Comença a llegir 'Kolkhoz' d'Emmanuel Carrère

Per a la Nathalie i la Marina

 

1. L'HOMENATGE A LA NACIÓ

 

Els cossos constituïts

El 3 d’octubre de 2023, cinquanta-tres dies després de la seva mort, es fa un homenatge nacional a la nostra mare al pati d’honor del Palau dels Invàlids. Banderes, uniformes, xarreteres, condecoracions. L’orquestra de la Guàrdia Republicana interpreta, molt bé, l’adagio de la simfonia Júpiter i, per posar-hi una nota russa, la Serenata de Txaikovski. Som uns dos-cents que ens esperem en un quadrat de cadires de plàstic blanc, delimitat per cordons vermells, al fons de l’immens pati de llambordes: família, convidats de la família, acadèmics, ministres, representants dels tres exèrcits –terra, aire, mar– i dels cossos constituïts, és a dir, les més altes institucions de la República. Durant una hora, el sol ens escalfa agradablement. Després desapareix rere l’edifici i tot d’una fa molt de fred. A tots ens reca no haver-nos abrigat més. El nostre pare, assegut en una cadira de rodes, va tapat amb una manteta. No sé què entén exactament de tot el que passa. A estones sembla que oblidi que és vidu. En d’altres recupera el record i plora en silenci, i després torna a la seva absència. Aquesta tarda se li demana una estona molt prolongada de lucidesa, però ja fa molt que, al costat de la nostra mare, el pare té el costum del protocol, les solemnitats, les desfilades del 14 de juliol a la llotja de les autoritats: tampoc està tan desubicat. Quan algú el ve a saludar, somriu, desorientat però afable. Repic de tambors. Un destacament de dotze guàrdies republicans entra per l’esquerra. Els dos primers porten una fotografia, a escala doble de la real, de la difunta vestida d’acadèmica. Els tres últims duen, sobre uns coixins vermells, l’espasa, el bicorn i les insígnies de la gran creu de la Legió d’Honor. Recolzen la foto gegant en un cavallet al mig del pati. Em pregunto què en faran, després. En pregunto què n’han fet. Ens esperem una mica més. Arriba, finalment, Emmanuel Macron. Sol, per la dreta, vestit amb un abric fi força entallat, i penso que jo passaria molt de fred, amb aquest abric, però ell no té mai ni fred ni calor, vaig tenir l’oportunitat d’observar la seva termoregulació tan especial quan en vaig fer un perfil per a The Guardian al principi del seu primer mandat. El vaig seguir fins a l’illa de Sant Martí, un territori d’ultramar que un cicló acabava de devastar. Feia tanta calor i tanta humitat que de seguida que vam baixar de l’avió tots ens vam posar a regalimar suor de les aixelles a la cintura. Tots excepte Macron. Feia vuit hores que no ens en separàvem, no havia tingut cap moment per desaparèixer i canviar-se de camisa, i al final del dia, quan a la resta ens haurien pogut escórrer, continuava tan fresc com al principi. Va ser la primera frase del reportatge: «Aquest home no transpira», i quan ho vaig explicar a la meva mare ho va considerar un mèrit: un home educat no transpira. Naturalment, el discurs de Macron l’hi ha escrit algú: un redactor, que se’n diu, però està fet amb habilitat i fins i tot pot ser que ell hi hagi afegit algun toc personal. Diu que per la sang de la nostra mare hi corrien tots els rius d’Europa entre el Volga i el Rin, que els seus avantpassats incloïen prínceps russos i barons bàltics, un general prussià, la traductora de George Sand al georgià, una dama d’honor de l’última emperadriu i almenys un regicida. Que uns vivien a la Toscana, en una residència d’estiu dels Mèdici, i altres passejaven llops pels salons de Sant Petersburg, i que després d’haver tingut tantes possessions aquella gent ho havia perdut tot en el temporal de 1917. Descriu el món miserable i superb de l’emigració russa, els grans ducs convertits en taxistes, les princeses que es guanyaven la vida planxant a domicili i la nena que cada començament de curs passava vergonya a l’escola quan havia de lletrejar el seu nom: Zourabichvili. «N’hi ha per llogar-hi cadires, realment», sospiraven els professors. Té l’audàcia de no passar per alt ni el pare col·laboracionista, desaparegut quan ella tenia quinze anys durant l’alliberació de Bordeus, ni el seu fill, jo, que va revelar aquella vella història en un llibre que la va fer patir. Llegenda daurada: la mare era apàtrida, el dia que es va convertir en francesa hauria volgut cantar «La Marsellesa» a l’ajuntament mateix, recitar la Constitució, jurar bandera, i per ella va ser una decepció que no li demanessin res de tot això. Saltem vint, trenta anys endavant, i la nena es converteix en especialista en la Unió Soviètica, «el colós que ella va ser de les primeres a adonar-se que tenia els peus de fang», i encabat venen el reconeixement, la glòria, el moment que és escollida per entrar a l’Académie Française. Amb veu dolça, aduladora, Macron la descriu avançant sota la cúpula, saludant al seu voltant, «i, tot d’una, mentre alenteix un moment el pas, un vertigen que dura unes dècimes de segon. Aquell dia, asseguda a la cadira de Corneille i Victor Hugo, aquella filla d’immigrants pobres que havia après el francès als cinc anys es va convertir en l’encarnació de la República Francesa i de la seva llengua, a les quals va servir fins a l’últim moment». Per acabar, una anècdota que no sé qui devia explicar al redactor, però costa imaginar un final millor. Els últims mesos de la seva vida, la mare va forçar el ritme per acabar de dur a bon port la novena edició del diccionari de l’Académie. El 6 de juliol, exactament un mes abans de la seva mort, va presidir la sessió en què es va definir l’última paraula de la llengua francesa: zygomatique. «Després de zygomathique», conclou Macron, «un pot morir en pau. I ara és per vostè, neta de les estepes i mare de la cúpula, apàtrida i matriarca, òrfena i tsarina, per qui França es vesteix de dol en el moment de retre-li homenatge per última vegada. Visca la República! Visca França!»

