01/02/2025
Comença a llegir 'El llibre de les germanes' d'Amélie Nothomb

 

L’amor d’en Florent va ser el primer esdeveniment de la vida de la Nora. Va veure clar de seguida que no hi hauria més amors ni més esdeveniments. No li passaria mai res.
Amb vint-i-cinc anys, la Nora feia de comptable en un taller d’una ciutat del nord de França. Avorrir-se tant li semblava normal. En Florent, de trenta anys, feia de xofer de l’exèrcit. Un dia va anar a fer una revisió dels pneumàtics i va veure la Nora fumant a fora. Seduït, va tornar-hi cada dia.
–Qui m’ho havia de dir, que agradaria a un militar!
–No soc cap militar, jo.
–Treballes per a l’exèrcit.
–I tu treballes en un taller. Ets mecànica?
Es van enamorar bojament. No en parlaven gaire, perquè no hi havia gaire res a dir.
–Què em veus?
–I tu?
Cada cop que es veien recomençava el misteri. Qualsevol mínim contacte feia saltar guspires. Els petons eren un vertigen.
–Busqueu-vos un hotel –els deia la gent.
Era una opció, ho sabien. Però també sabien com necessitaven cada etapa, cada dia. Tota separació comportava grans adeus, tota retrobada, efusions inacabables. No podien fer-hi més. L’amor no és una sinecura.
La gent propera els tranquil·litzava.
–Ja us passarà. Dura un temps i prou, la passió.
Hi havia diversitat de parers, en aquest aspecte: la gent els donava entre dos mesos i tres anys de convulsions. «I després la cosa es calmarà», afirmaven els benintencionats.
Estranyament, tot i ser uns ignorants notoris, en Florent i la Nora van saber des del primer dia que els altres s’equivocaven. No van sentir la necessitat de protestar. En privat, en Florent deia a la Nora:
–No ho poden entendre.
Què eren, uns condemnats o uns escollits? No tenien cap interès a saber-ho. Acceptaven el seu destí d’una manera completa.
–Què, ens casem? –va preguntar ell.
Que no té res a veure amb el tradicional: «Et vols casar amb mi?».
–Sí –va respondre ella, amb la mateixa naturalitat que si li hagués consultat de quin color volia les cortines de l’habitació.
Van donar la notícia als altres. El casament se celebraria el 26 de febrer.
–Val més que espereu a la primavera –els van aconsellar.
–Per què?
La data es va mantenir.

 

Van anar a viure en una caseta. La vida en parella els va encantar. Al matí, en Florent duia la Nora al taller i després se n’anava a fer el que hagués de fer. Treballaven amb la seriositat de sempre. Encara no era l’època dels mòbils. Un cop acabada la jornada laboral, el marit trucava a la dona al despatx. Ella esperava amb fervor que sonés el telèfon.
El vespre era l’excusa per a goigs sense nom. Sortien a passejar pels camps. Destapaven la millor ampolla. Cuinaven plegats. Se n’anaven amb plaer al llit. Arribaven a la feina amb els ulls tot just entreoberts.
Van passar tres anys. Vivien als núvols. Els coneguts no podien més.
–I si tinguéssiu un fill? –els van aconsellar.
–Per què?
–L’amor serveix per a això, no?
No se’ls havia acudit.
La Nora no va trigar a quedar-se embarassada. Els coneguts van sospirar, alleujats. D’amagat de la parella, intercanviaven frases assenyades.
–Així es calmaran.
–Res com una criatura perquè se’ls acabi la lluna de mel.
L’embaràs va duplicar l’ardor de la parella. Meravellats pel fenomen, els dos enamorats van explorar possibilitats noves.
No van faltar els comentaris.
–Això, que aprofitin! Que d’aquí a uns mesos se’ls haurà acabat la llibertat!
–En Gilbert i jo discutim tot el dia, des que va néixer el petit.
–Ara descobriran què és estar cansat, dormir malament.
El 13 de novembre, la Nora va donar a llum una nena i li va posar el nom de Tristane.
–Us assembleu –va dir al nou pare–. És blanca i rossa com tu.
Enlluernats, van tornar a casa de seguida que van poder. L’habitació de la nena ja estava preparada, al costat de la seva.
La Tristane era una nena ploranera. En Florent i la Nora feien relleus a l’hora de córrer cap al seu llitet. Li donaven el biberó, l’agafaven a coll, no sabien gaire què havien de fer.
Van preguntar-ho al pediatre, que els va recitar el catecisme de l’època:
–Deixeu-la estar. Si cada cop que plora hi aneu, plorarà encara més. Serà una consentida.
El problema era que la sentien plorar a través de l’envà. Es feia difícil ignorar-la, en aquelles condicions. Una nit, en Florent va agafar la criatura, que devia tenir dues setmanes, i li va parlar en to ferm.
–Tristane, diuen que tu i jo ens assemblem, o sigui que t’ho diré ben clar: para. La mare t’estima, jo t’estimo, tot va bé. O sigui que prou de ploriquejar.
Se’n va tornar al llit.
–No has tingut gaires contemplacions –va xiuxiuejar la Nora.
–Tinc la sensació que m’ha entès.
La petita no va plorar mai més.

 

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *

 

El llibre de les germanes

 

Descobreix més sobre El llibre de les germanes de Amélie Nothomb aquí.


COMPARTE EN:

Suscríbete

¿Te gustaría recibir nuestro boletín de novedades y estar al día con los eventos que realizamos? Suscríbete a nuestra Newsletter.