Per a en Peter, el meu marit, que va deixar
que m’aprofités de les seves experiències
d’infantesa per a aquest llibre, malgrat haver-les
escrit amb molta més gràcia al seu llibre de
memòries Broken Greek, 9,99 lliures, Llibre
de la Setmana a Radio 4, «Deliciós, et fa
venir ganes de posar-te a ballar pel menjador»,
The Observer.

PRÒLEG: I els homes, què?

–Mmmm...
Som al juliol de 2014 i m’acaben de fer una pregunta que no sé com respondre.
Normalment, m’agrada pensar que no hi ha preguntes que no pugui respondre. Estic fent la gira de presentació de Com ser una dona, i totes les preguntes del públic són sobre dones i noies.
Com a algú que, en aquell moment, té trenta-vuit anys d’experiència sent o bé una dona o bé una noia, he fet força xerrades sobre gairebé Totes les Coses de Dones: pantalons amb taques de sang, menjar de consolació, la bretxa salarial, l’avortament, Beyoncé. Quan la cosa va de xones, no tinc aturador.
Ara mateix, però, soc dalt de l’escenari al davant de 1.198 persones, i el silenci després de la pregunta s’està començant a fer llarg i cada cop més incòmode. Perquè, tot i que les dues primeres preguntes eren «Poden vestir-se de rosa, les feministes?» (Sí!) i «Què et sembla que a París intentin prohibir el burca?» (Les dones poden posar-se el que vulguin, només faltaria. De totes maneres, fins que no hi hagi un burca per a homes, la idea, t’ho miris per on t’ho miris, és una merda sexista), la tercera pregunta m’ha destarotat.
La dona del públic, amb el micròfon a la mà, només ha preguntat: «I, d’allò... els donaries algun consell, als homes?».
És el primer cop que em fan aquesta pregunta. No us enganyaré: em molesta una mica. Per què justament aquest tema? Si soc feminista! La meva especialitat són les dones! No em dedico a... la resta. És com preguntar-li a Sir David Attenborough sobre les rotondes de Swindon! No és el seu camp! Els homes no són el meu!
Decideixo que en faré broma. Em guanyaré el públic. En aquesta sala hi ha majoria de dones: una estona abans, he demanat a tots els «valents» de la sala que aixequessin la mà, perquè els poguéssim veure, de manera que sé que hi ha 1.152 dones i 46 homes. Deixaré anar un estereotip tronat però efectiu i canviarem de tema.
–El meu consell per als homes? Suposo que a) sisplau, si podeu evitar-ho, no ens violeu, i b) poseu els plats al rentavaixelles en lloc de deixar-los al costat del rentavaixelles.
La gent riu, amb aquella mena de riure agredolç que t’arriba d’una sala plena de dones acostumades a passar-se vint minuts discutint tant la davallada de les condemnes per violació al Regne Unit com les feines de casa.
Hi afegeixo un simpàtic «hashtag Not All Men», per fer saber als homes de la sala que no és un atac cap a ells. Només cap als Mals Homes de fora. La minoria de Mals Homes. Tot seguit, canviem de tema.
Encara em cou una mica. Els homes, eh? Uf. Per què n’hem de parlar, dels homes? M’he passat els darrers deu anys investigant com de merdós és tot per a les dones d’arreu del món. Francament, en comparació, els homes estan prou bé.