 

Al despatx de la mare

La vigília de la cerimònia als Invàlids, les meves germanes i jo vam tornar les claus del pis immens del Quai Conti que li corresponia per càrrec, on els pares havien viscut des que la mare, fins llavors un membre més de l’Académie, havia passat a ser-ne la secretària perpètua. Una part dels mobles va anar a parar al pis de dimensions més raonables que els pares havien comprat per al dia que deixessin l’Académie, i on el pare finalment viurà sol. La meva participació en aquest trasllat considerable va consistir sobretot a fer la tria de llibres i arxius dels despatxos dels pares. Amb les llibreries amb l’escala de fusta per arribar a les lleixes altes, els petjapapers de bronze, els protectors d’escriptori de cuir vermellós, les fotos emmarcades on se la veu al costat dels papes Joan Pau II i Benet XVI, de Chirac, de Sarkozy, de Simone Veil, de Claude Lévi-Strauss i de Vladímir Putin, el de la mare és tan solemne que em costa imaginar-m’hi treballant, però ella ho feia cada dia, s’ocupava de les nombroses tasques pròpies del càrrec i, ben d’hora al matí, escrivia durant tres hores seguides uns llibres que l’admiro per haver continuat escrivint fins al final, sent que no hi estava obligada i no aportaven gran cosa a la seva glòria. Insistia a mantenir aquesta disciplina, i també a dutxar-se amb aigua freda (fins i tot feia veure, com Ernst Jünger, que prenia banys freds) o a aprendre alemany als noranta anys. Jo seleccionava, llençava, apilava, i com passa sempre que endreces, les piles més altes eren les de les coses que deixes per decidir més endavant. M’estava fins tard en aquell pis desert, fins després que les meves germanes se n’anessin. Contemplava el Sena sota el Pont des Arts pels grans finestrals, i el torrent de cotxes que resseguia la riba. Quan era l’hora, encenia el televisor per seguir el programa que la cadena LCI dedicava a la guerra d’Ucraïna. No havia seguit mai una secció d’actualitat amb tant d’interès, no havia mirat mai tants vídeos en bucle ni havia escoltat tants experts. La mare havia sigut l’experta de més renom. I això no havia evitat que, fins a la vigília de la invasió, repetís que Putin era un home brutal però racional, que vetllava pels seus interessos i que evidentment no faria mai una bogeria com aquella. La gent se n’havia burlat. Alguns periodistes havien denunciat la indulgència excessiva amb Rússia. Allò l’havia ferit. Però, superats els primers dies en què va quedar trontollant com un boxejador mig estabornit, la mare va tornar al ring, amb l’escreix de credibilitat que li donava haver reconegut el seu error: el que ella no havia previst, qui ho hauria pogut preveure? Ara era morta, la guerra continuava amb més força que mai, i jo m’hi interessava tant com abans, però començava a quedar lluny el temps en què, veient que Ucraïna s’havia alçat en pes contra l’invasor, sabent que comptava amb el suport incondicional d’Europa i que el seu exèrcit de voluntaris havia recuperat Khàrkiv i Kherson, alguns –jo mateix– vaticinaven un desenllaç tan enorme i inversemblant com la derrota de Rússia. Durant la tardor de 2023, malauradament, mentre feia la selecció dels papers de la meva mare, les sancions no havien aconseguit posar de genolls l’economia russa, la guerra s’encallava en trinxeres llotoses i sagnants que recordaven Verdun i el cap de l’exèrcit ucraïnès reconeixia fredament que la contraofensiva havia fracassat i que l’avantatge era per als russos. L’imperi, en comptes d’enfonsar-se, es consolidava. I Vladímir Putin, per la seva banda, no feia cara de despertar-se a mitja nit, xop de suor, preguntant-se per què, per què ha fet una bogeria com aquesta, sinó d’esperar-se tranquil·lament amb un somriure murri, conscient que el temps li corre a favor.

