Comença a llegir 'Psicopomp' d'Amélie Nothomb

El marxant de teles va veure passar un estol de grues blanques. Meravellat per tanta bellesa, va pensar que seria un somni descobrir un material d’una esplendor comparable a la de les seves plomes.
          Quan va tornar a la botiga va rebre la visita d’una clienta misteriosa. Era una jove d’una bellesa mai vista. Amb la cabellera negra i llisa, la pell d’una blancor centellejant i aquella mica de vermell als llavis que distingeix els llinatges més alts. Les mànigues del quimono, que li penjaven fins a terra, confirmaven la seva noblesa. La peça feia gala del blanc desacostumat de les famílies elevades.
          Semblava que la jove no acabava de decidir què volia comprar. El venedor es va oferir a ajudar-la. La noia finalment va parlar, amb una veu d’una dolçor estranya.
          –Casi’s amb mi.
          Estupefacte, el marxant en va voler més detalls. Qui era aquella jove? Per què es volia casar amb ell? La dona callava amb obstinació.
          Al final, l’home va pensar que seria absurd rebutjar aquella proposta tan afalagadora i, sense entendre res, es va casar amb la senyoreta.
          El matrimoni va tirar endavant sense entrebancs. Els esposos van començar serenament la vida de parella. Tot anava com una seda.
          Al cap d’uns dies, la noia va prendre la paraula.
          –No he dut regals de noces ni cap dot. Si poses a la meva disposició un taller on pugui estar sola, teixiré per a tu una tela meravellosa, amb la condició que ningú, ni tan sols tu, vingui mai
a veure’m.
          L’espòs va acceptar. La jove es va aïllar al taller unes hores cada dia i, al cap d’una setmana, molt afeblida per la feina, va donar al marit una tela com el marxant no n’havia vist mai cap, d’una matèria indefinible, tan bonica i preciosa que tallava la respiració.
          –I doncs, què és? Com ho has fet? –no es va poder estar de demanar el venedor.
          La noia va abaixar els ulls i no va respondre.
          –M’autoritzes a vendre-la? –va demanar-li el marit.
          –És teva, no m’has de consultar res.
          El marxant no va trigar a trobar comprador per a la tela, a un preu exorbitant.
          Van passar les setmanes. Van venir molts clients a la botiga buscant la tela fabulosa de què havien sentit parlar.
          El marit va demanar a l’esposa que tornés a confeccionar-li aquell prodigi. La noia es va tancar una setmana al taller, passada la qual, tota pàl·lida i més prima, va allargar-li una tela tan sumptuosa com la precedent.
          El marxant la va vendre el doble de cara que el primer cop, i encabat se’n va penedir: si hagués multiplicat el preu per deu, també l’hauria venut a l’acte. Va demanar a la seva esposa que li tornés a fabricar la seva especialitat.
          Ella no s’hi negava mai, tot i que es veia d’una hora lluny que la seva salut se’n ressentia cada cop més. El marit se n’adonava, però l’ànsia de benefici era més forta. La gent s’apinyava a la botiga, tothom volia aquella tela única.
          L’esposa aviat va començar a viure tancada al taller. Maldava nit i dia per seguir la cadència infernal que li imposava el marit. Ell ja ho veia, que la seva dona s’estava aprimant massa. L’esposa va perdre la joventut i la bellesa, la pell se li va tornar verdosa, els cabells se li van destenyir i se li va apagar la mirada. El marit estava neguitós, però no reaccionava. Es justificava restant importància a les seves exigències.
          Al cap d’uns mesos, l’esposa va emmalaltir. No per això va afluixar el ritme. El marxant la sentia tossir. La consciència el torturava. «Potser si entrés al taller podria ajudar-la», pensava. Si s’hagués entès millor a si mateix, hauria vist que volia descobrir els secrets de la confecció de la tela abans de la mort imminent de la seva dona.
          Un dia no va poder més, va irrompre al taller secret i el que va veure el va deixar de pedra: una superba grua blanca s’arrencava les plomes i el plomissol, ja tràgicament escassos, amb el bec, i els introduïa al teler. El gest la feia patir tant, que deixava anar petits gemecs que disfressava amb el so d’una tos humana.
          Quan va albirar el marit espieta, la grua va fer un xiscle de terror i va sortir volant per la porta oberta. El marit desesperat va tenir el darrer consol de veure que, tot i la seva salut precària, la dona-ocell aconseguia volar fins a les muntanyes.
          Va agafar la tela inacabada i va constatar amb satisfacció que era del tot invendible. Per què havia hagut d’arribar a aquell extrem per entendre
que hi ha coses que no tenen preu?
Va deixar la tela sobre el tokonoma i es va maleir per ser tan vulgar.
          La Nishio-san m’explicava aquest conte tradicional nipó quan jo tenia quatre anys. Era tan cruel que em provocava una mena d’esglai tot voluptuós. El contrast entre la covardia del marxant i la noblesa sacrificada de l’esposa em deixava embadalida.
          No vaig pensar mai si la història tenia una ensenyança moral, però el que hi sentia, d’una manera inconscient, era que l’ocell feia palesa
a l’home la seva vilesa.
          M’hauria encantat veure’n, de grues. Malauradament era un ocell poc freqüent, fins i tot al Japó. Vaig cometre l’error de no interessar-me pels ocellets del jardí, que em semblaven massa comuns.

