El dia 15 de gener de 2024, un jurat compost per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Isabel Obiols i Silvia Sesé va atorgar el 9è Premi Llibres Anagrama de Novel·la a Com un batec en un micròfon, de Clara Queraltó.

Al Marc, pel batec

FEDRA: El sento a través de les parets.
El noto. Reconec el batec del seu cor
a quilòmetres.
SARAH KANE

Primera part:
Gabriela

24 DE JUNY

No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. I vaig pensar que darrere la meva àvia es moriria ell. El que no sabia era com m’impressionaria veure un home que plorés per mi, desfet i perdut. De genolls a terra, amb la cara vermella, un gest estrany als llavis i sense poder acabar de pronunciar les paraules. Com si la magnitud d’aquell dolor vingués d’un lloc que jo era incapaç de comprendre.

Llavors encara no ho havia vist. Però tampoc faltava tant. Eren les cinc de la tarda i la calor em feia pensar en ferro rovellat i ardent contra la pell. La ressaca tenia forma de mal de cap en línia recta entre les temples. La boca aspra i el remordiment instal·lat als budells. Per això havia desat el mòbil al fons de la motxilla i la motxilla sota el seient del copilot, com si no veure’l em fes una mica més innocent en el judici de la meva consciència. Dos dits de pols a la guantera, ampolles d’aigua buides per terra i al cendrer una muntanya de burilles que inexplicablement s’aguantava intacta. Conduir és el pitjor que pots fer si vols deixar el cap buit i, sobretot, si hi ha una escena i una boca concretes en les quals no vols pensar. Per això el trajecte se’m feia lent, semblava que travessés el desert del Karakum a vint quilòmetres per hora. Pensava que el millor que havia fet aquell any era treure’m el carnet només fer els divuit i així tenir cotxe a l’estiu. Anava de Barcelona a Belldoc, a l’Empordà, a casa del meu avi, on havia estiuejat tota la vida, gràcies a això havia aconseguit aquella feina d’unes quantes setmanes a la biblioteca. Em pagaven fatal, però l’únic que havia de fer era ordenar quatre llibres i vigilar nens de famílies amb pasta que llegien contes en una sala amb moblets de fusta i coixinets, que ja no eren de coloraines, ara es veu que eren de lli beix. Perquè el color és sucre per als nens i el sucre és verí.

A part, a Belldoc també hi estiuejava la Lena, la meva Leni de cada estiu. A vegades ens hauríem matat. Però ens enyoràvem com unes boges perquè ens agradava fumar porros als vespres al llac i ens passàvem l’any enviant-nos vídeos de gats que s’espanten amb una torradora i de gent que es peta grans. I el meu avi, és clar: el patriarca, el senyor Maurici, l’home que un dia vaig veure plorar. Maniàtic com ell sol, de fer poques preguntes i de comprar pernil una mica més car perquè aquell dia arribava jo de Barcelona i ho havíem de celebrar.

A mig camí vaig haver de parar a omplir el dipòsit perquè feia gairebé una hora que anava amb reserva. Quan em vaig posar dreta em vaig marejar una mica, com si encara tingués l’últim cubata rondant-me per la sang de les cames. Duia l’esquena suada. Des de darrere el vidre, el noi de la benzinera em va repassar de dalt a baix. Em va fer una mica de llàstima, vaig pensar que era una feina avorrida, que t’estaborneix, amb aquella olor tot el dia sota el nas que et deu anar matant per dintre. Va ser per això, per la llàstima, que abans d’entrar a pagar em vaig ajupir a posar-me bé la sivella de la sandàlia. Vaig abaixar el tors i vaig notar que la samarreta, de coll ample, se’m desbocava avall i durant uns segons se’m veien els pits i la panxa. Per a tu, noi, l’alegria de la tarda. Després, a la caixa vaig ser seca amb ell.

–Trenta euros al sis, gràcies. I això també cobra-m’ho.

Quan vaig tornar a pujar al cotxe em vaig mirar al retrovisor: cara de cansada i els granets de la barbeta vermells i grossos. Vaig encendre un piti i em vaig posar a fumar i a menjar-me el KitKat que havia comprat.

A Belldoc, l’avi em va fer fer trenta maniobres per aparcar el cotxe al garatge. Era el seu santuari. Hi cabia de sobres, però el volia en una línia paral·lela perfecta amb la seva furgoneta i exactament el mateix marge a banda i banda.

–Una mica més... Prou!

I amb la mà picava al capó perquè frenés.

–Gabriela, adreça el volant, adreça...

–Avi, va, que està perfecte.

Volia que li demanés si me l’aparcava ell.

–Tira una mica més, una mica més, una mica més... Prou!

I copet amb la mà al maleter.

* * *

Descobreix més sobre Com un batec en un micròfon de Clara Queraltó aquí.