 

Al despatx del pare

Sortint del despatx de la mare hi havia un saló tan gran que durant vint-i-tres anys els meus fills, els meus nebots i el meu net –que es diu Louis, com el seu besavivan jugar a futbol sobre la moqueta, i més enllà un menjador adornat amb una quarantena de retrats, tots amb el mateix format, quadrats, que representen els acadèmics dels segles XVII i XVIII: els germans Pierre i Thomas Corneille, Racine, Buffon, rostres que el pare encara era capaç d’identificar, quan per exemple oblidava que mitja hora abans jo li havia presentat la Charline i li havia dit que ens casaríem. Cada cop que l’anava a veure, per estimular-lo, li preguntava: «I aquest qui és?». Ell no dubtava: «Fontenelle! Champfleury!». Des d’aquest menjador, un passadís molt llarg duia a una cambra fosca, recoberta d’una tela de jute de color verd ampolla, que tots dèiem que era el seu despatx sense saber gaire què hi feia. Des del principi del confinament i del seu declivi, el pare hi passava dies sencers davant d’un televisor que tot el dia emetia documentals de geografia i concerts de música clàssica que jo intentava que li provoquessin alguna reacció, perquè la música li havia agradat i encara li agradava. Junts provàvem d’identificar compositors i intèrprets, i jo de vegades treia el mòbil i li feia escoltar algun dels fragments que antigament tocava amb el piano. Fer la tria del despatx del pare va ser molt més difícil que del de la mare: els continguts eren molt més heteròclits, perquè el pare era, en tots els sentits de la paraula, extraordinàriament conservador. Ho arxivava tot: els nostres treballs de l’escola, les espelmes dels pastissos d’aniversari, les postals que havíem enviat quan marxàvem per la setmana blanca, programes de concerts, l’assignació de llocs a taula de moltes cerimònies, entrades de cinema, targetes de fidelitat de botigues que feia quaranta anys que havien plegat i, en una capseta de fusta llaurada que apreciava molt perquè era un regal de l’últim reclús viu de la presó de treballs forçats de Caiena, un sobre amb una fulla seca de falguera «collida a Hergas l’11 d’abril de 1976». Ajupit a la moqueta, em vaig estar un minut rumiant on devia ser Hergas –als Pirineus, vaig comprovar després– i què hi devia fer el pare l’11 d’abril de 1976, i després vaig continuar buidant els calaixos aparentment sense fons de l’escriptori que havia heretat de la seva mare, un dels mobles més lletjos que he vist a la vida. El que més m’interessava en tot aquell desgavell eren les caixes amb les cartes i els àlbums de fotos, sobretot els dels anys cinquanta i seixanta, que expliquen la nostra infància i la joventut d’ells dos. Són fotos de petit format, amb la vora dentada, que han sobreviscut millor que no pas les de les dècades següents, de colors esvaïts i regalimosos. És curiós com sortim tots de lletjots i malgirbats, en aquestes altres, tant pares com fills, i en canvi les més antigues sempre conserven una certa elegància, el pare per exemple hi surt amb samarreta marinera i unes espardenyes que li donen un encant paradoxalment modern, ennoblit pel blanc i negre. En els últims temps els havíem repassat junts, aquests àlbums, i jo li anava demanant que m’identifiqués els figurants que no coneixia. En aquest terreny era tan infal·lible com amb les cares dels acadèmics del Grand Siècle o amb el rubato dels nostres pianistes preferits, i jo era agudament conscient que quan ell morís ja no quedaria ningú a la terra que em pogués dir que l’home que s’estava dret al seu costat, en una foto feta a Cazères-sur-Garonne) el juliol de 1962, era en Robert Anet, amo d’una botiga d’alimentació i amic d’infància, o que aquell altre, el senyor Lécussan, era el propietari de la sucursal de la Maison de la presse on la mare em va comprar els meus primers llibres. Va ser l’estiu que ella em va ensenyar a llegir i que jo vaig aprendre a nedar a la piscina municipal, on el mateix senyor Lécussan feia de professor de natació. Em posava la mà sota la panxa i m’ajudava a travessar fins a l’altra banda, refulgint sota el sol, cap als graons de rajola blava des d’on la mare em mirava. Jo veia com s’enorgullia del seu fillet, i em sentia orgullós, també, increïblement orgullós i feliç. Un moment de felicitat i plenitud incomparables que quaranta-cinc anys després vaig descriure a les últimes pàgines del llibre que Emmanuel Macron va esmentar als Invàlids. El llibre es titula Una novella russa, i és cert que va fer patir la mare. Després que es publiqués vam estar anys sense veure’ns. El cas era greu, i jo vaig ser violent. Oscar Wilde va escriure aquesta frase, tan bella, tan exacta: «Els nens comencen estimant els pares; quan es fan grans els jutgen, i de vegades els perdonen». És cert també en l’altre sentit: els pares es poden considerar afortunats si els és donat, abans de morir, de perdonar els fills.

