Comença a llegir 'L'emperador de Alegria' de Ocean Vuong

 

Per a la Frances, que em va trobar.

1

 

El que costa més en aquest món és viure només una vegada.

Però tot això d’aquí és molt bonic... fins i tot els fantasmes ho pensen. De matí, quan la llum esbandeix aquest lloc i hi deixa una ombra del color dels flocs de civada, s’alcen que semblen una boirina damunt del sègol, a l’altra banda de les vies, i ensopeguen cap als pins d’agulles negres per buscar-hi els seus noms, uns noms que ja no viuen dins la boca de cap cosa viva. El nostre poble s’alça damunt d’una crosta terrosa a la riba d’un riu de Nova Anglaterra. Quan les glaceres prehistòriques es van fondre, la vall es va convertir en un llac gran com el món, i quan el llac es va eixugar, va deixar un fil argentat per tota la conca conegut com el Connecticut: en algonquí vol dir ‘llarg riu de marees’. Aquí el sediment conté en abundància totes les partícules que faciliten la vida. Quan us hi acosteu, quedareu flanquejats per amples extensions de brots petits com el polze, que despunten resplendents entre el fang d’abril. Al cap de pocs mesos, aquests plançons formaran unes fileres atapeïdes de tabac de fulla ampla i blat de moro de la varietat silver queen. A l’altra banda del cementiri, on amb els anys les làpides han anat perdent els noms, hi ha un pont cobert estès sobre una riera seca; la memòria d’aquella aigua no ha perviscut fins a aquest segle. Travesseu-lo i ens trobareu. Gireu a la dreta a la sucreria de Conway, que està tancada i tota desballestada, té les finestres fetes miques i el rètol de fusta, que diu «REPARTIM DOLÇOR AMB SABA D’AURÓ», està tan desgastat pel vent que s’ha tornat braille. A la primavera les flors del cirerer deixen una broma per tota la comarca que s’enganxa a cada clap de verd que no s’hagin cobrat les granges o els centres comercials. Ens han arribat a través de segles de fems que els ànecs migratoris deixen caure per aquestes terres sempre que l’estiu encoratja la seva ossada buida a tirar cap al nord.

Tenim els jardins de les cases envaïts per ambròsies i agram prim. En una casa, cada primavera hi apareix una filera de tulipes vermelles i roses: els caps se’ls queden atrapats a la reixa metàl·lica on es repengen. El porxo que hi ha a prop desborda de vehicles de plàstic per jugar la canalla, un carretó, tricicles, un camió de bombers, tots de colors primaris que s’han esvaït i han adquirit uns tons pasquals. Una caixa de repartir llet amb un tros de pneumàtic vell clavat a l’obertura fa de bústia, col·locada damunt d’un moblet podrit, amb «RAMÍREZ 47» escrit amb corrector líquid al cautxú. Al costat hi ha una menjadora de llauna per a ocells amb la forma del cap de Bill Clinton. Les llavors li cauen de la boca somrient com si fossin aplaudiments cada cop que arriba el vent del vaixell de càrrega que travessa aquest lloc durant les hores invisibles de la nit. Tot i que el tren no s’atura mai al nostre poble, el xiulet se sent a totes les sales d’estar de cinc quilòmetres a la rodona. Aquí no s’hi atura res, només nosaltres, de fet. Hartford, la capital aixecada a còpia d’asseguradores, armes de foc i material hospitalari, burocràcies de la mort i de la catàstrofe, és a només dotze minuts en cotxe per l’autopista, i tothom que passa per aquí ho fa amb presses, quan hi entren o en surten, però sempre amb un coet al cul. Nosaltres som la taca borrosa de les finestres dels vostres trens i monovolums, dels vostres autocars, tenim les cares deformades pel vent i la velocitat com si fóssim pintures abandonades de Munch. L’únic que compartim amb la ciutat són les ambulàncies, perquè som prou a prop de Hartford perquè ens vinguin a buscar quan estem a punt de morir o trontollem en lliteres d’acer sense cap familiar proper que ens faci companyia. Vivim als confins, però morim al cor de l’estat. Paguem impostos amb cada nòmina per passar-nos la vida al costat d’un riu amb unes ribes que no paren d’enfonsar-se, un riu que acaba convertint-se en el dipòsit de cadàvers dels nostres somnis.

