08/03/2021
Comença a llegir 'La Klara i el Sol' de Kazuo Ishiguro


Primera part

Quan érem noves, la Rosa i jo estàvem a mitja botiga, al costat de la taula de les revistes, i podíem veure a fora a través de mig aparador. Això ens permetia mirar el carrer: els funcionaris atrafegats, els taxis, els corredors, els turistes, el captaire amb el gos i la part inferior de l’edifici de Correus. Quan vam estar més adaptades, la gerent ens deixava anar al davant de tot, fins a tocar del vidre de l’aparador, des d’on podíem veure com era d’alt l’edifici de Correus; i, si encertàvem el moment just, vèiem el Sol fent el seu camí, passant per sobre dels edificis de la nostra vorera en direcció a la vorera de l’edifici de Correus.

Quan tenia la sort de veure’l així, inclinava el cap endavant per rebre’n tot el nodriment que podia, i, si la Rosa era amb mi, li deia que fes el mateix. Al cap d’una mica havíem de tornar al nostre lloc; i, quan érem noves, ens feia por que no poder veure sovint el Sol des de mitja botiga ens afeblís cada vegada més. En Rex, un AA que en aquella època era amb nosaltres, ens va dir que no patíssim, perquè el Sol sempre tenia una manera o altra d’arribar allà on fóssim. Va assenyalar el terra de parquet i va dir:

– Aquí hi ha l’empremta del Sol. Si patiu, toqueu-la i recobrareu la força.

Quan va dir això no hi havia cap client i la gerent estava enfeinada posant bé uns objectes als prestatges vermells, i no vaig voler interrompre-la per demanar-li permís de fer-ho. Vaig dirigir una mirada a la Rosa, i, com que vaig veure que me la tornava amb cara de no entendre’m, em vaig avançar dues passes, em vaig ajupir i vaig allargar les mans cap a l’empremta que el Sol deixava a terra. En el moment que la tocava amb les puntes dels dits, però, l’empremta es va esvair; i tot i intentar fer-la tornar –picant el lloc on havia estat, i després passant les mans amunt i avall del parquet–, no ho vaig aconseguir. Quan em vaig tornar a aixecar, l’AA Rex va dir:

– Has sigut molt egoista, Klara. Els AA femenins sou molt egoistes.

Jo llavors era nova, però la primera cosa que em va passar pel cap va ser que jo no tenia la culpa de res, sinó que el Sol havia retirat casualment la seva empremta en l’instant en què jo la tocava. L’AA Rex, de totes maneres, continuava seriós.

– T’has quedat tot el nodriment per a tu, Klara. Fixa’t com ha quedat tot fosc.

Era veritat: la claror de dintre la botiga s’havia esmorteït. I fins i tot a fora, a la vorera, el senyal de zona d’estacionament prohibit que hi havia al fanal es veia gris i apagat.

– Perdona –vaig dir a en Rex; i a la Rosa–: Perdona, no volia quedar-me’l tot per a mi.
– Ara, per culpa teva –va dir en Rex–, al vespre estaré feble.
– Ho dius de broma –li vaig dir–. ¿Eh que sí?
– No, no ho dic de broma. No sé si em començo a marejar. I els AA del fons de la botiga ¿què? Ja se’ls nota que no estan bé. Segur que començaran a trobar-se pitjor de seguida. Ets una egoista, Klara.
– No et crec –vaig dir, però sense tant convenciment.

Vaig mirar la Rosa, però continuava fent la mateixa cara inexpressiva.

– Començo a notar-me marejat –va dir l’AA Rex, i es va arronsar endavant.
– Però si acabes de dir que el Sol sempre té una manera o altra d’arribar on siguem. Ho dius de broma; ¿eh que sí?

Vaig acabar convencent-me que en Rex es burlava de mi; però aquell dia vaig percebre que, sense jo voler-ho, havia provocat que en Rex fes referència a una qüestió incòmoda sobre la qual la majoria d’AA de la botiga s’estimaven més no parlar. I poc temps després va passar allò a en Rex, que em va portar a pensar que, encara que aquell dia hagués pogut parlar de broma, potser ho havia dit una mica de veritat.

