Per a la Natalia

No hi ha res que hagi causat més problemes
que la llibertat atorgada als malvats
per delinquir amb total impunitat.
JEAN BODIN, 1577

Soc un monument.
WALTHER RAUFF, 1979

Soc un àngel.
AUGUSTO PINOCHET, 2003

NOTA AL LECTOR

En l’històric procés jurídic, i sense precedents, que va seguir la detenció d’Augusto Pinochet a Londres el vespre del 16 d’octubre del 1998, jo hi vaig tenir un paper molt secundari. Però sí que em va oferir un seient a primera fila en una de les causes penals internacionals més importants des de Nuremberg. Tot i que ha passat força temps, encara tinc ben viu el record d’aquella experiència, de les històries i els protagonistes.

Molts anys després de la detenció i els esdeveniments que desencadenaria, jo m’estava documentant sobre la ratline o ruta d’escapada que els nazis feien servir per fugir de la ciutat de Lviv i d’Europa cap a Sud-amèrica. En consultar l’arxiu d’una família austríaca, vaig topar amb una carta que havia escrit un dirigent nazi anomenat Walther Rauff. L’home de les SS, en cerca i captura per genocidi i crims contra la humanitat, oferia alguns consells a un company. Segons vaig descobrir, al cap d’una dècada l’autor d’aquella carta se’n va anar a viure a la Patagònia, al sud de Xile, on no trigaria a dirigir una companyia pesquera que envasava carn de cranca en petites llaunes de conserva.

No m’havia passat pel cap que Pinochet i Rauff poguessin tenir cap lligam, però resulta que les vides d’aquests dos homes estaven profundament entrellaçades. Aquest és, doncs, el relat d’un viatge destinat a desentranyar aquest vincle i les seves conseqüències, un relat que aborda qüestions sobre la història, el dret, la política i la literatura. També pretén posar sobre la taula algunes idees al voltant de la memòria i la línia que es diu que separa la realitat de la ficció, la veritat del mite.

Pel que fa a la vida d’aquests dos homes, he mirat de descriure de manera fidedigna el que he descobert a partir dels documents, arxius, testimonis i converses. No es tracta d’una versió exhaustiva, ni tampoc és l’única versió. En temes com aquests, amb tantes persones implicades, per força hi ha d’haver perspectives i vivències molt diverses. En el nostre dia a dia som ben conscients que dues persones que han compartit un mateix moment és possible que vegin les coses de maneres diferents, que els records fluctuen i que el que va passar pot estar obert a la interpretació.

Aquesta és, doncs, la meva interpretació, a partir del que he vist, sentit i llegit. És un viatge personal. Tracta de la justícia, de la memòria, de la impunitat, a través de l’espai i del temps; dels fils que entrellacen les nostres vides, tan estranyes, en què sovint sorgeixen tot de preguntes i coincidències.

PHILIPPE SANDS
Londres i Bonnieux, novembre del 2024

 PROTAGONISTES

Augusto Pinochet Ugarte (Valparaíso, 1915), Exèrcit de Xile, president de la Junta Militar i de Xile, 1973-1990
Lucía Hiriart (1923), dona de Pinochet

Walther Rauff (Köthen, Alemanya, 1906), Marina alemanya; SS i Gestapo; administrador de la Pesquera Camelio
Edith Rauff (1898), segona dona de Rauff
Walther Rauff II (1940), fill
Walther Rauff III (1967), net

XILE

Carlos Basso (1972), periodista i professor universitari

Sergio Bitar (1940), ministre del govern i economista, retingut a l’illa de Dawson

José Camelio (1907), fundador de la Pesquera Camelio
José (Porotin) Camelio (1932), fill, Pesquera Camelio
Humberto Camelio (1934), fill, Pesquera Camelio
Eduardo Camelio (1960), net
Mariana Camelio (1996), besneta, poeta

Alfonso Chanfreau (1950), estudiant, retingut a Londres 38, marit d’Erika Hennings

