A la meva muller: tota paraula teixida és
per a tu i les teves rialles de seda.
Als meus fills estimats, als seus somnis.
Als meus pares, missatgers de saviesa.

EURÍDICE: Però ta mà ja no agafa la meva!
Ara evites la mirada que vas estimar tant!
GLUCK, Orfeu i Eurídice
Escena primera, acte tercer

I

Michel Adanson es mirava morir sota els ulls de la seva filla. S’assecava, tenia set. Les articulacions calcificades, closques fossilitzades, ja no se li desnuaven. Retorçades com sarments, el martiritzaven en silenci. Li feia l’efecte que sentia com els òrgans li fallaven l’un darrere l’altre. Uns cruixits íntims, que li anunciaven que era el final, espetegaven feblement dins del seu cap com a l’inici del foc que havia calat, un vespre de feia més de cinquanta anys, a la brolla de la riba del riu Senegal. Havia hagut de córrer a refugiar-se en una piragua, des d’on, en companyia dels seus laptots, els amos de les aigües fluvials, havia contemplat com cremava tot un bosc.

Les flames, envoltades per les guspires grogues, vermelles i d’un blau irisat que voleiaven al seu voltant com mosques infernals, esberlaven els sump, els datilers del desert. Coronades de flamarades fumejants, les palmeres de Palmira es desplomaven sobre elles mateixes, sense fer soroll, amb el peu enorme fermat a terra. A prop del riu, els mangles amarats d’aigua bullien abans d’esclatar en tires de carn sibilant. Més enllà, a l’horitzó, sota un cel escarlata, l’incendi xerricava xarrupant la saba de les acàcies, dels anacards, dels banussos, dels eucaliptus mentre els habitants del bosc en fugien gemegant de terror. Rates mesqueres, llebres, gaseles, llangardaixos, felins, serps de totes les mides s’enfonsaven a les aigües fosques del riu, perquè preferien morir ofegats més que no pas cremats de viu en viu. Els seus salts desordenats pertorbaven els reflexos del foc a la superfície de l’aigua. Clapoteig, onades, submersió.

Michel Adanson no tenia la sensació d’haver sentit que el bosc es queixés, aquella nit. Però quan el consumia un incendi interior tan violent com el que havia il·luminat la seva piragua enmig del riu, sospitava que els arbres encesos devien haver bramat imprecacions en una llengua vegetal, inaudible per als homes. Ell hauria volgut cridar, però els sons no li passaven per la mandíbula tetanitzada.

* * *

Traducción de Anna Casassas Figueras

* * *

Descobreix més sobre La porta del viatge sense retornde David Diop aquí.