«Qui vulgui restaurar el comunisme no té cap. Qui no l’enyori no té cor.»
VLADÍMIR PUTIN

Pròleg
Moscou, octubre 2006 - setembre 2007

1

Fins el dia que la van matar a l’escala de casa seva, el 7 d’octubre del 2006, només la gent que seguia de prop les guerres de Txetxènia coneixia el nom d’Anna Politkóvskaia, periodista valenta i opositora declarada de les polítiques de Vladímir Putin. De la nit al dia, la seva cara trista i resolta es va convertir, a Occident, en una icona de la llibertat d’expressió. En aquell moment jo acabava de rodar una pel·lícula documental en un poblet rus i m’estava sovint a Rússia, i va ser per això que tan bon punt es va saber la notícia un diari em va dir d’agafar el primer avió cap a Moscou. La meva missió no consistia a investigar la mort de la Politkóvskaia, sinó més aviat a fer xerrar la gent que l’havia conegut i estimat. I així vaig passar una setmana a les oficines de la Nóvaia Gazeta, la revista on exercia de periodista estrella, i també en associacions en defensa dels drets humans i en comitès de mares de soldats morts o mutilats a Txetxènia. Eren despatxos minúsculs, molt mal il·luminats, equipats amb ordinadors vetustos. Els activistes que m’hi rebien acostumaven a ser força veterans, també, i patèticament escassos. Era un cercle molt petit, en què tothom es coneixia i on jo mateix no vaig trigar a conèixer tothom, el petit cercle que constitueix, gairebé en solitari, l’oposició democràtica a Rússia.
A banda d’uns quants amics russos, a Moscou hi conec un altre petit cercle, el dels expatriats francesos, periodistes o homes de negocis, i al vespre, quan els explicava les visites que havia fet durant el dia, tots plegats em somreien amb un punt de commiseració: els demòcrates virtuosos de qui els parlava, militants de la causa dels drets humans, eren molt respectables, esclar, però la veritat és que ningú els feia cas. Lluitaven una batalla perduda des del primer moment en un país en què la gent no es preocupa gaire per les llibertats formals, sempre que tothom tingui dret a enriquir-se. A part, no hi havia res que divertís o irrités més els meus amics expatriats, segons el caràcter de cadascú, que la tesi molt estesa entre l’opinió pública francesa segons la qual l’assassinat de l’Anna Politkóvskaia havia estat ordenat expressament per l’FSB – la policia política que en temps de la Unió Soviètica rebia el nom de KGB–, i com aquell qui diu de Putin en persona.
«Un moment», em va dir en Pàvel, un universitari franco-rus que s’havia ficat en el món dels negocis, «prou de dir bestieses. Saps què he llegit, em penso que al Nouvel Obs? Que és una mica estrany que pelessin la Politkóvskaia casualment el dia de l’aniversari d’en Putin. Casualment! T’adones com n’has de ser d’imbècil per escriure negre sobre blanc aquest “casualment”? T’imagines l’escena? Comitè de crisi a l’FSB. El cap diu: Nanos, ja cal ens espremem el cervell. S’acosta l’aniversari d’en Vladímir Vladímirovitx, és urgent pensar un regal que li faci il·lusió. Alguna idea? Tothom rumia, i encabat s’alça una veu: I si li portéssim el cap de l’Anna Politkóvskaia, la pesada aquesta que no para de criticar-lo? Murmuris d’aprovació entre la concurrència. Caram, quina bona idea. Mans a l’obra, nois, teniu carta blanca! Ja em perdonaràs», diu en Pàvel, «però aquesta escena no te la compro. En un remake rus de Les Tontons Flingueurs, a tot estirar. Però a la vida real, no. I saps què? Que és veritat això que ha dit en Putin, que tant ha escandalitzat les ànimes càndides d’Occident: fan molt més mal al Kremlin l’assassinat de l’Anna Politkóvskaia i tota la polseguera que ha aixecat que no pas els articles que escrivia quan era viva en un diari que no llegia ningú».
Sentia en Pàvel i els seus amics exposant, des dels bonics pisos que la gent com ells lloguen a preu d’or al centre de Moscou, l’argument, primer, que tot podria ser mil vegades pitjor, i, en segon lloc, que si als russos ja els està bé, per què hem de venir nosaltres a donar-los lliçons? Però també sentia les dones tristes i consumides que tot el dia m’explicaven històries de segrestos nocturns en cotxes sense matrícula, de soldats torturats no per l’enemic sinó pels seus superiors i, sobretot, de denegacions de justícia. Era això, el que sortia una vegada i una altra. Que la policia o l’exèrcit siguin corruptes forma part de l’ordre de les coses. Que el preu de la vida humana sigui baix forma part de la tradició russa. Però l’arrogància i la brutalitat dels representants del poder quan un simple ciutadà assumia el risc de voler-hi passar comptes, la convicció absoluta amb què se sabien impunes, era això el que no suportaven les mares dels soldats o dels infants massacrats a l’escola de Beslan, al Caucas, ni els familiars i amics de les víctimes del teatre Dubrovka.