Manuel Contreras (1929), Exèrcit, director de la DINA

Hernán Felipe Errázuriz (1945), advocat i diplomàtic

Pedro Espinoza (1932), Exèrcit, subdirector de la DINA

Eduardo Frei (1942), president del país, 1994-2000

Samuel Fuenzalida (1956), recluta de l’Exèrcit i la DINA

León Gómez (1953), professor d’història, retingut a Londres 38

Erika Hennings (1951), directora de l’organització Londres 38, retinguda, dona d’Alfonso Chanfreau

José Miguel Insulza (1943), ministre d’Afers Exteriors i secretari general del govern

Ricardo Izurieta (1943), Exèrcit, comandant en cap

Miguel Krassnoff (1946), Exèrcit, DINA

Ricardo Lagos (1938), advocat, economista, president del país, 2000-2006

Miguel Lawner (1928), arquitecte, retingut a l’illa de Dawson

Orlando Letelier (1932), economista, ministre del govern, retingut a l’illa de Dawson

Osvaldo (Guatón) Romo (1938), torturador

Miguel Schweitzer Speisky (1908), professor de Dret, ministre del govern

Miguel Schweitzer Walters (1940), el seu fill, advocat, ambaixador i ministre del govern

Carmelo Soria (1921), diplomàtic de l’ONU
Laura González-Vera (1932), metgessa, dona de Soria
Carmen Soria (1960), periodista, filla

Cristián Toloza (1958), psicòleg i funcionari

Jorgelino Vergara (El Mocito) (1960), «ajudant de mosso» de Manuel Contreras

ALEMANYA

Gerd Heidemann (1931), periodista, revista Stern

Karl Wolff (1900), general de les SS i alt càrrec de la Policia

ESPANYA

José María Aznar (1953), president del país, 1996-2004

Carlos Castresana (1957), fiscal

Joan Garcés (1944), advocat, assessor d’Allende

Manuel García-Castellón (1952), jutge, sala núm. 6 de l’Audiència Nacional

Baltasar Garzón (1955), jutge instructor, sala núm. 5 de l’Audiència Nacional

REGNE UNIT

Thomas Bingham (1933), jutge

Tony Blair (1953), primer ministre del país, 1997-2007

Nico Browne-Wilkinson (1930), jutge, Comissió Judicial de la Cambra dels Lords

James Cameron (1961), advocat defensor del general Pinochet

Michael Caplan (1953), soci del bufet d’advocats Kingsley Napley, lletrats del general Pinochet

