Comença a llegir 'Què podem saber' d'Ian McEwan

1

El 20 de maig del 2119 vaig agafar el ferri nocturn que sortia de Port Marlborough i l’endemà a mitja tarda vaig arribar al petit embarcador situat prop de Maentwrog sota Mar, que dona servei a la biblioteca Bodleian de Snowdonia. Feia bo, era un dia de primavera de cel serè, i havia estat un trajecte plàcid, malgrat que, com tard o d’hora descobreix tothom, dormir assegut en un banc de fusta és tot un suplici. Vaig caminar tres quilòmetres per un sender pintoresc que s’enfilava fins al funicular hidràulic. Amb mi van pujar quatre usuaris més de la biblioteca, i vam estar xerrant una mica mentre ens transportaven uns tres-cents metres muntanya amunt, en aquell vagó de fusta de roure relluent que xerricava. Vaig sopar sol a la cantina de la biblioteca i després vaig trucar a la meva amiga i companya de feina, Rose Church, per fer-li saber que havia arribat bé. A la nit vaig dormir com un soc en aquella habitació que era com una cel·la. A diferència de la meva primera visita, aquest cop no em feia res compartir lavabo amb set persones més.

Després d’esmorzar, un dels auxiliars de l’arxiu, Donald Drummond, em va acompanyar a la meva cabina de consulta. El seu camp d’especialitat incloïa el període que jo investigava, del 1990 al 2030, i ell mostrava un gran interès pel meu tema d’estudi, el mal anomenat Segon Sopar Immortal i el seu famós poema extraviat: «Una corona per a la Vivien», de Francis Blundy. Anava bé disposar d’algú que em portés això i allò altre de les lleixes, però el tarannà sol·lícit del Drummond, aquell costum que tenia d’aturar-se a mitja frase i deixar la boca oberta després de paraules tan irrellevants com «de» o «el», em posava nerviós. Feia l’efecte de ser molt i molt llest. Donava una mica la tabarra amb la seva neboda de catorze anys, tot un prodigi de les matemàtiques. No parava de fer-me preguntes, cosa que em feia pensar que ell també devia escriure. Per acabar-ho d’adobar, jo em mostrava amabilíssim per dissimular l’aversió que li tenia.

Tal com li havia demanat, em va portar els dotze volums dels diaris de Vivien Blundy; per raons que els experts no han sabut explicar, abans el seu arxiu estava entaforat, com dins d’una bossa marsupial, en el del seu marit. De seguida que em va deixar sol, vaig obrir l’arxivador hermètic i vaig trobar-hi el cinquè volum. Vaig anar directe a la pàgina trenta-dos. Ho havia de tornar a veure: «El Francis i jo hem arreglat les coses. En general soc feliç aquí. Una proesa». Es refereix a la desgràcia del seu primer marit, Percy Greene, malalt d’Alzheimer.

La Vivien pensava que el Francis l’estimava, i malgrat que cap dels dos era jove i ell tenia deu anys més que ella, gaudien d’una «vida sexual prou digna» i sempre tenien molts temes de conversa. En els seus diaris, en cap moment es penedeix d’haver-se casat amb el gran poeta, encara que ell passés bona part del temps tancat al seu estudi. En un altre passatge escriu: «Em plantejo si de vegades m’agrada i tot, tenir-li rancúnia». Al setè volum ja feia nou anys que estaven casats. Al principi havia estat prou «centrada» per documentar-se sobre el seu segon llibre, un projecte que acabaria abandonant. Quan treballava a la Universitat d’Oxford, havia publicat una biografia acadèmica del poeta John Clare, una reformulació de la seva tesi doctoral. S’ho havia passat bé, fent de professora. Al cap d’uns anys, però, la situació de la Vivien desconcertava els amics. Tot un seguit de decisions que havia pres l’havien dut a viure en una petita vall de Gloucestershire, un entorn rural, sense feina remunerada, a set o vuit quilòmetres de la localitat més propera, en un graner cavernós amb set mil llibres. No s’hauria imaginat mai que abandonaria la carrera professional, es podria dir que la seva vocació, per servir el geni d’algú altre.

