Comença a llegir 'La ballarina' de Patrick Modiano

Morena? No. Més aviat de cabells castany fosc amb els ulls negres. És l’única de qui es podrien trobar fotos. Les cares dels altres, excepte la d’en Pierre, el nen, s’han anat difuminant amb el temps. A més a més, era una època en què es feien moltes menys fotos que avui dia.
          I, tot i això, hi ha certs detalls que encara són força presents. Caldria fer-ne una llista. Però seria molt difícil seguir l’ordre cronològic. El temps que ha enterbolit les cares també ha esborrat els punts de referència. Queden unes quantes peces d’un puzle, separades les unes de les altres per sempre.
​          Un vespre de novembre o desembre, vaig anar a buscar un nen que es deia Pierre en una adreça del nord-oest de París per portar-lo a casa seva. He oblidat el nom del carrer. Una porta d’entrada massissa i un d’aquells ascensors amb els batents vidrats, tan lent i silenciós que et preguntes si no s’aturarà entre dos pisos. En una gran estança que devia ser la sala d’estar hi havia una desena de nens. En una taula baixa, les restes d’un berenar d’aniversari. La dona elegant que m’havia obert em va acompanyar fins al fons de la sala, on en Pierre jugava a cartes amb un nen ros que la dona anomenava Ronnie.
​          –El teu amic se n’ha d’anar, Ronnie... Digueli adeu, Ronnie...
​          I tots dos ens vam trobar al replà.
​          A fora ja era fosc. L’havia agafat de la mà. Sí, tots els nens que hi havia al pis eren els seus companys de classe de la Dieterlen, una escola del mateix barri, on alguna vegada l’anava a buscar a mitja tarda. En Ronnie, el nen ros que jugava a cartes amb ell i de qui havien celebrat l’aniversari, era el seu millor amic. Faltava poc per a Nadal, i el nen esperava que durant les vacances el portessin al cine amb en Ronnie.
​          És així com un instant del passat s’incrusta en la memòria talment un esclat de llum procedent d’una estrella que creus morta des de fa molt de temps. Pierre. Festa d’aniversari. Ronnie. És clar que aniria al cine durant les vacances de Nadal. Estava disposat a portar-l’hi jo mateix si la seva mare no podia. Caminant l’un al costat de l’altre, aquell vespre, vam estar força callats, però el trajecte era molt més curt que el que fèiem de vegades a la tarda des de l’escola Dieterlen.
​          Havíem passat la reixa dels grans blocs de pisos de maons de la Porte de Champerret. Vam pujar l’escala de ciment fins al segon pis. L’Hovine ens va obrir la porta, com si ens esperés. El pis era molt diferent d’aquell d’on veníem. Quatre habitacions disposades al llarg d’un passadís. Entrant a mà esquerra, la cuina i una dutxa. Les finestres donaven al pati.
​          –La ballarina no vindrà, avui vespre –em va dir l’Hovine–. Té assaig de Le Train des Roses...
​          La ballarina era la mare d’en Pierre. Li havíem posat aquest sobrenom. I Le Train des Roses, un ballet que interpretava sovint.
​          En Pierre s’havia assegut a la butaca de pell i llegia un conte il·lustrat.
​          –Vaig a comprar per fer el sopar –va dir l’Hovine.
​          Si avui algú em mostrés un parell de fotos policials de la seva cara –frontal i de perfil–, tindria cap possibilitat de reconeixe’l?
​          Era d’estatura mitjana. Cabells negres rinxolats. Ulls clars. Pel que m’havia semblat entendre, la ballarina i ell es coneixien des de petits.
​          Érem a la primera estança després de la cuina, la que feia de sala d’estar, i on de tant en tant es reunien els amics de la ballarina, al gran sofà i a la butaca de pell on aquell vespre havia segut en Pierre. L’estança següent que donava al passadís era l’habitació de la ballarina, i el seu fill Pierre ocupava l’habitació del fons.
​          Però no tinc un record nítid del color de les parets. Em penso que eren d’un to bastant fosc, i avui em fa l’efecte que no el vaig arribar a veure mai amb llum de dia, aquell pis. Una llum velada, com si les bombetes dels llums i de l’aplic del sostre de la sala no tinguessin prou voltatge.
​          L’Hovine es va posar l’abric que portava sempre, de teixit d’espigueta. La porta va fer el soroll de tancar-se darrere seu. Les parets devien ser força primes, perquè sempre se sentien els passos i les veus de l’escala.
​          En Pierre encara llegia el conte, obert damunt la falda. Vaig resseguir el passadís i vaig entrar a l’habitació de la ballarina. A quina hora tornaria? De nit, segur que molt tard. Si l’Hovine hagués de sortir havent sopat, seria jo qui es quedaria a cuidar en Pierre i qui potser el portaria l’endemà al matí a l’escola Dieterlen. No calia encendre el llum, en aquella habitació. Estava prou il·luminada per la llum de les finestres de l’edifici del davant. Les mirava sovint, aquelles finestres, i acabava reconeixent les siluetes que passaven darrere els vidres.
​          Altre cop a la sala, vaig veure que el conte d’en Pierre havia caigut a terra. El nen s’havia adormit, amb el front recolzat al braç de la butaca.

***

Traducció de Mercè Ubach

***

Descobreix més sobre La ballarina, de Patrick Modiano, aquí.