Comença a llegir 'Una noia a la ciutat' de Mercè Ibarz

 

a Lluís

 

si no m’estimes no seré estimat si no t’estimo no estimaré

SAMUEL BECKETT

 

La mort de L ho torna tot a la vida. Mentre el cuidava, ell em cuidava a mi. D’aquest arbre broten les paraules i les pàgines següents, des del dia que vaig arribar a la ciutat. Una noia a la ciutat de disset anys.

 

Les ciutats són somnis i els meus, llavors, eren somnis desconeguts, eren somnis ignorants. En arribar a Barcelona, els ulls clavats als vidres del cotxe de línia de l’Alsina Graells, em vaig lliurar, com ho diria, al plaer de la ignorància. Les arribades són inicis en un món il·legible, hauria d’aprendre aquella lletra. Era més aviat una noia que mirava endins, el sentit del goig no el tenia definit si no era l’èxtasi que em proporcionava una sala de cine quan la pel·lícula m’agradava: ara sentia alguna cosa que no identificava ni m’importava gens no saber-ho, una no hi pensa quan arriba a port, només sent. Era un no saber que havia tastat una mica en una altra ciutat, molt més petita que Barcelona i molt més gran que el Saidí natal; a la ciutat de la boira, Lleida, l’any anterior, havia après a caminar sense rumb, saltar-me classes de l’institut, lliure i acompanyada de carrers i cases, avingudes i cines, havia començat a fumar. 

Barcelona era més. Ignorant com els meus somnis, aprendria a recorre-la, perquè no en tenia ni punyetera idea. No saber és un do, l’havia d’aprofitar, me l’havia de menjar i beure, de mica en mica, amb golafreria, assedegada, famolenca; morta de calor, aquell primer hivern que em posaria encara els jerseis de coll alt i llana gruixuda dels meus orígens freds. A l’estació d’autobusos del carrer Pelai, Pelayo llavors, de sortida a la ronda de la Universitat, quan el cotxe de línia es va aturar i vaig botar cap al carrer, el color de l’arribada d’aquell mes de setembre del 1971 era el del cel d’un migdia clar, quina llum, del color blau pur dels meus texans nous.

Les ciutats són somnis. Ara, al cap de més de cinquanta anys d’haver-me fet meva Barcelona, quan passo pel carrer del Carme retrobo intacta la seva carnalitat sense solitud. La pell de Barcelona, n’ha dit el savi fotògraf Català-Roca i m’ho ha tret de la boca, no, en veritat m’ho ha posat a la boca, als dits que escriuen. Fa poc, un dimecres de juliol, hi vaig passar després de bastant de temps sense fer-ho. Vaig anar des de la Rambla fins a la plaça del Pedró i el mercat de Sant Antoni, com tantes vegades de jove. Un any i mig després d’arribar a la ciutat, sense haver imaginat mai que pogués anar tan de pressa, aquesta era la meva ruta companya en el camí de l’amor amb L, per aquí ressonaven els passos i els acords de l’inici del nostre amor dels ulls i del silenci amic: ara, ens tornava a sentir. La carn em va dir que aquest llibre havia de començar per aquí, un cop la noia havia tocat terra des del cotxe de línia.

 

La pell de la meva Barcelona, la textura carnal dels meus somnis. Aquest serà el principi perquè aquest fou el principi, em vaig dir aquell dimecres de juliol, acompanyada de la forma que vam ser, la forma que ara som.

 

Va ser el principi, el pis de ronda Sant Pau 42. He oblidat números d’altres pisos de carrers on he viscut, sis més, fins a arribar al definitiu del Guinardó, fa quaranta anys ben llargs, i la seva extensió a l’Eixample, l’estudi que he tancat fa poc, però no he oblidat el 42 de la ronda, ben a prop del mercat de llibres de vell dels diumenges. Era un pis nou. Amb algunes companyes de l’institut de Lleida vaig deixar la pensió de monges darrere de la uni, al carrer d’Enric Granados –el primer carrer, la primera adreça–, i vaig començar la desfilada de pisos compartits, d’estudiantes primer i, l’últim, de gent més o menys amiga, en què vam començar a viure junts amb L fins que vam llogar el nostre. Set adreces en sis anys.

 

El de la ronda, tranquil, donava en entrar des del carrer a un pati interior que pel darrere sortia al carrer de la Cera. El Xino! Recordo amb delit el pis, aquella ubicació a la ciutat que em va fer conèixer la condició doble d’un espai fabulós. Si de vegades he sentit, i m’ho han dit, que soc doble, deu venir d’allí, de les dues maneres d’entrar i eixir del primer pis a la ciutat.

Sortia pel carrer de la Cera i a la cantonada mirava les acollidores i antigues finestres a peu pla i la porta de Can Lluís, restaurant que no em podia permetre però que m’alegrava que hi fos (ja no hi és); passava després pel Pedró, la placeta de la farmàcia que ens venia anticonceptius sense recepta, i decidia per on tirar, si pel carrer del Carme o pel de l’Hospital i els meandres interiors, que no trobava tan diferents d’alguns carrerons del poble i em duien flaixos de llum, com una pel·lícula que m’hagués preparat per a la vida a la ciutat, un regust no sentit fins llavors a la llum del dia, només en algunes nits d’insomni de petita o en la sala fosca en què el cor s’encongia quan la sessió s’acabava i havia de deixar el lloc sagrat. Però aquí era diferent, no em mirava ningú. Entrava al pati de la Biblioteca de Catalunya, on més que estudiar vagava pel jardí embadalida per les històriques i remotes pedres que no em cansava de mirar. Em continuen fascinant, un plaer físic pur. Hi sortia per la porta principal del carrer del Carme, si és que no hi havia arribat des del Pedró els dies que no tirava per Hospital. La foto de Colita és d’uns anys abans als meus, però hi retrobo el mateix aire quotidià i familiar de dia.

  

* * *

 

 

Descobreix més sobre Una noia a la ciutat de Mercè Ibarz aquí.