o conceptes que considero que tenen una relació directa amb la combinació possible, al segle XXI, de lloc, llengua i literatura. Són els principis de la termodinàmica i el concepte d’entropia proposats per Clausius, el terme polisistema d’Even-Zohar i la «mobilitat sobremoderna» de què parla Marc Augé.

Contra el que estem disposats a admetre, l’estudi i la concepció de la literatura en molts llocs (i aquí hi podem incloure la literatura catalana) funciona en un sistema tancat i estable i hi remet. Això era comprensible (i segurament positiu) al segle XIX, en el context de la «primavera dels pobles», del naixement de molts estat-nació i del nacionalisme lingüístic d’arrel romàntica, i potser també pel que fa al cas català als anys cinquanta i seixanta del segle passat, sota el munt de prohibicions que obligaven a explicar de forma limitada la realitat i feien que es tendís al proteccionisme, a l’aïllament i a la militància. Però ja no som en aquests escenaris. Avui, l’estudi tradicional de la literatura, entès com una combinació d’exegesi textual i vides de sants, no serveix per explicar com i per què segueix sent una activitat social i cultural significativa.

Les lleis que determinen quanta energia hi ha disponible són el que en diem lleis de la termodinàmica, i aquestes lleis (o principis) impliquen un concepte anomenat entropia en els processos termodinàmics; entropia que podem definir com la mesura del desordre d’un sistema, o també com l’energia no utilitzable per generar treball. Crec que pensar la literatura i la cultura actuals en termes d’energia, d’entropia i de processos pot ajudar-nos a descriure i a entendre millor un seguit de fets que hi passen i que no sempre mereixen prou atenció o que de vegades no sabem on col·locar, com valorar o com anomenar.

Abans he mencionat Clausius i Verdaguer i l’any 1865: no és simplement perquè en un moment determinat coincidissin en el temps, és perquè em sembla que literatura catalana i entropia (les literatures i l’entropia) tenen a veure. I perquè crec que mirant i descrivint la literatura, les literatures, en termes de sistemes (i com a tals en permanent evolució, i mai aïllades, sempre interrelacionades) podrem dir sobre cada literatura en qüestió (o sobre llibres i autors concrets, i sobre els llocs i les llengües que hi tenen relació) coses significatives. Els fenòmens culturals no poden ser entesos (i, doncs, no haurien de ser estudiats) analitzant-ne trets o elements aïllats.

Tot i que aquest no sigui en el sentit estricte del terme un llibre de filologia, i que el «tema» evocat no sigui la literatura catalana (o només la literatura catalana), voldria fer, però, unes breus apreciacions preliminars sobre la disciplina. La filologia catalana compta amb un bon nombre d’històries de la nostra literatura, dels treballs inicials de Pers i Ramona (1857) o Cambouliu (1910) a l’enciclopèdica Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas en vuit volums (1964-1986), i compta també amb un cert nombre de llibres que donen una visió més o menys panoràmica del tema, així com, més recentment, amb el profitós Panorama crític de la literatura catalana (2006-2011), coordinat per Albert Hauf, Albert Rossich, Enric Cassany i Enric Bou. Tot i això, li «falten» bona part dels estudis temàtics i teòrics que han anat apareixent en altres cultures i llengües al llarg de les darreres cinc o sis dècades. En català no tenim, per exemple, obres generals que donin a certs autors específics el clar protagonisme que els dona la Storia della letteratura italiana de De Sanctis (1983), ni que tematitzin el relat de la història de la literatura com ho fa la Storia della letteratura brasiliana de Stegagno Picchio (1997). I encara ens manca, també, un relat crític documentat sobre com cultura i literatura han estat fins ara una clara font d’identitat col·lectiva. D’altra banda, al plantejament sobretot historicista de bona part del que s’ha escrit, publicat i ensenyat durant els darrers seixanta anys li costa incorporar algunes de les lliçons de la literatura comparada o de la història cultural: hem llegit i, allà i aquí, traduït Edward W. Said, Pierre Nora o Pierre Bourdieu, però les seves idees sobre cultures i literatures subalternes, sobre patrimoni immaterial i llocs de la memòria, sobre camps culturals i agents culturals, bona part d’unes aportacions que avui són moneda comuna al debat acadèmic internacional, han estat poc aplicades al «cas» català. Falta encara documentar, relacionar i explicar de manera, diguem-ne, general (més enllà de tasts personals o apunts de cas, dels articles i les tesis que afortunadament van apareixent) el paper dels diferents agents –autors, traductors, editors, crítics, acadèmia, sistema escolar, públic, institucions, llibreries, premis– al subsistema de la literatura catalana, i quin espai ocupa tot això en el sistema més ampli, d’una banda, de la cultura catalana contemporània en general i, de l’altra, en relació amb els grans sistemes literaris i culturals veïns (i aquesta paraula ja és en ella mateixa altament problemàtica), que avui són bàsicament l’espanyol en llengua castellana (a França, el francès en francès) i el transnacional en anglès. I a més, ja posats a fer la carta als Reis, falta vincular-ho als debats internacionals no estrictament literaris sobre nacionalisme i postnacionalisme, turbocapitalisme, mobilitat, digitalització i globalització. La forma com molts descriuen i classifiquen (i, per tant, valoren i gestionen) la literatura catalana no ha canviat gaire des de l’entrada de Verdaguer al Saló de Cent de Barcelona o des de l’establiment de la primera càtedra de literatura catalana als anys seixanta del segle passat. Si, tal com intuí Darwin, les espècies no són immutables –tot i que no tinguem prou perspectiva temporal per veure-ho amb els nostres ulls–, per què haurien de ser-ho la llengua catalana i el que entenem com a literatura en aquesta llengua?

