06/05/2021
Comença a llegir 'Agathe' d'Anne Cathrine Bomann


MATEMÀTIQUES

Si em jubilava quan fes setanta-dos anys, em quedaven cinc mesos de feina. Això són vint-i-dues setmanes, i si no fallava cap pacient, volia dir que em quedaven exactament vuit-centes visites. Si algú en cancel·lava una o es posava malalt, la xifra es reduiria. Això era un consol, almenys.


VIDRES

Era a la sala mirant per la finestra quan va passar. El sol primaveral projectava sobre la catifa quatre rectangles separats que es movien a poc a poc però sense pausa per damunt dels meus peus. Al meu costat hi havia una primera edició per estrenar de La nàusea que feia anys que tenia la intenció de llegir. La nena tenia les cames primes i pàl·lides, i em va sorprendre que l’haguessin deixada sortir només amb un vestidet a aquestes altures de l’any. Havia dibuixat una xarranca al carrer i saltava amb molta concentració, primer sobre una cama, després sobre totes dues, i canvi. Portava dues cuetes, tot just devia tenir uns set anys i vivia amb la seva mare i una germana gran una mica més amunt del mateix carrer, al número 4. La gent potser pensava que jo era un filòsof extraordinari i que em passava el dia assegut a la finestra contemplant coses molt més transcendentals que una xarranca i el camí que traçava el sol a terra, però no era així. De fet, era aquí perquè no tenia res millor a fer, i perquè els crits espontanis d’alegria que feia la nena quan li sortia bé una combinació de saltets especialment complicada em servien per confirmar que la vida podia tenir una certa gràcia.

Em vaig alçar un moment a fer-me una tassa de te i, quan vaig tornar al meu punt de guaita, la nena havia desaparegut. Devia haver trobat un joc més divertit en un altre lloc, vaig pensar; el guix i la pedreta s’havien quedat al mig del carrer.

I llavors va passar. Jo acabava de deixar la tassa a l’ampit de la finestra perquè es refredés i m’havia tret la manta dels genolls quan vaig veure de reüll alguna cosa que queia. En el mateix instant que m’arribava un xiscle estrident, vaig aconseguir estabilitzar el meu cos rígid sobre les cames i treure el cap per la finestra. La nena era una mica més avall del carrer, cap a la dreta, al peu d’un arbre, allà on començava el camí del llac. Vaig veure que en una de les branques hi havia un gat que bellugava la cua d’un cantó a l’altre. A sota, la nena s’havia assegut, repenjant l’esquena contra el tronc, i s’agafava un turmell amb les mans, sanglotant.

Vaig enretirar el cap. Hi havia d’anar? No havia parlat amb cap criatura des que jo mateix era petit, i això no comptava. No empitjoraria les coses, que aparegués un home desconegut i intentés consolar-la? Vaig tornar a mirar furtivament; la nena continuava asseguda a l’herba mirant amunt cap al carrer, més enllà de casa meva, amb la cara plena de llàgrimes. Sort que ningú no m’havia vist. «És metge, no? –hauria dit la gent–. Què hi fa quiet com un estaquirot, mirant i prou?» Així que vaig agafar la tassa de te, vaig anar a la cuina i em vaig asseure a taula. Però encara que em vaig dir que la nena ja s’aixecaria i aniria coixejant cap a casa seva, i que segur que tot acabaria bé, em vaig quedar hores i hores com una mena de refugiat a la meva pròpia cuina. El te es va refredar i la tassa va deixar una taca rodona a la taula. Quan vaig tornar a la sala i vaig escodrinyar el carrer, mig amagat rere la cortina, ja era fosc. La nena ja no hi era, per descomptat.

 

RASTRE

Des que l’havia contractada, Madame Surrugue m’havia rebut de la mateixa manera cada matí. Un dia rere l’altre seia al seu enorme escriptori de caoba com una reina al seu tron, i quan jo entrava per la porta, s’alçava per agafar-me el bastó i la jaqueta mentre jo deixava el barret sobre la lleixa que hi havia damunt del penjador. Mentrestant m’explicava com tenia l’agenda del dia, i per acabar m’atansava una pila d’expedients que sempre tenia minuciosament endreçats en una gran prestatgeria darrere de l’escriptori. Intercanviàvem quatre paraules, i després per norma no tornava a veure-la fins a les 12.45, quan sortia del despatx per anar a dinar a un restaurant mediocre que hi havia allà a la vora.

