Comença a llegir 'El volum del temps III' de Solvej Balle

#1144

He conegut una persona que recorda. Ahir. Vull dir, que el vaig conèixer ahir. Però ell també recorda el dia d’ahir. Recorda que ahir ens vam conèixer. De fet, ja ens vam conèixer abans-d’ahir, però no vam parlar fins ahir. Ahir li vaig posar nom. Es diu Henry Dale, i no cal que li digui que el temps s’ha aturat; ja ho sap.

I sap moltes coses més. Sap que és tardor, però que no ve l’hivern. Que no hi haurà primavera ni estiu. Que els tons daurats dels arbres han arribat per quedar-se. Sap què signifiquen les paraules: que «ahir» no vol dir el disset de novembre, que «demà» vol dir el divuit, i que el dia dinou potser no el veurem mai. Ho sap quan es desperta al matí, i ho sap quan se’n va a dormir al vespre.

I ara també sap que no està sol, perquè aquest matí hem quedat al Café Möller. Hem quedat perquè havíem quedat trobar- perquè al matí recordàvem que havíem quedat. Dues persones que recordaven, i no una que recordava i una que oblidava. És estrany pensar-hi: que ha entrat per la porta una persona amb la memòria intacta.

Però això és el que ha fet: entrar per la porta. Ha arribat una mica abans de les nou, però jo ja ocupava la taula; havia arribat cap a dos quarts, havia demanat un cafè a la barra i m’havia esperat que la taula de la finestra quedés lliure, cosa que ha passat a les 8:39. Feia poc que m’hi havia assegut quan en Henry D. ha baixat els graons de l’entrada.

Ha obert la porta, m’ha vist, i amb una expressió que deixava clar que m’havia reconegut, s’ha acostat cap a mi, ha dubtat just el temps que m’ha costat alçar-me de la cadira, i ens hem quedat cara a cara sense trobar una salutació adequada.

En Henry D. ha fet un pas cap a mi i m’ha allargat la mà, però com que en el mateix moment jo he fet un pas endavant, ell l’ha enretirat un poc. M’he girat un pèl i hem acabat fent-nos una abraçada una mica torta, jo amb mig petó a l’aire en una galta, ell amb uns quants copets a l’espatlla, una estranya barreja de rituals de salutació, trossos d’antics costums que arrossegàvem del passat, i tot ha acabat en una mena de dansa esbojarrada i una mica indecisa.

Tots dos hem arrencat a riure, tant per aquestes vacil·lacions i gestos com perquè tot plegat ens resultava insòlit. Es notava que tots dos havíem perdut la capacitat de saludar una altra persona, o més ben dit, de saludar una persona a qui reconeixíem i també ens reconeixia.

Però no passa res. Simplement érem dues persones que s’havien conegut el dia abans i havíem traslladat l’altre de la categoria «una altra persona» a la categoria «una altra persona concreta», i que ara ens tornàvem a trobar. Hauria d’haver estat senzill, però és evident que estàvem tots dos tan acostumats a esquivar la gent que es pensava que no ens havia vist mai que ja no recordàvem com se saluda a qui coneixes.

Però, per a nosaltres, era així: ens coneixíem. Ens vam conèixer ahir i avui ens recordàvem, i encara que he vist tots els clients i el personal del cafè i tota la gent que passa pel carrer per davant de la finestra moltes més vegades que en Henry D., cap d’ells no hauria dit que ens coneixem. De fet, haurien dit que no m’havien vist mai. El reconeixement era exclusiu per part meva. Però ara de cop i volta érem allà en Henry D. i jo, i si algú ens hagués preguntat si ens coneixíem, hauríem pogut dir que sí, i tant. Havíem parlat, sabíem l’un el nom de l’altre, recordàvem haver-nos conegut, i hem reprès una conversa que havia començat ahir a la universitat i que ara ha continuat a la taula del costat de la finestra del Café Möller, on havíem quedat, i on ens hem saludat amb una mena de ball esbojarrat que ens ha fet riure.

Ell devia sentir la mateixa fascinació que jo, perquè la situació ha agafat una mena de lleugeresa, un enjogassament que no es devia només al fet que tots dos ens havíem passat la major part de la nit sense poder aclucar els ulls. Hem intercanviat rialles curtes i alliberadores, i la situació ha deixat de ser estranya. Només calia reprendre una conversa que ja havia començat.