Dues nits més tard i em trobo en un fangar semblant. Ara soc a Edimburg, tornant a fer una xerrada d’una hora sobre dones i noies. Però, de nou, quan comencen les preguntes del públic, la segona que em fan és: «Quin consell els donaries a les mares de nois adolescents?».
Au, vinga! Soc la Dona de les Dones! Per què em pregunteu aquestes coses? Que potser la gent prova de fer-me preguntes difícils expressament?
Ara sé com se sentia Paul McCartney quan el vaig entrevistar i vaig preguntar-li què faria si tingués un accident de cotxe que el deixés completament desfigurat. «I doncs, Sir Paul: es faria la cirurgia estètica per reconstruir la cara de Paul McCartney? O triaria una altra cara per poder viure la resta de la seva vida en un agradable anonimat?»
Em feia l’efecte que li estava regalant una pregunta complicada però intel·ligent. Ell, tanmateix, se la va prendre com un acudit: em posaria la cara de David Cameron. Va deixar clar que aquella era la meva última pregunta i va donar l’entrevista per acabada.
Malauradament, no era la meva última pregunta.
–Passa que tinc una filla adolescent i sembla que hi hagi una pila de consells per fer de mare d’una noia –continua la dona del públic–. És per això que em llegeixo el teu llibre. Però també tinc un fill, i per a ell... no trobo res. Em preguntava si els pots donar algun consell a les dones que miren d’educar... –i en aquest punt, la veu li flaqueja un moment– bons nois, i homes feliços?
–Bé, és clar que no tinc experiència a l’hora de pujar nois: tinc dues noies –començo–. Però suposo que la meva pregunta, i és una pregunta per a tots els que som aquí, és: per què hauria de ser un problema de les dones, això? És curiós, és la segona vegada que em pregunten pels homes aquesta setmana, i totes dues vegades qui m’ho preguntava era una dona. Però per què és una pregunta per al feminisme, això? El feminisme és l’única invenció sociopolítica orientada, exclusivament, a ajudar les dones. ¿Oi que seria irònic que les dones, que s’han passat els darrers cent anys deixant-se la pell per resoldre els problemes de les dones, ara haguessin de resoldre tots els problemes dels homes, també?
El públic riu una mica, de manera que continuo:
–Els han de resoldre ells, els seus problemes! No hi ha ningú que ho pugui fer millor! Per què els homes no els fan aquesta pregunta, als altres homes? Ho hauria de preguntar el teu marit a, no ho sé, a en Gary Lineker. No a mi!
El que queda de gira, cada cop que em pregunten pels homes, que és gairebé cada nit, responc bàsicament el mateix. I sempre fa riure. I m’ho crec. No seria just fer que les dones arreglessin els problemes dels homes. Concretament, aquesta dona. Crec que la majoria dels homes són bons, encantadors, amables, divertits, decents, persones increïbles. Estic rabiosament en contra de les branques del feminisme que estan tothora enfadades amb els homes, o que odien els homes per principi, o que creuen que els homes no poden ser feministes. I tant, que poden! Hi ha tants homes decents com dones decents! Els homes són fantàstics! Jo vaig casar-m’hi, amb un! Els quatre Beatles eren homes! Els homes van inventar el sèrum per a l’encrespament de la marca John Frieda! Soc una fanàtica total dels homes!
Però, al final, si em veiés forçada a triar equip, soc de l’Equip Tetes. Amunt les dones! Beneïdes siguin! Però que els homes s’ho maneguin ells solets.

Durant els següents tres anys o així, la meva postura continua sent la mateixa. De fet, m’hi recolzo cada març, el Dia Internacional de la Dona, quan entro a Twitter.
Perquè, com un mecanisme de precisió, així que milers de dones comencen a fer piulades entusiastes sobre esdeveniments, heroïnes feministes, iniciatives feministes, organitzacions benèfiques i actes culturals, es troben amb milers d’homes responent-hi amb piulades queixoses: «Però quan és, el Dia Internacional dels Homes? Eh? I els homes, què? Això és sexista».
Any rere any, en va, l’humorista Richard Herring es passava el Dia Internacional de la Dona responent a cadascuna d’aquestes piulades, pacientment, amb una simple dada: «El Dia Internacional dels Homes és el 19 de novembre. Potser podries muntar algun acte? I aleshores fer una piulada?».
Però l’efecte sempre és el mateix: em posa de molt mala lluna que els homes trepitgin el que té a veure amb les dones amb el crit «I NOSALTRES, QUÈ?».
I vosaltres què? De debò? Me la porta fluixa. Feu la vostra. No us aprofiteu del que fem nosaltres.