Feia un matí radiant, i ja no teníem en Rex al costat perquè la gerent l’havia instal·lat a l’expositor de davant. La gerent sempre deia que tots els llocs estaven perfectament estudiats, i que tant ens podien triar estant-ne en un o en un altre. Ara bé, tots sabíem que quan un client entrava a la botiga la mirada li anava primer de tot a l’expositor de davant, de manera que en Rex va estar molt content que li toqués el torn de ser-hi. Des de mitja botiga el vèiem amb la barbeta aixecada, tot ell banyat de la claror del Sol; i un dia la Rosa es va inclinar cap a mi per dir-me:

– Ai, quin goig que fa! Segur que aviat tindrà una llar!

El tercer dia que en Rex era a l’expositor de davant va venir una nena amb la seva mare. Jo llavors no tenia tanta traça a endevinar l’edat de la gent, però recordo que vaig calcular que la nena en devia tenir tretze i mig, i ara diria que la vaig encertar. La mare era funcionària, i per les sabates i el vestit que duia vaig deduir que era un alt càrrec. La nena va anar directament cap a en Rex i se li va plantar al davant, mentre que la mare va anar venint cap a nosaltres, ens va mirar un moment i va seguir cap al fons de la botiga, on hi havia dos AA asseguts a la taula de vidre fent gronxar les cames tal com la gerent els havia dit que havien de fer. Hi va haver un moment que la mare va cridar la nena, però la nena no en va fer cas i va seguir mirant en Rex a la cara. Llavors la nena va estendre la mà i la va passar pel braç d’en Rex. En Rex no va dir res, naturalment, sinó que es va limitar a somriure-li sense bellugar-se gens, exactament tal com se li havia dit que calia fer quan un client manifestava un interès especial.

– Mira! –va dir la Rosa amb un fil de veu–. El triarà! A la nena li ha agradat. Quina sort que té!

Vaig clavar un cop de colze a la Rosa perquè callés, perquè ens podien sentir.

Llavors va ser la nena qui va cridar la mare, i al cap de no gaire totes dues estaven plantades davant de l’AA Rex, estudiant-lo de dalt a baix mentre la nena allargava el braç de tant en tant per tocar-lo. Canviaven impressions en veu baixa, i hi va haver un moment que vaig sentir que la nena deia:

– És ideal, mama. És una meravella.

I tot seguit va dir:

– Ai, va, mama, sisplau.

La gerent havia acabat situant-se darrere seu mateix sense dir res. Al final la mare es va tombar cap a la gerent i va demanar:

– ¿Quin model és?
– És un B2 –va dir la gerent– de la tercera sèrie. Per al nen adequat, en Rex és la companyia ideal. Concretament, crec que és especialment apte per estimular el gust per la meticulositat i l’estudi en una persona jove.
– Doncs és una cosa que a aquesta noieta li aniria molt bé.
– Ai, mama, és perfecte.

Llavors la mare va dir:

– Un B2 de la tercera sèrie... Són aquells que tenien problemes d’absorció solar, ¿oi?

Ho va dir així mateix, davant d’en Rex, encara amb el somriure a la cara. En Rex també va continuar somrient, però la nena va quedar sobtada i va mirar primer en Rex i després la mare.

– És cert –va dir la gerent– que la tercera sèrie va presentar algun petit inconvenient al principi; però aquelles informacions es van inflar molt. En ambients amb un nivell d’il·luminació normal no presenta cap problema en absolut.
– Tinc entès que una absorció solar deficient pot comportar altres problemes –va dir la mare–, fins i tot de conducta.
– Si em permet, els models de la tercera sèrie han fet immensament feliços molts nens. Si no es viu a Alaska o en una mina, no cal patir.

La mare va seguir mirant en Rex, i va acabar remenant el cap.

– Em sap greu, Caroline. Entenc que t’agradi, però no ens convé. Ja te’n trobarem un de perfecte de veritat.

En Rex va conservar el somriure fins que les clientes se’n van haver anat, i, després i tot, no va mostrar cap senyal de tristesa. Però llavors vaig recordar aquella broma que m’havia fet, i vaig quedar convençuda que devia fer temps que en Rex donava voltes a aquelles preguntes sobre el Sol i el nodriment que podíem arribar-ne a rebre.

Ara, naturalment, m’adono que en Rex no devia ser l’únic; però en teoria allò no era cap inconvenient, perquè tots posseíem unes característiques que asseguraven que no ens afectessin elements com ara el lloc que poguéssim ocupar en un espai tancat. Tot i així, un AA podia sentir-se envaït per l’apatia després d’unes quantes hores sense contacte amb el Sol i començar a patir per si li passava alguna cosa estranya: per si tenia alguna tara exclusiva d’ell que, si es descobria, li impedís de trobar una llar.