Recordar la nostra trobada em fa tornar a somriure, i m’adono de quant de temps havia viscut sense aquest reconeixement mutu, l’empenteta que et dona a la consciència, la vibració que produeix el cervell quan reconeix una persona que també et reconeix a tu. Una sensació que feia tant de temps que no sentia que m’ha sorprès, com un sentiment nou i estrany que ens ha fet fer una dansa estranya.

Ara torno a ser al pis de Wiesenweg; sola, perquè ens n’hem anat cadascú a casa seva, però encara meravellada pel fet que es pugui tenir una història conjunta en ple divuit de novembre, una història força curta, però una història igualment, amb trobades i comiats i retrobades i acords per tornar-se a veure.

Quan les nostres rialletes nervioses s’han extingit, en Henry D. ha dit que havia estat neguitós. Temia que durant la nit hagués oblidat que ens havíem conegut. Jo li he dit que aquest matí, després d’una nit insomne, havia acabat gairebé convençuda que tot plegat havia estat pura fantasia, que no era veritat que ens haguéssim conegut, que en realitat no havia passat. Però sí que havia passat, i ell s’ha demanat un cafè, i hem esmorzat, i encara no entenc del tot com és possible, però de cop érem allà xerrant del primer cop que ens havíem vist, ahir, a la universitat, ell amb la seva versió de la història, jo amb la meva, ell baixant unes escales en un auditori, jo sortint d’una filera de cadires, ell amb una mirada interrogativa cap a la dona que se li acostava, jo amb un gest que demostrava que volia establir una conversa amb ell, i ens vam trobar allà cadascun amb la seva mirada, dos angles diferents, però amb els mateixos ingredients, la sala i les rengleres de cadires i l’escala que anava cap a la sortida. Ho recordàvem tot, i podíem compartir el record, perquè tots dos havíem enregistrat la nostra trobada a la memòria.

Després d’esmorzar hem anat al meu pis i l’he fet passar, no a l’habitació del caos romà, la bossa d’escombraries al costat de la porta, tasses mig buides, bols d’amanida, el terra cobert de papers i llibres escampats, sinó a la meva cuina neta i polida, el menjador amb prestatgeries i carpetes i papers en piles ordenades. Tota la meva recerca. Llibres sobre els grecs i els macedonis, els micènics i els perses, alguns fulls amb notes sobre els hitites i els sumeris, i una pila sobre els egipcis. I romans, per descomptat. També hi havia llibres sobre els francs, i carpetes amb espartans i etruscos. Hi havia notes sobre els pobles nòrdics, llistes de noms de tribus germàniques, i a la taula, al costat de l’ordinador, Roma i el sègol de Janita Weng, i el seu últim llibre Pústula nociva: el cas contra Claviceps purpurea, una llista de restes arqueològiques de naufragis, tot en un ordre que no era ni cronològic, ni alfabètic, ni geogràfic ni seguia cap altre sistema reconegut, però així i tot estaven endreçats. Es podia caminar sense topar amb res, no hi havia restes disperses dels dies i les nits seguint el rastre de romans morts i cultures desaparegudes, era fàcil trobar el camí, no calia obrir-se pas ni brandar una pala o tallar bardissa amb un matxet. Era només un pis, el pis relativament ordenat d’una persona amb curiositat pel que l’envolta, del qual hem tornat a sortir després d’una breu visita, una ullada al nesprer del pati, un got d’aigua al costat de l’aigüera, i, quan ens n’hem anat, hem deixat les bosses al terra de la cuina. No n’hem parlat; simplement, les hem deixat allà en sortir.