I quan tornava, sempre la trobava exactament tal com l’havia deixada. De vegades fins i tot havia arribat a plantejar-me si dinava: no feia olor de menjar, i mai no havia vist ni una sola molla sota el seu escriptori. Que potser Madame Surrugue no necessitava aliment per viure?

Aquell matí em va dir que havia trucat una dona alemanya que volia passar més tard a demanar hora.

– He comentat el seu cas amb el doctor Durand. Es veu que fa uns quants anys va estar ingressada a Saint Stéphane per mania aguda i intents de suïcidi.
– No –vaig dir amb fermesa–. No la podem acceptar. Costaria anys tractar-la.
– El doctor Durand pensa que cal tornar a ingressar-la, però es veu que ella insisteix a visitar-se amb vostè. Li puc trobar fàcilment un forat a l’agenda.

Madame Surrugue em va mirar interrogativa, però jo vaig fer que no amb el cap.

– No, no pot ser. Si us plau, digui-li que busqui ajuda en un altre lloc.

Quan em jubilés, hauria exercit gairebé mig segle: prou i de sobres. L’últim que necessitava era un pacient nou.

Madame Surrugue se’m va quedar mirant encara una estona més, però després va deixar córrer el tema i va continuar amb el resum del dia.

– Molt bé, gràcies –vaig dir, i després d’agafar la pila d’expedients me’n vaig anar cap al despatx, que era al final de tot, a l’altre extrem respecte del despatx on regnava Madame Surrugue i els pacients podien seure i esperar que els arribés el torn. D’aquesta manera, ni el clac-clac de la meva secretària a la màquina d’escriure ni les possibles converses entre ella i els pacients em destorbaven mentre treballava.

El primer pacient del dia, una dona escardalenca que es deia Madame Gainsbourg, acabava d’arribar i fullejava una de les revistes que Madame Surrugue portava de tant en tant. Vaig sospirar una mica massa profundament i em vaig recordar que després d’ella només em quedaven 753 visites.


El dia va transcórrer sense res de destacable fins que vaig tornar a la consulta després de dinar. Va anar d’un pèl que no topo de nassos amb una dona de cabells negres i pal·lidesa extrema que hi havia al davant de la porta, i em vaig disculpar per haver estat tan maldestre. La dona era sorprenentment prima, i els ulls se li veien enormes en aquell rostre angulós.

– No passa res, era jo qui era al mig –va dir, i va entrar a la sala–. He vingut a demanar hora.

Parlava amb un accent inconfusible, i vaig entendre que havia de ser la dona alemanya. Duia una carpeta amb el logotip de Saint Stéphane i l’estrenyia contra el pit.

– Em sap greu molestar-lo, però no tinc cap altre lloc on anar. Ajudi’m, si us plau.

Vaig retrocedir instintivament. Els seus ulls castanys brillaven com si tingués febre, i tenia una mirada tan intensa que em vaig sentir com si m’hagués atrapat. Era evident que em costaria moltíssim desempallegar-me’n, i ara no tenia ni temps ni forces per fer-ho. Vaig fer un gest cap a Madame Surrugue i vaig intentar forçar un somriure amable.

– Si em vol acompanyar, la meva secretària li donarà més detalls –vaig dir, esquivant-la.

Al capdavall, si la dona havia arribat al punt de presentar-se aquí era per culpa de Madame Surrugue, o sigui que ara ella mateixa es podia encarregar de desempallegar-se’n.

Vaig aconseguir esmunyir-me; la dona, per sort, em va seguir, i la vaig aparcar davant de l’escriptori amb una mirada significativa a la meva secretària.

Madame Surrugue va alçar la cella esquerra uns quants mil·límetres.

– Si se’n vol ocupar, si us plau –vaig demanar, saludant-la secament amb el cap, i tot seguit em vaig allunyar cap a la seguretat del meu despatx.

Però no em vaig poder treure del cap la imatge d’aquella dona pàl·lida, i la resta del dia va ser com si el rastre del seu perfum s’hagués quedat surant a l’aire i s’arremolinés com la pols cada vegada que jo obria la porta.
 

* * *

Traducció de Maria Rosich.

* * *

Agathe

Descobreix més d'Agathe d'Anne Cathrine Bomann aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.