Leonard Hoffmann (1934), jutge, Comissió Judicial de la Cambra dels Lords

David Hope (1938), jutge, Comissió Judicial de la Cambra dels Lords

Alun Jones (1949), advocat de la Fiscalia de la Corona

Jean Pateras (1948), intèrpret de la Metropolitan Police, Scotland Yard

Jonathan Powell (1956), cap de Gabinet del govern de Tony Blair, 1997-2007

Gordon Slynn (1930), jutge, Comissió Judicial de la Cambra dels Lords

Jack Straw (1946), ministre de l’Interior, 1997-2001

James Vallance White (1938), quart secretari de la Mesa, Cambra dels Lord

Pròleg

Una camioneta frigorífica de la marca Chevrolet traquetejava per La Alameda, que enllaçava el Palacio de la Moneda amb la Universitat. Quan ja era gairebé a l’altura de l’antiga església de San Francisco, va girar a la dreta per dirigir-se cap al barri de París-Londres, construït al voltant de la cruïlla entre el carrer Londres i el carrer París. En aquest barri, que en altres temps havia estat el jardí d’una antiga ermita, hi vivien tot de poetes, escriptors i artistes.
La camioneta anar avançar per les llambordes fins a aturar-se al davant d’un edifici baix de pedra grisa, el número 38. Aquest carrer, que es deia simplement Londres, podria haver estat a qualsevol lloc del món: Londonstrasse o Rue de Londres o London Street.
Uns homes vestits de paisà van obrir les portes del darrere de la camioneta i en van sortir uns quants homes i dones amb els ulls embenats, que van fer entrar al número 38. Entre ells hi havia un estudiant d’Història de vint-i-un anys, detingut per subversió. No sabia del cert on es trobava, però per una escletxa de la bena que li tapava els ulls va poder entreveure les rajoles blanques i negres de l’entrada. Un tauler d’escacs, la seu del Partit Socialista.
El van fer pujar uns quants graons de pedra per entrar a l’edifici, després el van separar dels seus companys i el van portar a una sala annexa, on li van ordenar que segués. Algú altre, una dona, va seure al seu costat.
–Em dic León.
–Jo em dic Hedy –va respondre la dona.
Es van quedar allà esperant. Al cap d’una estona, a ell el van escortar fins a una escalinata que s’enfilava des de la part del darrere de l’edifici cap al primer pis. En una altra sala, un guàrdia li va ordenar que es despullés. Del tot nu, el van fer estirar de panxa enlaire sobre l’estructura freda i metàl·lica d’un llit vell. Li van lligar els canells i els turmells als extrems del llit. Estava totalment exposat, com un porc per rostir a la brasa.
Sentia uns murmuris, i va pensar que potser era algú amb accent alemany. Mentre era allà estirat, va poder distingir la forma d’una màquina d’escriure, voluminosa i elegant. També sentia altres veus, i notava una olor que li resultava ordinària i familiar.

Els sons es van anar aproximant, l’olor es va fer més intensa. Era Flaño, un perfum que li acabaria generant por i angoixa.
Més endavant, quan ja tornava a ser a la sala de la planta baixa, van portar un home jove i el van deixar caure a terra, fet un bolic. L’Alfonso, va murmurar algú, estudiant de Filosofia, en un estat lamentable. Al cap de poc, van portar al seu costat una dona jove, una altra detinguda. Tots dos van dir-se alguna cosa abans que a l’estudiant de Filosofia se l’enduguessin com un fardell fora de l’edifici i el carreguessin a la camioneta frigorífica, que es va fer fonedissa.
Ningú el va tornar a veure mai més.

Londres, octubre del 1998

Vint-i-quatre anys més tard. Quatre agents de policia es van aplegar fora de l’habitació 801, al vuitè pis d’un centre mèdic situat en un carrer cèntric de Londres. Els acompanyava una intèrpret, aquell divendres d’octubre a la nit. Van entrar a l’habitació; al llit jeia un home de vuitanta-dos anys, convalescent d’una operació a l’esquena: Augusto Pinochet.
La intèrpret, una dona amb els cabells estarrufats, li va notificar en espanyol que quedava detingut i el va informar dels drets que tenia. «Està acusat d’assassinat per un jutge espanyol que pretén extradir-lo a Madrid amb l’objectiu que el jutgin pel genocidi que va cometre a Xile, per haver torturat i haver fet desaparèixer persones», va dir.
Al cap de tres setmanes, a París, em vaig trobar amb la meva dona davant de les grans portes de fusta a l’entrada del cementiri de Pantin, als afores de la ciutat. És on hi ha enterrat el meu avi. Ens vam abraçar.
–M’acaba d’arribar una proposta dels advocats d’Augusto Pinochet –li vaig dir–. Volen que defensi que té immunitat segons la jurisdicció dels tribunals anglesos, i que per això no el poden extradir a Espanya ni per genocidi ni per cap altre crim.
–I penses dir que sí? –em va preguntar amb veu contundent.
Jo li vaig recordar allò del «principi del taxista», aquesta norma anglesa segons la qual els advocats han de fer com els conductors de taxi i agafar el primer client que els interpel·li, sense discriminar ningú per motius polítics o d’afinitat personal.
–I penses dir que sí? –em va tornar a preguntar.
Ja saps què diu la norma, així que sí, d’entrada la meva predisposició era acceptar l’encàrrec.
–Molt bé –va dir en un to molest i tendre alhora–, però si dius que sí, demanaré el divorci.

* * *

Traducció d’Ariadna Pous

* * *

Descobreix més sobre Carrer Londres 38 de Philippe Sands aquí.