Ja feia molta estona que havíem començat a desgranar la història, la sèrie de divuits de novembre que teníem a la memòria, fins a arribar al primer de tots i encara més enrere, fins a la nostra vida d’abans del divuit, i després endavant, cap a més dies de novembre. Ens hem assegut al pedrís del costat del riu mentre els vaixells passaven davant nostre, i hem saltat per la nostra sèrie de dies fins que en algun moment, o bé, en diversos moments, arribàvem als detalls de la nostra trobada casual, a la inquietud, la sorpresa i la casualitat inexplicable que ens havia reunit, i després d’estar una bona estona a la riba del riu, hem continuat passejant abans de tornar al pis, on en Henry ha recollit la seva bossa, i ens n’hem anat cadascú per la nostra banda, ell al seu hotel, jo al meu llit, on m’hauria posat a dormir si hagués pogut, però ja no estic cansada, gairebé diria que estic fresca i meravellada, perquè si bé jo mateixa algunes vegades m’havia plantejat si era possible endur-me algú amb mi al divuit de novembre, no se m’havia acudit la possibilitat que podia conèixer algú que ja es trobava al meu bucle.

Els romans m’havien posat sobre la pista d’en Henry D. O, més ben dit, no és que li seguís la pista; simplement va aparèixer. Potser l’hauria pogut conèixer abans, perquè ara estic pràcticament segura que el vaig veure al bar de la Universitat Heinrich Heine una de les primeres vegades que hi vaig anar. Qui sap si, si hagués estat atenta i m’hagués fixat en les diferències, l’hauria pogut conèixer abans. Però no estava pendent de diferències, estava pendent dels romans. I quan no investigava romans, investigava grecs i etruscs, sumeris i micènics, germànics i francs. Coses així. No estava pendent d’un home amb una bossa.

En Henry D. tampoc estava pendent de ningú. Havia entrat en un auditori i s’hi havia assegut. Això va ser abansd’ahir. Bé, sempre estàs una mica pendent, ha dit. El cas és que havia estat a la universitat i havia vist l’anunci d’una classe magistral al costat de l’entrada a l’auditori. Hi havia entrat i s’havia assegut en una de les primeres files.

Quan vaig pujar per les escales de l’auditori i em vaig asseure a les fileres de cadires on en Henry D. s’havia instal·lat, era la segona vegada que assistia a aquesta classe magistral. Havia estat en una de les meves primeres visites a la universitat. Després de caminar sense rumb una estona pels passadissos, vaig entrar al bar i em va cridar l’atenció un cartell que anunciava una classe magistral el divuit de novembre: AVUI, hi deia, amb lletres grosses de color vermell, i després alguna cosa més sobre el comerç i l’estabilitat dels subministraments a l’Imperi romà. Pel que semblava, la classe magistral formava part d’un conjunt de conferències que es farien al llarg de la tardor, una col·laboració interdisciplinària sobre societats complexes des de l’antiguitat fins a avui dia.

No faltava gaire perquè comencés, i després d’estar-me una estoneta al bar dubtant sobre què fer, em vaig dirigir a l’auditori, que vaig trobar sense gaires problemes. Recordo que em sentia molt poc preparada, i que vaig estar a punt de girar cua mentre m’asseia, saludant amb el cap els pocs oients que ja havien arribat, a la tercera fila. Poc abans que la classe magistral comencés va arribar un grup nombrós d’estudiants. Les primeres fileres es van omplir de cop i volta de gent que es coneixia i tothom xerrava amb tothom, i em vaig sentir fora de lloc, com si fes nosa.

La conferència se centrava en l’aparell logístic que calia per garantir el flux constant de productes i recursos que mantenien la societat romana en marxa, i en concret els problemes que suposava importar, transportar i emmagatzemar les grans quantitats de blat que necessitaven. Al llarg de la conferència, que era en alemany, em va quedar clar que no en sabia tant com hauria volgut, perquè, encara que m’havia acostumat prou a la llengua, hi havia molts detalls i termes que se m’escapaven. Però havia despertat el meu interès, i vaig sortir de l’auditori sabent que hi tornaria.

I això és el que vaig fer abans- l’últim moment abans que la classe magistral comencés. Aquesta vegada em sentia més segura. No només perquè mentrestant havia anat coneixent millor els romans, sinó perquè també havia començat a sentir-me més còmoda entre els estudiants, i m’havia colat diverses vegades a classes de diferents carreres. Tant el meu alemany com el meu món s’havien ampliat, i havia començat a bellugar-me amb un afany caut, obrint una porta darrere de l’altra, portes d’aules i auditoris on sovint m’asseia a última fila per assistir a classes que tenien alguna cosa que em cridava l’atenció; i, per descomptat, portes al món dels romans, portes d’entrada o de sortida.