Per les nostres carreteres secundàries, els sots són tan amples i fondos que, dies després d’un xàfec d’estiu, els peixets neden pels bassals verds i transparents amb absoluta llibertat. I, des de la foscor d’un porxo sense llum, una rialla irromp a l’aire tan ràpidament que podries pensar que és un sanglot reprimit. Aquella cabana beix vorejada de vares d’or és el Club de la Segona Guerra Mundial, un bar amb tres tamborets i una expenedora revestida amb plafons de fusta que només ven marlboros i pastissets de mel. Davant per davant, hi ha unes cases adossades d’obra vista. Construïdes en un primer moment per als homes que treballaven a la fàbrica de paper de Jennings Road, ara acullen veterans de guerra que tornen de tots els camps de batalla que es puguin imaginar per seure en cadires de jardí de plàstic i contemplar la carena, abans de tornar a unes habitacions plenes de fum on uns minitelevisors, de la mida d’un tors humà, els fan de non-non fins que agafen el son infinit.

Fixeu-vos com els bedolls, ennegrits tota la nit pels estornells, es fan miques quan les primeres guspires de l’alba els toquen els becs. Com els darrers grills canten entre la boira suspesa damunt dels prats, ara impregnats de la fortor del fem acabat d’escampar. A l’agost, les vies del tren s’escalfen tant que la goma de les soles de les sabates se us fondria si hi passéssiu per sobre més d’un minut. Malgrat aquesta calor, tot el que és verd creix com per venjar-se de l’hivern eixorc i cauteritzat, la molsa és tan exuberant entre les travesses de fusta que, segons com li toca la llum, espessa i verdosa, semblen algues, com si de sobte haguessin tornat les inundacions glacials i ens haguessin convertit en el que ens estàvem transformant igualment: uns éssers bíblics.

Seguiu les vies fins que es bifurquen i s’enfonsen en un camí de males herbes trepitjades que porta a un dipòsit de ferralla ple d’autobusos escolars en diverses fases d’amnèsia, alguns tan vells que ja no són grocs, sinó que reposen en la seva grisor com vaixells naufragats. Estan tots coberts d’heura, tenen els capós abonyegats plens de fulles cruixents i són relíquies del nostre desaprenentatge. Camineu per aquest pati –com ho han fet alguns per tornar a casa després del torn de nit a la fàbrica de mitjons Myers, o senzillament passejant un diumenge a la tarda, sols amb les seves cabòries– i travessareu generacions d’ànsies de conèixer món consumides entre seients de pell sintètica. En una punta del solar hi ha l’animal que van atropellar la setmana passada, amb la cavitat de l’ull plena de coca-cola escalfeïda, obra d’una nena que, avorrida quan tornava de l’escola, va abocar la beguda en aquella foscor infinita de visions cegues.

Si el que voleu és fer cap a Alegria i us perdeu, ens trobareu. Perquè a nosaltres ens diuen Alegria de l’Est. Alegria en si ja no existeix; fa gairebé un segle que el van rebatejar com a Millsap, en honor de Tony Millsap, el noi que va tornar de la Gran Guerra sense extremitats i es va convertir en un heroi, la prova que en aquest país podies perdre-ho gairebé tot i, malgrat això, guanyar-te un poble sencer. Uns quants volíem ser East Millsap per aprofitar el renom i omplir les botigues, però els altres eren massa orgullosos perquè ens poséssim el nom d’un nano que no va lliscar mai amb la cadira de rodes per les nostres voreres.

L’hivern dura set mesos i comença a finals de setembre, quan resplendeix la gebrada damunt la gespa dels jutjats i als capós dels cotxes aparcats per les carreteres. Quan els aurons, els pollancres i els sassafrassos es gronxen, la llum se’ls filtra amb tons ambarins per les fulles que s’esfullen. Fins i tot el campanar de l’església luterana, que està tota tapiada, cap al migdia passa d’un blanc colomí al color de la mantega encetada.

Som escèptics, però no indiferents a l’esperança.