Un dia d’octubre del 2014, a primera hora de la tarda, «amb el vent udolant en un arbre davant la finestra», Vivien Blundy era al seu estudi, una antiga lleteria reformada i separada del Graner. El més probable és que estigués fent una llista dels ingredients per a l’àpat que cuinaria l’endemà per celebrar el seu aniversari. Aquests plats els serviria en una trobada a la qual havien convidat vuit amics. Segur que ja tenia decidit on anirien cadascú i cada cosa. Durant la vetllada, més tard, escoltarien el seu marit recitar un extens poema inèdit, que era el seu regal per a ella. Anar a comprar el menjar i cuinar no eren tasques de no res. La Vivien tenia un caràcter generós, i li agradava complaure. S’ho passava bé preparant un plat elaborat. La feia contenta, tenir una llar endreçada. El Francis no l’havia instigada mai a convertir-se en la seva secretària; tampoc l’havia animada a deixar la professió, malgrat que era evident que tot plegat ja li anava bé. Cada pas ella l’havia fet per les seves pròpies raons, tot i que ara poguessin semblar més febles. Aquest procés va durar anys. A la universitat havia estat tutora i candidata a obtenir una càtedra, i llavors va passar a treballar-hi a temps parcial, i més endavant a fer alguna classe en una escola d’estiu nord-americana mentre es dedicava al segon llibre, fins que va haver de reconèixer que no anava enlloc. Quan ho va deixar córrer es va sentir alliberada. Sempre li havia fet la sensació que duia ella les regnes. Però la sorprenia la manera com, ja fos per tenir cura del seu primer marit i més endavant en nom de la llibertat, per la decepció amb l’administració universitària o per la fascinació per la poesia de Francis Blundy, al final s’havia acabat buidant d’ambició, de salari, d’estatus i de fites.

Potser va ser més aviat per defecte, per la incapacitat d’adoptar mesures quan hauria calgut, que els seus diaris van acabar entre els papers del poeta a la biblioteca Bodleian d’Oxford, més tard a Snowdonia. Molt de temps enrere, algun bibliotecari havia col·locat marit i muller en caixes separades, les unes al costat de les altres. M’he fixat a bastament en les referències que fa la Vivien, tristes i esporàdiques, al seu primer marit, el Percy, un fabricant de violins que ella va cuidar amb tendresa i que va acabar morint arran d’una mala caiguda. Sobta molt que bona part de les entrades del diari siguin tan prosaiques i fracassin a l’hora de transmetre als estudiosos de Blundy i a la resta el que més els interessa saber sobre el vespre del seu aniversari: el famós poema que el Francis li va dedicar i què se’n va fer de la còpia especial –l’única–, el regal amb què la va obsequiar després de recitar-lo.

La tarda que la Vivien va fer la seva llista, podem pressuposar que va agafar el cotxe per recórrer els dotze quilòmetres fins al poble de Cirencester i passar a recollir per la carnisseria «cinc parells de guatlles ben maques per rostir». Les embolicaria amb una mica de cansalada i les rostiria amb vi negre i espècies, acompanyades d’uns bolets de les fagedes dels Chilterns que un amic havia collit i portat al Graner. També va comprar tres quilos i mig de patates per fer al forn i, a la mateixa verduleria, tres coliflors per coure’n els cabdells en una paella ben grossa amb «all, oli d’oliva, trossets de xili, anxoves, cirerols, pebre negre, farigola i bocins de pa». No s’estaven de res, llavors.

De tornada a casa, la carretereta d’un sol carril estava tallada perquè el vendaval d’octubre havia tirat a terra un roure jove. A l’estuari del riu Severn les ratxes de vent havien arribat als cent setanta quilòmetres per hora. La Vivien i un pagès que passava per allà i que coneixia de vista van aixecar l’arbre i el van «deixar amb delicadesa sobre l’herba alta, com si fos un cadàver, i és que no deixava de ser-ho».

Entre els detalls del dia a dia hi ha irrupcions esporàdiques i exclamacions crues i subtils de sentiments sincers, que en general els rastrejadors de Francis Blundy no han sabut veure. En tenia un exemple just al davant, també al cinquè volum. La cal·ligrafia s’inclina cap endavant i es fa més petita. La puntuació és més lliure. «No l’he odiat mai. Mai! Però.» Potser podem fer l’intent d’esbrinar com continua la frase final, truncada, o observar l’última lletra de «però» com si el contorn revelés un espiell per on es pogués veure un cor desenganyat, que defalleix per les oportunitats perdudes.

***

Traducció d'Ariadna Pous Solà

***

Descobreix més sobre Què podem saber, d'Ian McEwan, aquí