Em sentia preparada. Havia trobat gravacions de vídeo de les primeres conferències del cicle i m’havia familiaritzat amb alguns termes tècnics que es repetien. Havia tret de la biblioteca llibres sobre les matèries primeres i la falta de matèries primeres a l’Imperi romà: llibres sobre consum d’aigua, mineria i importació d’aliments. Havia llegit articles sobre el comerç de cereals i com funcionaven els enormes magatzems de cereals, i finalment havia acabat Roma i el sègol de Janita Weng, l’obra en què desenvolupa la teoria que la falta de blat en terres més septentrionals era el que havia aturat l’expansió romana. Asseguda a la meva butaca, un vespre rere l’altre, havia llegit les seves explicacions, llargues i detallades. Havia llegit sobre les racions de cereals i la importància crucial de l’aprovisionament, del malestar que es generava tan bon punt els subministraments no arribaven, del pa blanc com a senyal d’identitat, per fer servir l’expressió de Weng. A parer seu, la identitat romana estava molt lligada als subministraments de cereals, perquè des de temps immemorials consideraven que el blat era el que distingia els humans dels animals, els romans dels bàrbars. El blat definia la superioritat del seu poble. Plaute es reia de les tribus primitives que oferien males herbes als seus convidats, com si fossin bous. Weng citava Plini i Galè. Descrivia el rebuig que generava en els romans el pa negre que es menjava en zones fredes de Tràcia i Macedònia, que no es podia considerar aliment per a persones, i també explicava els mals del sègol, perquè si hi havia alguna cosa en què semblava que tots els romans estaven d’acord, cinccents anys de consens, era que, sense el blat, s’enfonsarien de nou a estadis primitius, quedarien reduïts a bàrbars. No es podia ser civilitzat si no menjaves blat. L’emperador o el prefectus annonae que no pogués proveir blat al poble amb prou feines podia considerar-se romà, i era evident que els cereals com el sègol només eren per a bàrbars i animals.

En realitat, en el fons m’interessaven més els bàrbars que els romans, tots els que havien contribuït a la construcció del món romà, els pobles desapareguts que els romans pràcticament no coneixien, i tots els que van venir després, els que van envair els territoris romans, una infinitat de tribus i grups de poblacions amb noms que jo no havia sentit mai. Les meves incursions al món dels romans m’havien portat en moltes direccions alhora, un entramat de països, imperis i cultures. Ja no m’interessava haver-me quedat estancada ni que s’hi haguessin quedat els romans, o almenys no tant com abans; el que em cridava l’atenció eren tots aquells regnes que havien existit, sempre interconnectats, de vegades amb guerres i conflictes, i d’altres immersos en canvis lents.

Potser va ser per això que abans-d’ahir vaig tornar a la universitat: perquè en volia saber més. Volia saber més coses sobre aquella xarxa atapeïda que s’estenia en totes direccions. Potser sobre el contrast entre tots els recipients dels romans i aquest intercanvi constant amb l’entorn. El cas és que vaig tornar a agafar el tramvia cap a la universitat, un pèl tard, vaig travessar de pressa la plaça en què la gent s’asseia als pedrissos, vaig deixar enrere ràpidament la façana d’un dels edificis i hi vaig entrar per una porta lateral que desembocava prop de l’auditori on es faria la conferència. La colla d’estudiants més joves ja s’havia assegut al seu lloc i xerrava a les primeres files; jo vaig pujar les escales ràpidament i em vaig asseure en un punt més alt de l’auditori, on hi havia més espai. A la mateixa filera hi havia tres o quatre assistents més. En Henry Dale (o, més ben dit, la persona que resultaria ser en Henry Dale) era un d’ells.

Al començament no li vaig parar atenció. Vaig triar el segon o tercer seient des del passadís i no em vaig fixar en ell fins que no el vaig veure sortir de la sala durant la pausa, just abans del torn de preguntes. Devia haver estat assegut al mig de la fila, i ara s’havia aixecat, s’havia penjat la bossa a l’espatlla i s’havia disposat a abandonar el seu lloc. Vaig veure que un altre oient que seia a un parell de cadires d’ell s’havia alçat per deixar-lo passar, així que jo vaig fer el mateix, la cadira es va plegar darrere meu, i vaig fer un pas enrere perquè tingués lloc.

