Comença a llegir 'Els erms' de Carlota Gurt

A vosaltres, estimats, que espereu el diluvi:
Andrea, Míriam, Jordi, Frans

Qui tingui set, que vingui.
Apocalipsi 22:17

XXVI

–Per començar ens hauríem de conèixer bé, o més aviat: molt bé –diu ella.
          –El que tu diguis. Ets tu la que en saps.
          –No et pensis, també és la meva primera vegada. I perquè no hi hagi malentesos: res d’amor i res de sexe.
          Ell se la mira horroritzat:
          –No, no, esclar que no. ¿Com pots haver pensat que...? Perdona, estic nerviós. És que...
          –No passa res. Va, disparo jo.
          A fora, plou.

 

I

Es diu Ramona.
          Són dos quarts de tres d’un 24 de desembre quan aparca el cotxe microscòpic al davant de l’hotel entre un Audi i un BMW, en una de les poques places lliures que hi ha. És un utilitari barat i brut de color negre, que porta l’encuny de la seva conducció rampelluda: un intermitent posterior esquerdat i una ratllada que travessa el lateral dret com una cicatriu.
          Dins del vehicle sona un piano furiós, i les finestretes apujades no poden contenir la música, que es desborda i arriba esmorteïda fins a la terrassa del bar. La Ramona apaga el motor i es queda asseguda al volant per acabar-se el cigarro mentre contempla la boira espessa. Envoltada de tot aquell gris glaucomatós, li sembla que algú hagi esborrat el món amb una goma colossal. Fora d’aquell hotel i d’aquell aparcament, potser ja res no existeix, pensa, tampoc l’aeroport on ha deixat la Greta fa unes hores, tampoc Brighton.
          Entre el cendrer ple i la tapisseria impregnada de milions de partícules de fum vell, la pudor de tabac és repulsiva. Quan el piano toca l’última nota, la Ramona treu la clau del contacte i apaga el cigarro en el muntet de llosques. Una rodola per terra; no la cull, sinó que furga la bossa tronada de tela que hi ha al seient del copilot fins que troba un potet de col·liri. Se’n tira una gota a cada ull i parpelleja perquè el líquid se li reparteixi bé per la còrnia. I ara sí, per fi, obre la porta i treu les cames quilomètriques amb un gest gairebé robotitzat, com si fossin cames telescòpiques desplegant-se. Té alguna cosa insectívora, de pregadeu mecànic inspeccionant l’entorn.
          A fora fa fred i una humitat desagradable. Amb cada inspiració, la boira se li va infiltrant als pulmons; amb cada expiració li surt una mica de fum. És una petita fàbrica orgànica de núvols. Després de posar-se un anorac groc plàtan i carregar-se una motxilla negra a l’esquena, agafa una maleta, també groga, del portaequipatge i s’encamina cap a l’hotel.
          Tres graons. Tres portes envidrades sota arcs de mig punt. Travessa el llindar.
          Se submergeix en el gran vestíbul amb ínfules de temple –el sostre és un vitrall que emblaveix la sala i li confereix una solemnitat d’església; al centre hi ha un pessebre tocat per una llum d’ambre–, i el primer que veu és la panxa immensa de l’home assegut al sofà de l’entrada, si bé, més que un home assegut, és un home esbarriat, deixatat, dilatat sobre un sofà. Un home de mirada dolça amb galtes de pa de pessic i cabells de color crema catalana; un home bunyol de vent que li recorda aquell actor americà... ¿com es deia?, el que va morir d’una sobredosi. Tenia tres fills i se’l van trobar amb la xeringa clavada al braç a mode de banderilla. ¿Com en pot haver oblidat el nom si li va dedicar un episodi del pòdcast?
          Ella (encara) no ho sap, però l’home a mig fondre es diu Faust, i ara fa veure que s’examina les ungles, l’ha vista –és impossible no fixar-s’hi: el metre vuitanta-tres, la turbulència de la cabellera negra, l’elegància hipnòtica de cada moviment– i l’estudia de reüll mentre ella fa cua. La recepcionista està atenent una parella de jubilats francesos, et voilà la clé, le petit-déjeuner est servi de huit heures à dix heures.
          Són al Parador de Sau. Una baluerna tardofranquista construïda dalt d’un turó amb uns balcons que senyoregen l’embassament. Si més no, quan el teló de la boira no oculta l’espectacle. L’edifici combina murs de carreus de pedra, fusta fosca i sales absurdament altes i espaioses concebudes per intimidar i esclafar els visitants en lloc d’acollir-los; és a dir, arquitectura prototípica de les dictadures, que també intimiden i esclafen.
          Desguitarrat sobre el sofà del vestíbul, el Faust consulta el rellotge per tercera vegada des que ha arribat fa deu minuts (sempre arriba massa aviat). Mira l’hora i tot seguit es posa a buscar el mòbil. Es palpa els pantalons, sospesa la jaqueta i forfolleja les butxaques. S’aixeca. Ho torna a revisar tot. I té l’epifania: l’ha deixat carregant a la taula de l’oficina. Es desploma sobre els coixins (amb el seu pes convindria que fos més delicat amb el mobiliari). De fons sent la veu greu d’ella:
          –Ramona. He reservat una habitació individual fa un parell d’hores.
          Parla a poc a poc, com si el seu aparell fonador no hagués emès cap so des de temps immemorials, pronunciant unes síl·labes feixugues que li cauen als peus formant una pila de paraules de vellut.
          –Mitja pensió, sí.
          A la recepcionista no se la sent, parla amb síl·labes tan lleugeres que fugen volant.
