Comença a llegir 'Relíquia' de Pol Guasch

1

Hauria agraït una nota.

Doblegada en quatre plecs, amb errates i paraules esborrades, en un full reciclat d’un altre dia, en un fragment de paper qualsevol, en un tovalló vell, sobre una carta oberta, tant és, una nota abans de fer-ho. Sovint penso què hi hauries escrit: «T’estimo». «Cuida’t de ta mare, dels germans. Oblida aquest moment. Prova d’oblidar que ja ho sabies, que quan has sortit de casa per cercar-me, quan heu agafat el cotxe i us heu aturat a la benzinera, ja sabies que tenia la sang congelada, la porta oberta, és gener, a fora, tinc les mans gastades d’aquest fred i ara el cos glaçat, els peus glaçats, sense sabates. Prova d’oblidar-me.» Una nota entre les mans, damunt la cadira, on fos, una nota i només una frase: «Fill, prova d’oblidar-me».

Cinc anys abans de suïcidar-se, Anne Sexton, mentre volava cap a Saint Louis, va escriure una carta a la Linda, la seva filla. Una nota de suïcidi pensada amb previsió, contra la desmemòria: li deia que, asseguda a l’avió, amb la immensitat del cel sota seu, havia pensat en la seva pròpia mare, morta des de feia temps. I després de pensar en sa mare, havia pensat en ella, la seva filla. Va dir-se: hi haurà un dia en què tu estaràs volant cap a algun lloc, Linda, pensaràs en mi i desitjaràs parlar-me. Aleshores, va escriure: «I et vull contestar. (Linda, potser no és a un vol, potser és a la taula de la cuina, a la tarda, prenent un te, quan tinguis quaranta anys. Quan sigui.) Et vull contestar: 1. T’estimo. 2. Mai m’has fallat. 3. Ho sé. Jo vaig ser aquí una vegada. Jo també vaig tenir quaranta anys i una mare morta que encara necessitava».

Tu no vas deixar cap nota.

Tampoc eres dels poetes més llegits dels Estats Units, ni volaves cap a Saint Louis a recitar els teus versos. Sé que sabies que el teu final no passaria a la posteritat, que ningú recolliria les teves darreres paraules, ni les publicaria al llibre dels comiats memorables de la Història, que ningú més enllà de nosaltres recordaria que un dia havies existit. Que un dia t’havies sabut enamorar. Que un dia havies decidit tenir fills i els havies estimat. Que un dia havies enyorat el teu pare, que se n’havia anat quan encara el necessitaves. Que no hi havia hagut cap frase final per deixar escrita. Que de vegades no hi ha frases finals per tancar res, per acabar, que de vegades no hi ha paraules encertades per fugir.

A l’entrada del 7 de gener del 2013, a l’agenda on els últims mesos escrivies cada dia quatre o cinc línies explicant com t’havies sentit, una agenda escolar que havies pres d’algun dels teus fills, vas escriure sobre mi. Era el dilluns de la teva darrera setmana. Quedaven set dies per al suïcidi, una setmana que havies de travessar suaument gairebé sense existir, a les palpentes, fins a arribar al diumenge 13 de gener del 2013 i a la nit més fosca de l’any. Hi escrius: «Amb el Pol bona sintonia, sinceritat i se m’ha enganxat com una lapa, em necessita també ell. [...] Estic satisfet. Demà més». Hauries pogut escriure: «Jo també vaig tenir quinze anys i un pare mort que encara necessitava». Hauries pogut escriure: «Algun dia estaràs sol i desitjaràs parlar-me». Hauries pogut escriure: «Ho sé. Jo vaig ser aquí una vegada». O bé: «Fill, prova d’oblidar-me». Com Anne Sexton, sabies que et necessitava. Encara quedaven set dies.

Vaig néixer aquí el desembre de fa vint-i-cinc anys. Fins als vint-i-dos no vaig descobrir que volia escriure. Et vas morir pensant que estudiaria disseny. Això em fa pensar que amb quinze anys ja provava de fugir del lloc d’on venia amb la força de qui arriba a un món nou. Però jo no sabia on arribava, només sabia d’on me n’anava: fugir es va convertir en el verb que més he conjugat, però si li ho preguntes als altres et respondran que soc una persona que es queda. Una persona que no se’n sap anar. Una persona que no deixa que els altres se’n vagin.

Cerco fotos teves, primers plans de quan tenies la meva edat, les desenterro de caixes empolsades sota el llit, allà on la llum no les corromp. Les agafo. Et miro. Em mires. La llum es venja. T’hi trobo més gran que jo, acoblat a un cos d’home, amb una bellesa dòcil que no sé veure en mi. Amb cinc o sis anys, ja admirava la teva grandària, el cos esvelt, aquella mirada peninsular, una calma antiga. Em fa una pena tímida trobar a revistes, a la pantalla del telèfon, a l’ordinador, imatges de nois que desitjo: descobreixo que el meu amor està petrificat des de fa molt de temps. Tinc vint-i-cinc anys, però no vull mirar retrats meus del passat, tampoc ensenyar-los als altres: em fa por que els agradi més que ara. Cada vegada que miro enrere noto que el temps, inconsolable, passa més de pressa. Ara, en una foto, somrius lleugerament mirant a la càmera, en un restaurant; la teva edat i la meva, igualades, desafien les generacions: penso que encara tinc temps per fer tot allò que no vas fer. I quan et miro reconec que va ser amb tu que vaig estimar el cos d’un home per primer cop. La memòria no s’esborra fàcilment.

Et vaig trobar mort i vas ser el primer mort que vaig veure. A la sala freda del tanatori, una tieta teva va murmurar que no havíem obert la porta del taüt perquè t’havies volat el cap d’un tret. Ho vaig sentir. Uns minuts després, tothom mussitava que no havíem obert la porta del taüt perquè el meu pare s’havia volat el cap d’un tret. Abans d’entrar al crematori, algú em va demanar si em volia acomiadar del cos. Vaig dir que sí, perquè no podia dir que no si m’insistien d’acomiadar-me del meu pare. Vaig pensar, per un moment, que et trobaria amb el cap volat, però em va meravellar el rostre blanc, el gruix del maquillatge i la cara tranquil·la, com de cera. Durant molts mesos em vaig haver de repetir que no tenies les parpelles malves, els llavis vermells, la pell translúcida, ni les celles tirant a punxegudes. Que tenies una bellesa estranya. Que em vas semblar jove i llunyà, com si et conegués abans de l’edat adulta, abans de ser pare, abans encara d’haver-te imaginat que un dia jo existiria: com en aquella foto que encara avui ens iguala, vint-i-cinc anys, el teu perfil, el meu perfil. La nostra història.

 

***

Descobreix més sobre Relíquia de Pol Guasch aquí.