 

Genealogia

L’única cosa ben endreçada als arxius del pare –o endreçada segons criteris accessibles als altres– eren els dossiers que contenien les seves investigacions genealògiques. La genealogia va ser la seva gran dèria durant tota la vida. Tota la vida es va enviar cartes amb capellans de l’Arieja, amb heraldistes bavaresos o amb un cosí llunyà del Perú que vivia, a Lima, de la compravenda de bolets al·lucinògens, i tots dos s’extasiaven de poder intercanviar informació sobre la seva àvia i tia àvia Gabrielle Carrère, una dona aventurera que, el 1912, amb trenta-dos anys, va marxar de Pau per travessar tota sola l’Atlàntic a bord del paquebot Gascogne. Allà, al pont, va tenir per veí un jove anglès que es deia Robert Duncan, la pista del qual s’atura aquí. Evidentment jo ja ho sabia, que el pare estava abocat a fer les seves recerques, però no sospitava que d’ençà de la jubilació havia anat classificant i sintetitzant amb cura la pila de documents esparsos, desendreçats, que havia acumulat al llarg de setanta anys, de tal manera que ara cabien en cinc dossiers ben farcits, un sobre la seva família i quatre sobre la de la seva dona: un desequilibri que s’explica perquè sempre es va interessar més per ella que no pas per ell mateix i també pel fet objectiu que sempre se saben més coses de les famílies aristocràtiques que no pas de les pageses. Aquests dossiers semblen veritables monografies, enquadernades, dividides en capítols, il·lustrades amb arbres genealògics, sí, però també amb mapes, gravats o fotos, tot escrit amb la seva lletra meticulosa, vertical i inclinada, força difícil de llegir: no n’he vist mai cap que s’hi assembli. Vaig dedicar els cinc mesos que el pare va sobreviure a la mare a examinar-los. Vaig intentar fer-li preguntes, però ja era massa tard. Des que la mare s’havia mort que ni les coses que sempre li havien interessat li interessaven, i quan ell també es va morir, no vaig tenir altre remei que lamentar la tossuderia amb què jo mateix havia deixat passar l’ocasió, que de fet somiava, d’aproximar-m’hi, escoltar-lo i anar al seu terreny, en comptes d’interessar-me tan poc per les seves recerques com si hagués sigut un filatèlic; per més que si hagués sigut un filatèlic segurament també hauria valgut la pena que m’hi interessés, que contemplés aquell passatemps com una porta d’accés a la seva vida interior. El que és segur, en tot cas, és que si, com acostuma a passar en l’última part de la vida, m’haguessin vingut ganes de conèixer la història de la meva família, i, ja que soc escriptor, escriure-la, hauria necessitat anys per aplegar una quarta part del que el pare va acumular i m’ha llegat. Està tot preparat, classificat, els personatges identificats, amb biografies resumides i retrats amb peu de foto. Com si, des d’allà on sigui, el pare em digués: ara et toca a tu.