Aquest era un dels motius que ens portaven a tenir sempre el pensament posat en l’aparador. A tots se’ns havia promès que ens tocaria el torn de ser-hi, i tots esperàvem impacients que aquell moment arribés. En part era pel que la gerent en deia «l’honor especial» de representar la botiga a l’exterior; d’altra banda, per descomptat, tots sabíem, malgrat el que digués la gerent, que era més probable que ens triessin mentre fóssim a l’aparador. Però el motiu principal, que tots compartíem sense dir-nos-ho, era el Sol i el nodriment que ens proporcionava. La Rosa va arribar a fer-ho sortir a la conversa un dia, en veu baixa, poc abans que ens arribés el torn d’anar-hi.

– Klara, ¿tu creus que quan estiguem a l’aparador rebrem tant de bé que no ens en tornarà a faltar?

Jo llavors encara era bastant nova, i no vaig saber què respondre, però ja tenia aquell mateix dubte al pensament.

Finalment ens va arribar el torn, i un matí la Rosa i jo ens vam col·locar a l’aparador vigilant de no tombar res del que hi havia exposat tal com els havia passat a la parella que hi havien estat la setmana anterior. La botiga, naturalment, encara no era oberta, i jo havia donat per descomptat que la persiana estaria abaixada del tot. Quan vam estar assegudes al sofà de ratlles, però, vaig veure que hi havia una escletxa que anava de costat a costat de la part inferior de la persiana –que la gerent devia haver apujat una mica a l’hora de comprovar que tot estava a punt perquè ens hi instal·léssim– i la llum del Sol feia un requadre allargat i lluent que s’enfilava a la tarima i acabava formant una línia recta davant mateix nostre. Només que estiréssim una mica els peus en podíem sentir l’escalfor. En aquell moment vaig tenir la certesa que, al marge de quina pogués ser la resposta a aquella pregunta de la Rosa, durant els següents dies rebríem tot el nodriment que ens pogués caldre. I quan la gerent va prémer el botó perquè la persiana pugés fins a dalt de tot, vam quedar banyades d’una claror enlluernadora.

Ara és el moment de confessar que jo sempre havia tingut un altre motiu per voler ser a l’aparador que no tenia res a veure amb el nodriment del Sol ni amb la possibilitat que em triessin. A diferència de la majoria d’AA, i a diferència de la Rosa, sempre havia desitjat veure més coses de fora, i més en detall; per això, quan la persiana es va apujar, adonar-me que ara només el vidre em separava de la vorera, i que tenia la llibertat de veure, de prop i del tot, tantes coses de les quals fins llavors només havia vist angles i marges, em va causar tanta emoció que pràcticament vaig oblidar el Sol i la seva bondat.

Vaig veure per primera vegada que l’edifici de Correus estava fet en realitat de maons, i que no era blanc com m’havia semblat sempre, sinó d’un groc pàl·lid. Ara també podia veure que era encara més alt de com me l’havia imaginat –vint-i-dos pisos– i que cada una de totes les seves finestres iguals tenia un ampit individual. Vaig veure que el Sol havia dibuixat una ratlla diagonal sobre la façana de l’edifici, de tal manera que en un costat hi havia un triangle que es veia quasi blanc i a l’altre un que es veia molt fosc, tot i que jo acabava de descobrir que tot l’edifici de Correus era de color groc pàl·lid. I no tan sols podia veure totes les finestres fins al capdamunt, sinó també, a estones, la gent de dintre, dreta, asseguda o anant amunt i avall. I a baix al carrer veia els vianants, els diferents tipus de sabates, gots de cartró, motxilles i gossets que duien; i, si em venia de gust, podia seguir qualsevol d’ells amb la mirada mentre travessaven el pas de vianants i anaven més enllà del segon senyal de zona d’estacionament prohibit, cap on hi havia dos operaris al costat d’una rasa assenyalant-hi alguna cosa. Podia veure l’interior dels taxis quan frenaven per permetre que la gent travessés pel pas de vianants: la mà d’un taxista tamborinejant sobre el volant, el barret d’algun passatger.

Va transcórrer el dia mentre el Sol ens seguia escalfant, i em vaig adonar que la Rosa estava molt contenta; però també em vaig fixar que amb prou feines mirava res, i que tenia els ulls clavats tota l’estona en el primer senyal de zona d’estacionament prohibit, el que teníem al davant mateix. Només quan jo li assenyalava alguna cosa ella hi dirigia la mirada, però al cap d’un moment hi havia perdut l’interès i tornava a quedar-se mirant el tros de vorera del davant i el senyal.