Se’l veia impacient, però alhora amb posat de disculpa, i de cop i volta, quan el vaig veure baixar per les escales amb els cabells recollits en una cua, em va cridar l’atenció per aquella bossa tan grossa, la jaqueta penjada del braç i uns moviments una mica rígids. Era una mica més gran que els estudiants amb qui jo havia segut l’altre dia a la part del davant de l’auditori, i vaig pensar que devia ser professor, o potser un estudiant més gran. Alguna cosa em va fer l’efecte que no anava al mateix ritme que la resta de la classe; no hi havia gaire diferència, però prou per cridar-me l’atenció quan va baixar les escales de pressa cap a la sortida.

Tenia la sensació que ja l’havia vist abans, però això no té res d’estrany. Veig la gent un cop i un altre, sovint m’he enxampat saludant algú com si ens coneguéssim, tot i que sé perfectament que l’única que coneix l’altre soc jo. En general, els veig sempre al mateix lloc, és clar, però també passa que algú apareix de sobte en un context totalment diferent: una caixera que al matí treballa en un supermercat pot anar pel carrer a les tres de la tarda, o em trobo en una botiga algú que he vist menjant en un restaurant, o com ara, que tenia la sensació d’haver vist abans l’home que acabava de passar. Recordava la bossa, i vaig pensar que l’havia vist al bar de la universitat, però hi havia alguna cosa diferent. Potser l’altre cop anava vestit d’una altra manera, o portava un pentinat diferent, no n’estava segura. Em vaig fixar en el color de la camisa, una mena de verd polsegós. M’agradava, però era inusual. En tot cas, tenia alguna cosa que cridava l’atenció.

Al començament no m’hi vaig capficar, només era un home amb una camisa verda i una bossa a l’espatlla. Era possible que l’hagués vist abans, però tampoc em fixo tant en els homes que em trobo ni en la seva roba; ara ja no, en aquests dies de tardor, excepte si són aficionats al futbol o lladres de bicicletes, és clar.

Quan l’home de la camisa verda va acabar de passar i es va posar a baixar les escales, ja s’estava contestant la primera pregunta. Jo també m’havia preparat una intervenció: volia saber més sobre les teories de Janita Weng i la qüestió de si altres tipus de cereals, com per exemple el sègol, podien haver influït en el subministrament alimentari, però ara m’havia desconcentrat i no vaig dir res.

No sé si va ser per això, o perquè en el fons havia notat que hi havia alguna cosa diferent, que ahir vaig tornar a agafar el tramvia de la universitat i vaig anar a la mateixa conferència i em vaig asseure al mateix lloc de l’auditori. Quan vaig arribar, em vaig adonar que faltava un assistent a la renglera, i no vaig veure l’home de la camisa verda, encara que em vaig girar discretament un parell de cops per mirar si el veia mentre intentava concentrar-me en el comerç de cereals romà: les tècniques de càrrega i descàrrega del gra, consideracions sobre la caducitat, les dificultats d’emmagatzematge, la mesura de les quantitats, els mètodes de pagament, el transport en si per aigua o terra, i la comparació amb el transport d’altres productes; matèries primeres i materials, sal i estany i ciment, olis i salses de peix, tot el que l’Imperi romà necessitava.

Però l’assistent que faltava no va aparèixer. O més ben dit: va venir a la pausa, quan la conferència en si ja havia acabat, i es va asseure dues files més amunt. El vaig veure pujar les escales cap al darrere de tot, i poc després es va anunciar que s’obria el torn de preguntes. Aquesta vegada anava amb camisa blava, però jo no tenia cap dubte que era ell. Portava la mateixa jaqueta al braç i la mateixa bossa a l’espatlla, i es va asseure abans que es fes la primera pregunta.

Jo tornava a portar la meva intervenció preparada. Aquest cop me l’havia apuntada. Volia preguntar si era possible que els romans, malgrat les dificultats d’aconseguir gra tant per als habitants de Roma com per a les legions de les províncies, en cap moment haguessin menjat o importat sègol, i si el fet que al nord de les fronteres germàniques amb prou feines es conreés blat podia haver estat un factor important o fins i tot determinant perquè els romans deixessin d’expandir-se cap al nord.