En aquest racó de món, el nostre carrer principal resplendeix amb els seus dos pubs irlandesos, una cafeteria, una floristeria, el saló de bellesa God First, el restaurant de wok xinès Panda Gate, una modesta taqueria sense nom, una funerària pintada de blau cel per atenuar els efectes devastadors de l’ofici i una bugaderia amb una entrada del darrere que porta a un soterrani on hi ha exactament tres cabines de porno que es paguen amb monedes. Dues portes més enllà hi ha la Legió Americana, on cada divendres venen llesques de pa de carabassa embolicades amb paper film i cafè de filtre sota una lona sacsejada pel vent. També hi ha el despatx d’advocats per a jornalers immigrants darrere del centre cívic cristià, que l’any passat va convertir una ala de l’edifici en un punt d’intercanvi de xeringues. I encara falta la gran casa victoriana de la cruïlla entre Lilac i Main. Al seu dia va ser l’antiga residència del nostre primer alcalde, però ara és una casa d’acollida per a toxicòmans en rehabilitació, i el caminet està tot decorat de roses de polièster que sobresurten, blaves i violetes, per les piles de neu després de les grans nevades.

Hi ha la casa de dues plantes d’estil Cape Cod de la cantonada, pintada només fins a la marca on va poder arribar el fill gran, i abandonada després, l’hivern que es va allistar als Marines. Per això fa set anys que té un to una mica olivaci. A finals de juliol treuen una mininevera negra a la vora del camí, amb un allargador que arriba fins a la casa. A dins, un munt de fileres de nabius suen en recipients de paper verd al costat d’una llauna de cafè amb una nota adhesiva que diu: «NABIUS A 5 $ O LA VOLUNTAT».

És un poble on els nanos de l’institut, que els divendres a la nit no tenen on anar, aparquen les camionetes dels seus padrastres als límits ombrívols del pàrquing del Walmart, beuen Smirnoff que porten en ampolles d’aigua Poland Spring i posen Weezer i Lil Wayne a tot volum, fins que, una nit, abaixen el cap i descobreixen que porten un nadó al braç, i s’adonen que ja són a la trentena i que el Walmart no ha canviat gens, si no és pel logotip, que ara és més brillant i els tenyeix de blau les cares marcides pel temps. És on els pares amb texans tacats de colorant per a fusta es queden drets al perímetre dels camps de futbol americà i observen com suen els seus fills quan es fa de dia i el cel és un foc, amb una mà a la butxaca i l’altra que aguanta un got de Dunkin’ Donuts. Podrien ser estàtues que simbolitzessin l’espera fins que un noi es destrossa a ell mateix i es converteix en un home. I cada matí us asseuríeu a les grades enfarinades de gebre, amb un exemplar rebregat de Cap al far a la falda, i observaríeu els jugadors al camp, amb tomahawks blaus vibrant-los a les samarretes i les proteccions de plàstic que els cruixirien entre la boira. I quan giréssiu full, la pàgina es desprendria del llom, suraria pel camp, acumularia taques de tinta per l’herba molla, fins que s’enredaria entre les cames dels nois i es desintegraria sota unes botes de tacs negres. Paraules perdudes en la terra. Aquesta mena de poble.

Contra tot pronòstic, tenim una biblioteca. Abans era un arsenal que al seu dia va acollir un grup d’esclaus fugitius que feien ruta cap a Nova Escòcia, fet que explica l’estàtua de bronze de l’abolicionista Sojourner Truth a la font del mig, que ja fa tres anys que no raja. Just davant d’aquesta estàtua hi ha la maqueta d’un metre i mig encara no, feta amb Lego, d’un tiranosaure vermell, amb les peces enganxades per sempre. Fa la mateixa alçada que un noi que es diu Adam Munsey, que va ser aixafat a pocs metres pel mateix autobús escolar que l’havia de passar a buscar i que conduïa un conductor borratxo després de beure’s mig litre de licor Southern Comfort en una sola nit veient com els Patriots guanyaven la Superbowl el 2002. Més amunt, on el carrer s’eixampla i es torna la Ruta 4, i la vorera desapareix i es torna pols, i unes clapes de roselles del nord i d’àsters blaus s’escampen pels herbassars de mà dreta, hi trobareu la fàbrica Colt. El fundador, Samuel Colt, va arribar a ser un dels homes més rics dels Estats Units venent rifles a tots dos bàndols de la guerra de Secessió. Ara és una planta de la CocaCola i els camions, d’un vermell lluent, s’arrengleren als antics molls de càrrega d’obra vista mentre el sol s’amaga per ponent rere les muntanyes.

