08/03/2021
Comença a llegir 'Harvey' d'Emma Cline


Els somnis gairebé havien desaparegut. Però igualment es va trobar despert, parpellejant a les fosques. Quatre de la matinada. Es va quedar un moment quiet sota el cobrellit. Tenia la samarreta enganxada a l’esquena; suor nocturna, coixí xop, llençols humits. Rodola cap a l’altra banda. Obre’t de braços i cames sobre els llençols gelats. Deixa els ulls clucs. Tan bon punt els obrís tots dos, tan bon punt aterrés fermament a l’esfera dels vius, la roda ensopida de sempre començaria a girar; ja tenia el pastiller preparat amb la medicació del matí i al costat una ampolla d’aigua Fiji a temperatura ambient. 

Demà a aquesta hora ho sabria tot. Vaja, no ben bé a aquesta hora, més aviat cap a les deu del matí, però en qualsevol cas tot estaria decidit. Va repassar les possibilitats, mirant de sospesar les proves en un sentit o en l’altre. Però quines opcions hi havia? Creia sincerament que l’absoldrien. Com podien no absoldre’l? Allò era Amèrica. Potser hi va haver un moment, un parell de dies al principi de tot, que va pensar que segurament havia begut oli, que allò era el final. Va entendre que l’Epstein s’hagués penjat a la cel·la; perquè, com seria la vida després? Sense els sopars, sense el respecte, sense el coixí de la por i l’admiració que et permetia viure en una mena de trànsit plaent, en un món que s’adaptava a tu. Haver tingut una cosa així i haver-la perdut era impensable, insuportable. 

I, sí, hi va haver un moment que la gent va deixar de tornar-li les trucades, que desviaven els ulls si se’l trobaven pel carrer, que no tenien habitació per a ell als hotels, etc., etc. Però, gairebé igual de ràpidament, n’hi va haver d’altres que van aparèixer i es van afanyar a omplir el buit. Que van assistir a la festa que va organitzar per la Super Bowl amb frankfurts del Nate N’Al’s enviats especialment en avió, que li deixaven la casa de fora o consultar els advocats de la família. Ara s’estava a la casa que en Vogel tenia a Connecticut, per exemple. Cap home deixaria la casa a un altre home si realment fos un empestat. Ni el convidaria al bar mitsvà del seu fill. Encara sortia a sopar. Feia que la seva assistent li organitzés reunions telefòniques. Anava en avió i menjava anacards massa salats a grapats mentre contemplava els camps de sota.

Es va incorporar al llit, commogut pel record de veure les Rocalloses des de l’avió d’en Vogel, i va pensar en el jurat número 5, un home rubicund que encreuava els braços cada cop que les dones pujaven a l’estrada, un home que feia cara d’empipat per tota la feina que aquell circ no li deixava fer; un home que segurament veuria el seu cas com el que realment era. Perquè els Estats Units eren un bon país, en el fons, en què la gent respectava els pencaires, els que s’havien obert camí amb el seu esforç. Molt més, això segur, del que respectaven els advocats que s’aprofitaven de les situacions, aquella colla de perdedors desesperats per trobar una sortida d’emergència al forat professional on es trobaven ficats a la mitjana edat.

Potser els seus advocats ho podien incloure en la declaració, allò, un cop l’haguessin absolt, dir alguna cosa sobre com n’estava d’agraït de viure en aquest país. 

Ara estava despert del tot, l’adrenalina li encenia el cervell, les ganes de fer plans, de posar-se a la feina. Es va girar cap al llum de la tauleta de nit i va quedar assegut contra els coixins. Es va acabar la mica d’aigua rància que quedava a l’ampolleta Fiji i va buscar la llibreta a les palpentes. Valia més, havia descobert en la dura sessió de presentació de proves, fer les llistes sempre en paper. Els papers es traspaperaven, els papers desapareixien. 

Va marcar el número de la Joan.

– Això és confidencial –li va dir instantàniament.

La Joan feia veu d’adormida. 

– Hola?
– Ho acceptes? – va dir–. Necessito una confirmació verbal. 
– Harvey? –va dir ella.
– Una confirmació – va dir ell–, serà a micròfon tancat.
– Esclar, Harvey.

Va sentir algú de fons.

– Qui és?
– En Jerry. Som al llit.
– Molt bé, doncs lleva’t, vols? Això t’ho dic només a tu. Et torno a trucar d’aquí a cinc minuts.

La Joan li tenia simpatia. Una simpatia sincera. Era una dona dura però pràctica, sempre disposada a no acarnissar-se amb l’actor que la policia enxampava conduint begut a canvi d’un perfil extens, encantada d’acceptar invitacions a les preestrenes i un element fix de les festes de després. S’ho havien passat bé, ells dos. El viatge promocional d’aquella pel·lícula que en Harvey havia salvat a un dit del desastre: s’havia encauat al local del sindicat d’actors i com aquell qui diu havia reescrit el guió de dalt a baix, amb un director que havia calgut treure de rehabilitació i que només s’aguantava d’aquella manera gràcies a l’equip d’ajudants. El primer ajudant de direcció, un romanès que tot el dia bordava, havia acabat dirigint tota la pel·lícula. Una campanya per als Oscar. El seu contacte al Japó que els va dur al Gold Bar; eren els únics blancs del local. Filet mignon amb una mica d’uni per sobre, una assistent de premsa primeta que no ho va voler ni ensumar. Que es va arronsar quan li va passar el braç pel voltant i es va quedar tota encongida al banc. L’havien deixat allà, com a broma. O això recordava. Que s’espavilés ella sola per tornar a l’hotel de Tòquio a les tres de la matinada. Això va ser abans dels telèfons, quan encara et podies perdre de debò. I, pel que en recordava, tampoc era que la Joan s’hagués esforçat gaire per ajudar aquella noia ni que hagués insistit que la duguessin a casa. Ella també ho havia trobat divertit. 

Va tornar a marcar el número. 

La Joan s’hi va posar al primer truc. 

– Vull donar-te la primera entrevista un cop m’absolguin –va dir–, de debò. Però em vull assegurar que tens els fets, tots els fets. Perquè hi ha un munt de coses –va dir–, un munt de coses que s’han suprimit del cas. Et quedaries de pedra si descobrissis encara que fos només una part del que l’altre bàndol ha tapat...

– D’acord, Harvey. Baixo les escales, d’acord? No t’embalis. 
– Això t’ho dic a micròfon tancat, Joan.
– Sí, Harvey.
– Demà a aquesta hora –es va corregir–, en fi, demà, no ben bé a aquesta hora, tot el cas quedarà com el que ha sigut: un frau molt treballat, un intent de judicialitzar els remordiments i convertir-me en un boc emissari. Un frau, val a dir, en el qual tant tu com els teus col·legues dels teòrics mitjans de referència heu participat de bon grat. Una colla de mals actors, els teus companys de professió. Algú podria pensar que hi ha motiu per denunciar-vos per tràfic d’influències...

La Joan no va respondre. 

– Joan?
– Em sap greu, la meva filla té una infecció d’orella. Em penso que s’ha despertat. Pots esperar-te un moment? 

En Harvey li va penjar el telèfon. 

 

* * * 

Traducció de Ferran Ràfols Gesa.

* * *

 

Harvey
 

Descobreix més de Harvey d'Emma Cline aquí.

 


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.