Com bé saben les destinatàries del meu agraïment, aquest llibret tan breu no ha estat fàcil d’escriure. Segurament per la suma de les limitacions de l’autor i d’un excés de prudència, i potser també perquè les quatre idees que conté han volgut madurar a poc a poc. En tot cas, Literatura, llengua i lloc no seria ara a les vostres mans sense la paciència infinita d’Isabel Obiols, Silvia Sesé i Carlota Torrents. Tampoc sense l’ajut i la complicitat de Josep M. Castellà, Itamar Even-Zohar, Josune García, Sheddad Kaid-Salah Ferrón, Miquel Àngel Llauger, Juan Gabriel López Guix, Marià Marín, Enrique Santos i Carles Torner.

2. Termodinàmica aplicada: de principis i entropia  

Apunta el químic A. David Buckingham a The Laws and Applications of Thermodynamics que la termodinàmica és l’estudi dels intercanvis d’energia «per tal d’obtenir relacions precises de les propietats dels sistemes en equilibri, o els efectes dels canvis en un paràmetre sobre determinades propietats». Espero que amb això quedi clar que la referència a la termodinàmica en aquest assaig breu no està feta a la lleugera ni simplement per cridar l’atenció: els sistemes literaris i culturals són elements dinàmics i complexos que conviuen –i interactuen– entre si en equilibris més i menys estables en els quals s’intercanvia energia, sovint en un sentit i no en un altre, i no sempre en som conscients o ho tenim en compte, ni s’ha fet l’esforç d’analitzar (com ho farien els científics) aquesta convivència, les seves implicacions i les seves conseqüències. Val a dir que a això no hi ajuden ni la rigidesa de les disciplines literàries (que tendeixen a pensar-se i, doncs, a explicar-se com compartiments estancs, i amb definicions inalterables) ni la contaminació de la possible anàlisi i els debats subsegüents per part d’interessos polítics o ideològics. Cap cultura, cap literatura, no viu i es desenvolupa per si mateixa, sense contacte amb altres cultures ni altres literatures. Espero que les lleis de la termodinàmica aportin una mica de llum, o, si més no, un punt de vista diferent, complementari, en aquesta mirada a la literatura i a l’espai cultural català a principis del segle XXI, que ens ajudin a reajustar els principis que solem tenir al cap i que tendim a aplicar. 

* * *

Descobreix més sobre Literatura, llengua i lloc de Jaume Subirana aquí.