Als cinc anys em van arrencar del Japó. Van destinar el meu pare a Pequín, cosa que el 1972 no era motiu d’alegria.
Recordo el primer dia que em vaig despertar a la Xina popular. Era estiu, i per més que parés l’orella, m’hi faltava alguna cosa. Em va costar identificar la naturalesa d’aquella absència. Era el cant dels ocells.
          D’acord, el gueto de Sanlitun era al bell mig de la ciutat i no hi havia gaire arbres. Ara bé, hi ha ocells que s’hi han adaptat, a aquestes condicions; hi ha ocells que s’han adaptat a tot.
          Però Mao havia engegat una de les seves grans operacions, que consistia a atribuir als ocells la responsabilitat de la fam i altres inconveniències. Els xinesos estaven obligats a massacrar tots els ocells que tinguessin a l’abast, i fins i tot els altres. La campanya va tenir un èxit considerable, sobretot perquè els qui més despulles aviàries brandaven davant del comissari del poble rebien lloances i favors.
          La Xina no va trigar a convertir-se en un desert d’ocells. El gran timoner va trigar molt a adonar-se de les conseqüències catastròfiques de la seva desaparició per a l’ecologia i l’economia del país. I com podia proclamar que s’havia equivocat?
          L’únic ocell que no havia desertat completament dels carrers de Pequín era el corb. Sense abundar, eren els reis. La seva intel·ligència extraordinària els permetia frustrar els tripijocs de la població. Van haver de patir aquella situació que els deixava sense moixons, un dels seus mitjans de subsistència.
          El corb és un animal magnífic. Per desgràcia, la veu no està a l’altura del plomatge. Quan l’orella espera un cant i sent un grall, la decepció és inevitable.
          Sigui com vulgui, jo agraïa la seva presència, que em permetia d’aixecar els ulls. A la Xina, els corbs eren uns professors de distinció. Només la seva escassedat podia explicar que les seves ensenyances tinguessin tan poc ressò.
          Perquè, en aquella època, tota forma de refinament estava severament prohibida per les autoritats. La simple cortesia ja es considerava contrarevolucionària. Es tractava de veure qui escopia més lluny o feia el rot més fort.
          Jo enyorava esgarrifosament la Nishio-san. Maldava per explicar-me en la seva llengua el conte de la grua blanca. Notava que el japonès se m’evaporava de la memòria, i allò em feia patir. Per què no era capaç de conservar la llengua de la persona que estimava?
          I, amb la llengua nipona, desapareixia també la distinció. El parlar de la institutriu xinesa era dur i desagradable com el grall d’un corb. I jo recordava que el parlar dolç i delicat de la Nishio-san era una mica com el cant dels ocellets.
          Intentava imaginar-me la grua blanca a Pequín. S’hauria envolat com una esperitada, esporuguida per l’avidesa d’aquell poble de caçadors. La meva nostàlgia japonesa va accentuar-se.

***

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

***

Descobreix més de Psicopomp d'Amélie Nothomb aquí.