 

Horitzontal i vertical

Els llibres, les pel·lícules, les narracions que més m’emocionen són les que mostren alhora les dimensions horitzontal i vertical de la vida. Horitzontal: l’amor, l’amistat, les aliances que es forgen quan travesses les mateixes aigües durant la mateixa època. Vertical: les relacions entre generacions. Pares i fills, avantpassats i descendents, que han viscut en mons diferents, que han compartit relats col·lectius diferents, valors diferents, evidències diferents: el que, posem per cas, era evident per als avis, no només ens resulta aliè, sinó sovint fins i tot escandalós. M’agrada que m’obrin la porta a aquestes dues dimensions de l’experiència humana, crec que és el secret dels grans llibres (Guerra i pau, Els Buddenbrook, Kristin Lavransdatter...), però el cas és que, a mesura que em faig vell, el que m’interessa més és la dimensió vertical. Ja no tant els meus amics i amors com els meus pares, els meus fills, el nen que jo mateix vaig ser. És sobre això que tinc ganes d’escriure ara mateix. I alhora...

 

Alhora

Alhora, soc una d’aquelles persones, cada cop més nombroses, que estan convençudes que ens acostem a una catàstrofe històrica sense precedents, l’enfonsament de la nostra civilització els dies més optimistes i, els més pessimistes, l’extinció de l’espècie. Si és així, si realment el que està passant és això, quin sentit té escriure sobre una altra cosa? Davant del fet que som vuit mil milions de persones a la Terra, davant del desastre ecològic irreversible, de la crisi migratòria, de la intel·ligència artificial que se’ns empassarà sense que tinguem temps d’adonar-nos-en, davant també, secundàriament, del final de la democràcia i de tots els nostres valors occidentals (dic «secundàriament» perquè, fora de nosaltres, no sembla que ningú ho consideri cap gran pèrdua), davant de tot això, ¿no és una cosa fora de lloc escriure sobre la teva vida escarransida ja a les acaballes, sobre la teva família sense importància, sobre la joventut dels teus pares? En descàrrec meu, no faig altra cosa, i mentre començo aquest llibre ja sé que parlaré molt d’Ucraïna i de la guerra ferotge que hi està fent Rússia, perquè Rússia, per al millor i per al pitjor, és per mi una qüestió de família: el nostre eix vertical. Però els últims mesos dels meus pares, però l’abisme temporal que em separa del nen que vaig ser als anys seixanta, el que s’extasiava quan la mare li somreia des dels graons de rajola blava de la piscina de Cazères-sur-Garonne, poden ser coses ínfimes, però no són risibles. El que haurem conegut a la petita feixa que ens ha tocat i no en cap altra, en la petita franja de temps que ens ha tocat i no en cap altra, en el petit ésser que ens ha tocat habitar i no en cap altre: per mi el món ja es pot enfonsar, i sembla molt clar que s’enfonsa, però la feina de gent com jo continuarà sent parlarne. O sigui que, com que ells són morts i mentre jo sigui viu, en parlo.

 

* * *

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

* * *

Descobreix més sobre Kolkhoz d'Emmanuel Carrère aquí.