També hi ha Cumberland Road, que porta al correccional per a dones de York. En aquesta època de l’any hi ha tot de carabasses a banda i banda que donen un toc d’ocre als camps apagats: obsequis per a les llebres i els opòssums afamats que acumulen provisions per a l’hivern. Més enllà, vora el riu, hi ha unes lloses de gres amb petjades de Podokesaurus que van ser impreses fa més de 195 milions d’anys i arriben fins al pàrquing del Wendy’s. Després venen les altres franquícies: Burger King, AutoZone, Mattress Firm, Family Dollar, Dollar General. I el motel Nite-E-Nite, amb les seves cinc portes de color merda d’oca que donen a la sala de festes Kahoots, a l’altra banda del carrer, que promet «NOVES NOIES CADA SET MESOS!». Més enllà hi ha els rètols pintats a mà: «FIANCES INSTANTÀNIES BRYON, LLENYA: 25 DÒLARS DE DESCOMPTE EN LA PRIMERA CÀRREGA», «NO AL FRACKING EN NOM DE JESÚS», i un de desdibuixat que diu «MARTHA BEAN, CANDIDATA A INTERVENTORA MUNICIPAL, 2006». I un altre en una lletra vermella i elegant que diu, com si fos una profecia: «ARMES MÉS ENDAVANT».

Què sabeu realment del que us penseu que sabeu de Nova Anglaterra?

Més enllà de la llosa de formigó on abans hi havia una benzinera Citgo, un cérvol s’endinsa amb cautela en un bosquet d’innocències, com si fos l’últim de la seva espècie, i després salta entre els matolls, on el rierol desemboca al riu que passa per sota del pont King Philip. Un pont de càrrega batejat en honor al cap wampanoag que va liderar una rebel·lió allà per recuperar les terres de mans dels puritans, amb el contrafort de ciment ple de grafits de colors que diuen: «SPYKIDS 2», «GUERRA A LOS RICOS», «MUMIA ABU-JAMAL LLIURE!!!», «LAURA I JONNY ’92», «NIÑOS MALOS» i «L’11S EL VA MUNTAR EL GOVERN».

També és l’última sortida del poble.

I és el mateix pont que el noi va travessar una tarda del 15 de setembre del 2009. La pluja queia amb força damunt l’enorme jaqueta d’UPS que duia a les espatlles mentre caminava arraulit pel cor de la vall. La terra es desplegava al seu voltant cap als núvols rocosos que s’enfonsaven en l’horitzó. Tenia dinou anys, era a la mitjanit de la infantesa i a una vida sencera de distància de la primera llum. No havia conegut el perdó, ni vosaltres tampoc. El cel era d’un gris amable mentre la tarda s’escolava fins a tornar-se vespre i el fred li transformava l’alè en boira. Sota les botes, les vies li vibraven amb el ressò constant del vent que colpeja les brides d’acer. Sí, és bonic tot això d’aquí, i per això els fantasmes no se’n van mai. Voldria que ho sabéssiu, mentre el poble es difuminava rere seu com una taca borrosa. Voldria que ho entenguéssiu, mentre l’aigua negra s’arremolinava per sota com granit suavitzat químicament i els llums s’encenien un per un per les ribes de cobalt, que el noi formava part d’una fracció molt preuada d’aquest món quan va mirar enrere per veure les línies telefòniques fent panxa sota el pes dels corbs resignats al capvespre i la torre d’aigua vermella a la distància que ens anunciava –«ALEGRIA DE L’EST»– amb pintura blanca descolorida, abans de girar l’esquena a aquest lloc, passar una cama per damunt la barana i, com un bon fill, decidir saltar.

 

* * *

Traducció de Yannick Garcia 

* * *

 

 

Descobreix més sobre L'emperador de Alegria de Ocean Vuong aquí.