          –Dues nits, exacte.
          ¿Ha vingut sola i passarà aquí el dia de Nadal?, s’estranya el Faust, i com que ella està d’esquena, aprofita per fer-li una repassada. La combinació dels texans negres amb els grocs de l’anorac i la maleta recorda una vespa. I potser sí que aquella dona deu fiblar, perquè tota ella és punxeguda, s’hi ha fixat tan bon punt ha entrat: els colzes esmolats, els genolls despuntant com pinacles, el nas prominent esculpit amb un sol toc de cisell, els dits que semblen agulles de fer mitja. És una dona feta d’angles. Una escultura de Giacometti pintada per Picasso. No com ell, que ha sortit d’un quadre tòpic de Botero.
          Al Faust no li agraden les dones de filferro. Sota la pell se’ls intueix massa l’ossamenta. Fer-los l’amor deu ser com fer-ho amb un esquelet, pensa, i li ve una esgarrifança. Tot i que això només són prejudicis, no ha estat mai amb cap dona esprimatxada. De fet, fa tant que no està amb cap dona que ja gairebé ni se’n recorda de què era xuclar un pit, engrapar uns malucs i, sobretot, sentir-se desitjat. Tampoc no hi pensa gaire per no posar-se melancòlic.
          –¿La 108? ¿No en teniu cap altra? –pregunta ara la Ramona, abocant-se al taulell amb lentitud de pantera; malgrat el to de súplica, el Faust hi percep una amenaça.
          La recepcionista, que s’ha encongit un pam, tecleja a l’ordinador entre gestos servils i síl·labes voladores.
          –Oh, la 109 és perfecta, moltíssimes gràcies –diu la dona punxeguda amb una veu sobtadament plena de llum.
          Mentre la recepcionista tecleja, la Ramona es treu un cartronet de la cartera. ¿Sembla un rasca-rasca? El Faust afua la mirada: sí, sí, és un rasca-rasca. En el moment que la noia li allarga la targeta de l’habitació, la Ramona s’ajup, fa veure que cull alguna cosa de terra i diu:
          –Ostres, a algú li deu haver caigut això.
          I li dona a la recepcionista el rasca-rasca que s’ha tret de la butxaca fa uns segons. Després, agafa la clau de l’habitació i es gira de cop, abans que el Faust tingui temps de dissimular que l’estava estudiant i que ha vist la inexplicable maniobra amb la loteria instantània. Les mirades xoquen. L’edifici trontolla, sobretot el sofà on seu el Faust. La Ramona desplega un somriure amable – es diria que posa per a un anunci d’assegurances–, però els seus ulls són tan negres que no s’hi distingeix la nineta. Allò no són ulls, són dos pous sense fons encastats a la cara. Els d’ell també són rodons, amb unes pestanyes com rajos de sol, però ¿són grisos, blaus, verds? A la Ramona li costa distingir-ho a distància. El Faust acala la mirada.
          Ella obvia l’ascensor i es dirigeix cap a les escales amb passes aràcnides. Compta els trenta-quatre graons fins al primer pis. Trenta-quatre, pensa, l’edat que tenia el dia de l’explosió. Igual que un cop sec de martellet sota la ròtula fa que la cama salti, els números sempre desencadenen associacions espontànies dins del seu cap: el dotze de l’edat en què li va venir la menstruació (i la monstruació: va ser llavors que va fer l’estirada); el catorze dels empastaments que li van fer en un sol curs; el vint-i-cinc dels anys que tenia quan es va quedar òrfena; el cinquanta del número del carrer de Barcelona on ha viscut tota la vida; el seixanta dels quilos que pesava l’últim cop que va pujar a una bàscula; i el cent nou serà, a partir d’avui i per sempre més, el número del Nadal revelador.
          Enfila un llarg passadís emmoquetat amb una porta al final. Ara es podria obrir i que en sortissin unes bessones amb vestits quicos. Passa de llarg l’habitació 108, la que no ha volgut, i no pot evitar mirar el número enganxat a la porta amb una barreja de fàstic i nostàlgia. Obre la 109 amb la targeta. L’habitació és asèpticament acollidora; no té caràcter ni gràcia, només té higiene, ordre, funcionalitat. Deixa els trastos en una banqueta i surt al balcó.
          El mur de boira tot just li permet veure-hi a unes desenes de metres. Una mica més avall, a través del tel grisós, s’endevina una piscina colgada de fulles mortes que no espera cap banyista. A l’esquerra, un grapat de pins amb nius d’erugues, que semblen cúmuls de boira entortolligats entre les branques. Des d’aquí també veu l’aparcament ple. Un, dos, tres... Vint-i-tres cotxes (vint-i-tres: el número dels cops d’estat: el de Tejero i el del 23 de març de fa mil anys quan li va clavar una castanya al paio que la va arraconar als lavabos de l’Apocalypse; encara recorda el cor a la gola, inflat com un globus). Vint-i-tres cotxes. ¿Què hi fa tanta gent en un hotel la vigília de Nadal? La fastigueja aquella petita multitud. La realitat s’entesta a privar-la de les seves fantasies: la panoràmica gloriosa sobre l’embassament, l’hotel de muntanya deshabitat, inspirador, terrorífic.
          Llavors apareix un cotxe vermell i en baixen dos paios, un calb i l’altre escanyolit. Ella rumia si cargolar-se un cigarro. Val més que no, li traurà la gana, i ja que ha pagat la mitja pensió, farà bé d’aprofitar-la. Així que torna a entrar i apuja la calefacció. El fred i la humitat se li han ficat a dins. Es nota un niu d’erugues als pulmons. Fulles mortes colgant-li el cervell.

***

Descobreix més d'Els erms de Carlota Gurt aquí.