Recordeu-vos-en, va ser l’octubre del 2002. Durant tres dies les televisions del món sencer en van anar plenes. Uns terroristes txetxens havien segrestat el públic del teatre en plena funció d’un musical titulat Nord-Ost. Les forces especials es van negar a entaular cap mena de negociació i van resoldre el problema gasejant els ostatges juntament amb els segrestadors, una fermesa per la qual el president Putin els va felicitar calorosament. No hi ha consens sobre el nombre de víctimes civils, que ronda les cent cinquanta, i els seus familiars i amics són vistos com a còmplices de terrorisme quan pregunten si la crisi no s’hauria pogut intentar resoldre d’una altra manera i si ells i el seu dol no podrien rebre un tracte un pèl menys negligent. I d’aleshores ençà es reuneixen cada any en una cerimònia de commemoració que la policia no ha gosat prohibir del tot però que vigila com si es tractés d’una congregació sediciosa, que és en el que, a la pràctica, s’ha convertit.
Hi vaig anar. Hi havia unes dues-centes o tres-centes persones, diria, reunides a la plaça de davant del teatre i envoltades d’OMON, que són l’equivalent rus dels CRS francesos, també equipats amb casc, escut i porres gruixudes. Es va posar a ploure. Els paraigües s’obrien sobre les espelmes, que amb la gorgera de paper que duien per protegir els dits de la cera calenta em van fer pensar en els oficis ortodoxos a què em duien per Pasqua quan era petit. En comptes d’icones, aquí hi havia pancartes amb les fotos i el nom dels morts. Els qui duien les pancartes i les espelmes eren orfes, vidus o pares i mares que havien perdut una criatura, una condició que no té cap paraula per descriure-la ni en rus ni en francès. No havia vingut cap representant de l’Estat, com va subratllar amb una còlera freda el representant de les famílies que va pronunciar unes paraules, les úniques de tota cerimònia. No hi va haver discursos, eslògans, ni càntics. La gent s’estava dreta en silenci amb l’espelma a la mà, o bé parlaven fluix en grups petits entre la muralla d’agents de l’OMON que havien tancat el perímetre. Mirant al voltant vaig reconèixer unes quantes cares: a part de les famílies afectades, allà hi havia l’inventari complet del petit món d’opositors que feia una setmana que anava coneixent, i vaig intercanviar-hi uns quants moviments de cap, amarats del grau escaient d’aflicció.
Al capdamunt dels graons, davant les portes tancades del teatre, hi havia una figura que m’era vagament familiar, sense que aconseguís identificar-la. Era un home amb un abric negre que duia una espelma a la mà, com tothom, envoltat de gent amb qui parlava a mitja veu. Era al mig del cercle, dominant la congregació, enretirat però al centre de moltes mirades, traspuava sensació d’importància, i vaig tenir l’estranya imatge del cap d’una banda criminal assistint, envoltat per la guàrdia més propera, a l’enterrament d’un dels seus homes. Només li veia el clatell i part del perfil, una barbeta petita li sobresortia del coll alçat de l’abric. Al meu costat, una dona que també l’havia vist va comentar a la seva veïna: «Ha vingut l’Eduard, molt bé». L’home va girar el cap, com si malgrat la distància l’hagués sentit. La flama de l’espelma li va destacar els trets de la cara.
Vaig reconèixer en Limónov. 

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *

Descobreix més sobre Limónov d'Emmanuel Carrère aquí.