La Rosa només desviava la mirada una estona una mica llarga quan algun vianant s’aturava davant de l’aparador. En aquestes ocasions, tant ella com jo fèiem el que la gerent ens havia ensenyat: fer un somriure «neutre» i dirigir la vista a l’altra banda del carrer, en un punt situat cap a la meitat de l’altura de l’edifici de Correus. Quan algun vianant se’ns acostava era molt temptador observar-lo amb deteniment, però la gerent ens havia explicat que mirar la persona als ulls en moments així era de molt mal gust. Només si el vianant ens assenyalava concretament a nosaltres o ens parlava a través del vidre podíem respondre-hi, però si no, no.

Es donava el cas que moltes de les persones que s’aturaven no ho feien per interès cap a nosaltres, sinó només perquè es volien treure la sabata per tornar a posar-se-la bé o per teclejar el seu rectangle de butxaca; però n’hi havia que s’acostaven fins al vidre per mirar a dintre. La majoria d’aquests eren nens de l’edat per a la qual érem més adequats, i se’ls veia contents de veure’ns. Corrien cap a nosaltres engrescats, sols o amb el seu adult, i ens assenyalaven, reien, feien gestos facials, picaven al vidre o saludaven.

De tant en tant –i ho sé perquè no vaig trigar a aprendre a observar la gent de davant de l’aparador mentre fingia mirar l’edifici de Correus– se’ns atansava un nen que es quedava mirant-nos, i a l’expressió se li veia una mena de tristesa o de ràbia, com si nosaltres haguéssim fet alguna cosa mal feta. Aquests nens solien transformar-se d’un moment per l’altre i de cop es posaven a riure o a saludar com els altres, però després d’haver passat dos dies a l’aparador vaig aprendre a veure’n de seguida la diferència.

Vaig voler parlar-ne amb la Rosa la tercera o la quarta vegada d’haver rebut la visita d’un nen d’aquests, però ella va somriure i va dir:

– No t’hi amoïnis més del compte, Klara. Segur que aquella nena estava ben contenta. ¿Com no hauria d’estar-hi, amb aquest dia que fa? Segur que avui està content tothom de la ciutat.

Tot i així vaig exposar-ho a la gerent després del nostre tercer dia. Ens havia estat felicitant per com havíem estat de «dignes i elegants» a l’aparador. En aquell moment els llums de la botiga estaven més fluixos, i érem a la part del fons, arrepenjats a la paret, uns quants fullejant alguna revista d’entreteniment abans d’anar a dormir. Jo tenia la Rosa al costat, i per la posició de les espatlles em vaig adonar que estava mig adormida. Va ser llavors que la gerent em va demanar si havia passat un bon dia, i jo vaig aprofitar per parlar-li dels nens tristos que s’havien acostat a l’aparador.

– Ets especial, Klara –va dir la gerent, en veu baixa per no molestar la Rosa i els altres–. Perceps i assimiles moltes coses. –Va remenar el cap com si se n’admirés, i va dir–: Has de pensar que aquesta botiga és molt singular. Al món hi ha molts nens que desitjarien triar-vos a tu, a la Rosa o a qualsevol de vosaltres, però que no ho poden fer. No esteu al seu abast. Per això s’acosten a l’aparador: perquè es deleixen per tenir-vos. I llavors s’entristeixen.
– Un nen d’aquests, gerent, ¿deu tenir un AA a casa seva?
– Pot ser que no; en tot cas, no un com tu. Per això, si de tant en tant algun nen et mira d’una forma estranya, amb amargor o amb tristesa, o diu alguna cosa desagradable a través del vidre, no hi donis importància. Pensa que segurament aquests nens se senten insatisfets.
– Aquests nens es deuen sentir sols, sense cap AA.
– Sí, això també – va dir fluix la gerent–; sols també.

Va abaixar els ulls i va quedar callada, i jo vaig esperar. De cop va somriure, va allargar la mà i em va agafar amb delicadesa la revista d’entreteniment que m’havia estat mirant.

– Bona nit, Klara. Demà estigues bé com has estat avui. Tingues present que la Rosa i tu ens representeu als ulls del carrer.


* * *

Traducció de Xavier Pàmies.

* * *


La Klara i el Sol

Descobreix més de La Klara i el Sol de Kazuo Ishiguro aquí.

 


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.