Som al 2019 i he canviat. Ara el tema em comença a preocupar de debò. Perquè ara no és a mi, a qui fan aquestes preguntes sobre els homes.
És a les meves filles adolescents. Ara mateix soc en una videotrucada de Zoom amb una de les meves filles, dues amigues seves i quatre nois que van a classe amb elles. Ha arribat el Dia Internacional de la Dona i se suposa que hem de tenir una conversa sobre feminisme; això és el que m’he preparat. Jo em pensava que els homes de la generació Z eren els de la generació més alliberada i feminista fins ara. Em semblava que tenien tan coll avall les nocions d’igualtat i feminisme que estaven una mica passades de moda i tot. Em pensava que seria una xerradeta senzilla de «visca les dones!».
Però no estic sentint això, en aquesta videotrucada.
–És més complicat ser un noi que una noia, ara mateix –diu en Milo, només començar, parpellejant–. Els nois ho tenen tot en contra.
Les noies semblen indignades, però tots els nois assenteixen.
–El feminisme ha anat massa lluny –diu en George. La rotunditat amb què ho diu és... inesperada. És una afirmació que espero sentir d’algú d’uns cinquanta anys, republicà de dreta picada en plena campanya electoral al Midwest; no d’un nano de divuit anys, de classe mitjana, que va a una escola d’art i duu una samarreta de Sonic Youth.
Els he dit a tots que la primera mitja hora d’aquesta videotrucada de Zoom només vull que parlin els nois. Vull que els nois m’expliquin quina mena de problemes tenen, ells; què els fa por. Abans d’encetar una conversa sobre feminisme –els problemes de les noies– volia que primer parlessin els nois per tal que estiguessin més preparats per escoltar. Volia muntar una xerrada cordial entre tots! Apropar els sexes! Sigui com sigui, les coses no van com m’esperava.
–Les noies expliquen la por que els fa la violència sexual, però els nois tenim més números de ser atacats, molts més –diu en Milo–. És un fet. Cada dia pateixo per si em claven una punyalada.
–Jo també!
–Constantment.
–Com si ja esperéssim que passarà.
–Les noies no han de preocupar-se per si les apunyalen o s’emmerden en una baralla –diu en George.
–O sigui que us fa por la violència dels altres nois o homes –els dic, mirant de trobar punts en comú amb les noies–. A elles també els fan por els nois i els homes violents.
–Sí. Però resulta que també ens han de fer por les noies –diu en Milo.
Les noies treuen foc pels queixals, però els faig un gest perquè escoltin, de moment.
–I per què us fan por, les noies? –pregunto.
–Bé, hi ha moltes històries d’«un va dir, l’altra va dir» –diu en George, aparentment incòmode–. Rumors i xafarderies que corren per les escoles, que tal noi ha violat una noia; i llavors resulta que sí que se’n van anar al llit, però després ella es va fer enrere o volia venjar-se’n. La cosa s’enfanga. Els fot la vida enlaire, als nois. Hi ha una pila de nois a qui fins i tot els fa massa por parlar amb noies, ara. No saps què explicaran, després. Això vull dir, quan dic que el feminisme ha anat massa lluny.
–Els homes es veuen com els dolents, o tòxics. Sempre és com «i ara què han fet, els nois?». Ens culpen de tot. La gent dona per fet automàticament que tots som uns violadors.
–Sempre som els dolents.
–I ens diuen que parlem dels nostres problemes o dels nostres sentiments, però quan ho fem és com «ja t’estàs queixant», o «calla, que estàs fent mansplaining» o «els homes no en tenen, de problemes, estan bé. Sempre hi surten guanyant». Però no. És més fàcil ser una dona que un home, ara mateix.
–Això diu Jordan B. Peterson, que parlem dels homes com si només el fet de ser un home, d’existir com a home, estigués malament. Que als homes blancs heterosexuals se’ls culpa de tot. I aleshores veus quants homes joves s’estan suïcidant i penses: estem fotuts. Qui se’n preocupa, dels homes?
En aquest punt de la conversa començava a estar prou incòmoda. Podia veure com d’enfadats i incompresos se sentien aquells nois; quantes emocions contingudes tenien.
Els vaig donar les gràcies a tots per ser tan francs. Semblaven meravellats:
–Ha sigut increïble, parlar d’això. No ho havia fet mai.
–Ningú m’havia dit mai: «Quina mena de problemes teniu, els nois?». Només els ho pregunten a les noies, això.
Tots, molt educadament, però de cor, em van donar les gràcies i em van dir que tenien moltes ganes de la propera conversa.
Així que vaig tancar el Zoom, les noies em van començar a enviar missatges.
–Estaven sent educats amb tu i prou.
–A WhatsApp, parlen del feminisme com un «càncer» i de les feministes com unes «feminazis».
–Fan acudits de violacions; diuen que és conya, però és evident que mai els ha passat pel cap que coneixem dones a qui sí que les han violat.
–Per què no n’has parlat, amb ells, de tot això? No tens ni idea de com parlen els nois quan no hi ets. Per què no en parleu, d’això, les mares?

* * *

Traducció de Míriam Cano

* * *

Descobreix més sobre I els homes, què? de Caitlin Moran aquí.