En aquell moment ja havia entès que hi havia alguna cosa que no encaixava. No només perquè jo potser era l’única de l’auditori que tenia interès en la relació dels romans amb el sègol, sinó també (o sobretot) perquè l’home que acabava de pujar les escales portava una camisa d’un color equivocat. El divuit de novembre no canvia de camisa. El divuit de novembre es repeteix, i els seus passatgers no porten dues camises diferents en el mateix moment del dia. En el divuit de novembre la gent segueix uns patrons concrets, i si els treus de les seves rutes fixes, es mantenen al seu lloc. No es belluguen escales avall un dia i escales amunt l’endemà.

Mentre l’home de la camisa verda, ara vestit de blau, pujava les escales, vaig començar a entendre que jo no era l’única que havia quedat atrapada al divuit de novembre. És clar que podia haver- vaig arribar a plantejar-me’n un parell, però en el fons sabia que això era una ruptura del patró, i que l’única explicació que tenia sentit era que l’home que s’acabava d’asseure una mica més amunt a l’auditori estigués atrapat en el temps.

Per descomptat, no vaig dir el que portava preparat, perquè ara només podia pensar en l’oient que tenia dues fileres per darrere meu. Notava que em mirava cada dos per tres. Jo portava la mateixa roba que el dia abans, i estava segura que m’havia assegut al mateix lloc, així que no sabia què podia haver fet per cridar-li l’atenció. Potser me l’havia mirat massa mentre pujava les escales, potser s’havia adonat que jo m’havia fixat en ell de seguida.

Però també vaig pensar que ell ja sabia que jo em trobava en un altre temps. En tot cas, ara que havia entès què tenia d’estrany, aquest home, ho vaig trobar inquietant. Era com anar despullada per un carrer desert en plena nit i trobar-se de cop i volta una altra persona que també va despullada per un carrer desert en plena nit. Així és com em vaig sentir. Nua. Com si m’haguessin enxampat.

Durant l’última pregunta vaig començar a recollir les meves notes i vaig tancar la bossa, a punt per sortir de pressa. Durant el torn de preguntes, l’home de la camisa blava s’havia quedat assegut reclinat, encara amb la jaqueta penjada sobre el braç, i ara s’aixecava. Jo vaig fer el mateix, vaig arribar a les escales just quan ell passava per la meva altura, em vaig escurar la gola i li vaig dir que volia preguntar-li una cosa.

Ell va fer que sí amb el cap. Vaig sortir de la fila de cadires amb la meva bossa i vam baixar les escales plegats. Pel camí li vaig preguntar, amb veu insegura (no sé si estava nerviosa perquè no sabia gaire alemany o perquè la situació era molt estrambòtica; probablement, totes dues coses), si ell també era una repetició. «Ein Wiederholung», vaig dir, i després vaig pensar que s’havia de dir «Eine Wiederholung». La combinació del meu accent, l’error de gramàtica i l’estranyesa de la frase van fer que la pregunta sonés molt maldestra. Ell primer va assentir, però després va canviar d’opinió i va assenyalar l’auditori: de fet, era tota la resta, que era una repetició, va dir. Vaig fer que sí i vaig dir que així estava més ben dit; ara estava segura que ell també estava atrapat al divuit de novembre.

Va proposar que anéssim a prendre un cafè. Vaig acceptar i ens vam dirigir al bar de la facultat, que estava ple de gent. No seria fàcil trobar una taula buida on poguéssim xerrar tranquil·lament, així que va proposar que anéssim a agafar un cafè de la màquina que hi havia una mica més avall al passadís. Mentre ens hi dirigíem va obrir la bossa per treure’n un quadern de dibuix, i abans que la tornés a tancar vaig veure alguna cosa verda al fons, segurament la camisa.

Després de preguntar-me què volia prendre, se’n va anar a buscar els cafès i jo vaig anar cap a unes taules que hi havia en un racó. No hi havia gaire gent, així que vaig deixar la bossa i vaig tornar enrere per ajudar-lo; la bossa era tan grossa que el feia anar tort i havia de fer equilibris amb els cafès, així que vaig cuitar a agafar-li un dels gots de cartró perquè es pogués redreçar. Abans de seure vaig adonar-me que no ens havíem ni presentat. Li vaig dir que em deia Tara Selter. Ell es deia Henry Dale.

Em va explicar que abans que s’espatllés el temps, i, més concretament, el setze de novembre, havia vingut a Düsseldorf per participar en un congrés que s’havia de celebrar a la universitat. Era noruec, però havia estudiat a Friburg i Düsseldorf. Fa molt de temps, va dir. Era sociòleg. Normalment vivia a Oslo, però ara passava la major part del temps a Alemanya. O als Estats Units, però això era una història més llarga, va dir.

Li vaig dir que jo havia estudiat antropologia, però ara era llibretera, o més ben dit, ara mateix no. Ara mateix no era res. Només m’havien interessat l’Imperi romà, els límits de l’imperi. Bé, m’interessaven fins feia poc, ara era com si les fronteres s’haguessin començat a desintegrar. El meu horitzó s’havia ampliat.

Però a part d’això, no era res. Vivia en un dia de novembre. En una repetició. Havia intentat tornar a posar el temps en marxa, però estava aturat. El divuit de novembre era un recipient, o almenys jo ho veia així. Havia intentat entendre per què era aquí. I fer el mínim mal possible. Atrapada en una gàbia d’or, vaig dir, i vaig començar a explicar a què em referia. O potser era un monstre, i estava devorant el meu món. Un monstre al divuit de novembre. Notava que a la meva explicació hi faltava alguna cosa. El vaig mirar. No va dir res. Però ell també ho és, llavors, vaig pensar; ara som dos.

Li vaig preguntar quan s’havia adonat que no era l’únic que estava atrapat al divuit de novembre. Va dir que no se n’havia adonat fins que jo m’havia adreçat a ell. Però sí que ja li havia semblat que alguna cosa no quadrava; era per això que havia tornat a la conferència. Quan havia passat al meu costat, li havia semblat que jo tenia alguna cosa de diferent.

Després d’acabar-nos el cafè ens vam quedar una estona amb els gots buits en aquella situació desacostumada. Per un moment vaig pensar que l’havia espantat amb els meus comentaris tan estranys, però quan vaig proposar, una mica vacil·lant, que anéssim cap al centre a buscar un lloc on menjar, va fer que sí i es va alçar.

Es va penjar la bossa a l’espatlla, va recollir els gots de cafè i els va llançar a la paperera mentre jo agafava la meva bossa de terra. Després vam sortir de la universitat. Dos viatgers amb bosses una mica massa grosses per a l’ocasió.

Un parell d’hores més tard vaig enfilar el camí de casa, confusa i amb una sensació d’irrealitat. Perquè era impossible que dues persones totalment independents l’una de l’altra poguessin estar atrapades al mateix divuit de novembre. I si no era impossible, bé devia ser molt improbable que justament aquestes dues persones coincidissin.

I aquest matí hem quedat al Café Möller. Tots dos havíem patit per si el record de la nostra trobada desapareixeria de la consciència de l’altre al llarg de la nit, però l’havíem conservat. En dues ments, no pas en una de sola.

Jo gairebé no havia pogut dormir. En Henry havia dormit un parell d’hores, però tan bon punt s’havia despertat, s’havia recordat de tot. Recordava que ens havíem conegut, que havíem pres un cafè. Recordava que havíem anat al centre, un passeig amb algunes frases, però sobretot un silenci entre nosaltres que mostrava que tots dos necessitàvem calma per assumir el que havia passat. En Henry recordava que havíem menjat en un restaurant japonès, totes les nostres converses.

Ho torno a escriure: he conegut una persona que recorda. És una frase que m’ha ressonat al cap des d’aquest matí, i ara l’escric a l’ordinador, al document que de seguida imprimiré. En paper, en el meu material que recorda, i que fins ahir era l’únic lloc on podia esperar una mica de memòria, el meu únic testimoni, el meu confident.

Però ara som dos. Dos de la mateixa espècie: persones que recorden, atrapades en el divuit de novembre, però ja no soles.

***

Traducció de Maria Rosich

***

Descobreix més sobre El volum del temps III de Solvej Balle aquí.