Comença a llegir 'El volum del temps IV' de Solvej Balle

#1892

És difícil saber on acaba i on comença una cosa. O algú. On comença o s’acaba una persona. On comença la següent. La gent es pensa que es pot veure: cossos amb aire entremig. Cinc persones al costat d’una porta que s’obria. Havien trucat a l’intèrfon de la nostra porta de ferro forjat, i ara ens estaven esperant. Una mica escampats, però una colla igualment.

Ells devien veure’ns igual quan vam sortir de la casa: una colla d’alguna mena. Quatre persones amb aire entremig que es dirigien a la porta, i ara som nou persones en una casa. Nou persones que es van conèixer al costat de la porta, i que recorden que es van conèixer al costat de la porta. Recorden que vam anar a trobar-los caminant, o gairebé corrent, i que ells ens esperaven, vacil·lants, si és que se’n pot dir vacil·lants quan ja has trucat: l’Anton Janas, amb un abric gris de llana amb botons tirant a grossos; la Rosalie Torpa, que s’estima més que li diguem Rosi (amb la tònica a l’última síl·laba); la Sonia Mirbek, que era la que havia trucat a l’intèrfon i després s’havia enretirat una mica fins a tornar-se a posar al costat d’en Peter HassTeilo, que era a uns quants passos de la porta, i que havia col·locat la mà a l’espatlla de la Sonia quan la porta s’havia començat a obrir.

S’obria perquè en Ralf havia tocat el botó de l’intèrfon quan va començar a emetre aquell so insistent. Quan va sonar estàvem apilant capses de cartró amb provisions al rebedor. En Ralf, que era el que hi era més a prop, es va sobresaltar, però després va obrir la porta, va sortir a l’entrada i va mirar cap a la porta del jardí. Primer només va veure unes siluetes i un tros de cotxe. No podia veure quants eren, però sí que va veure que eren allà, així que va tocar el botó i ens vam afanyar a baixar cap a l’entrada. Primer en Ralf, després en Henry, i finalment l’Olga i jo. No vam trigar gaire a saber que els nouvinguts buscaven un home que es deia Ralf i estava atrapat al divuit de novembre. Els vam convidar a passar, i poc després érem tots dins de casa. Vam aconseguir fer entrar el cotxe per la porta del jardí. En Peter al volant, i en Ralf indicant-li on aparcar, davant del vell garatge. No recordo exactament en quin punt del grup s’havia situat la Marlice Maurer. Devia ser darrere d’algun dels altres, perquè no la vaig veure fins que vam arribar a la casa. En aquell moment ja feia estona que la porta s’havia tancat darrere seu, el cotxe estava aparcat davant del garatge, tothom s’obria pas entre aquelles capses de cartró apilades al rebedor, i poc després ja estàvem parlant de flocs de civada, perquè això era el que hi havia a les capses: flocs de civada i galetes salades amb orenga.

La Marlice va ser l’última a entrar a la casa perquè s’havia ajupit a lligar-se els cordons de la sabata, però finalment també va entrar al rebedor, on es va aturar un moment a observar les escales que pujaven al primer pis i a donar una ullada a les sales. Es va eixugar els peus a l’estoreta de l’entrada i va passar, però pocs minuts després ja va insistir a treure’s les sabates. Va ser quan va veure el terra de la sala més gran: els patrons i els diferents tipus de fusta. Típic de les cases d’aquesta època, va dir una mica després, quan érem al mig de la sala, en mitjons, perquè jo també m’havia tret les sabates, per respecte al terra, és clar, però no va ser a temps de dir res més sobre l’època abans que vinguessin tots els altres a demanar que els mostréssim la casa. Crec que els havia sorprès la mida que tenia, tot i que l’havien vista de fora, i potser a nosaltres també ens sorprenia el tràfec que de sobte hi havia a la casa: un garbuix de persones, peus que s’eixuguen a l’estoreta, abrics i bufandes penjats als ganxos de l’entrada, veus i frases a l’aire, preguntes sobre la casa i sobre quants som i quant de temps fa que vivim aquí. Un vol saber on és el lavabo, l’altre s’entrebanca amb unes sabates o una capsa de cartró, un tercer aparta unes altres caixes i fa un comentari sobre la casa, i tot de cop no saps de qui és la sabata o de qui és la frase que et reverbera a l’orella.

Els vam mostrar les habitacions; sabíem perfectament que s’estaven instal·lant amb nosaltres. Era difícil imaginar-se cap altra cosa que no fos que viurien aquí; hi ha lloc de sobres. Ara se n’han anat al centre, perquè ahir se’ns va fer tard; vam estar xerrant fins a altes hores de la nit i no vam ser a temps d’anar a buscar les seves coses. Estàvem massa cansats o havíem begut massa vi per anar amb cotxe enlloc.

L’Olga havia fet te i havia tret galetes de les capses, i, quan els nouvinguts van haver vist tant la planta baixa com les habitacions de dalt, ens vam asseure al costat de la llar de foc. Ja tindran temps de veure el soterrani, va dir mentre ens assèiem als sofàs i les butaques, més atapeïts que de costum, perquè estem acostumats a seure-hi molt amples, amb les cames sobre els sofàs i amb tot de mantes, perquè pot fer una mica de fresca si no encenem la llar de foc.

Ara en Ralf la va encendre, i vam seure a la sala. Amb noms i explicacions a l’aire que teníem entremig. Amb un garbuix de frases, amb gestos i històries, la Sonia i en Peter en un sofà amb en Ralf, i l’Olga en un coixí al davant de la llar de foc, afegint un tronc o dos a les brases de tant en tant. De vegades s’inclinava endavant i bufava una mica al foc si la llenya trigava massa a prendre.

Jo vaig seure a terra al costat de l’Olga fins que em vaig traslladar a l’altre sofà, al costat d’en Henry, perquè al davant de la llar de foc feia massa calor. Els altres estaven escampats pel voltant en butaques; almenys la major part del temps, perquè canviaven de lloc de tant en tant, sobretot la Rosi i la Marlice: es col·locaven a la porta, on s’estava més fresc, o ens acompanyaven si algun dels altres habitants de la casa sortia de l’habitació (per anar a buscar més galetes o fer te o pujar vi del soterrani), però eren només interrupcions breus i de seguida tornàvem a la sala, on cada cop s’exposaven més fragments de la nostra història comuna. Una sala plena de moviment. En les nostres històries, el temps volava: un flux de divuits de novembre; passàvem rapidíssim d’un dia a l’altre i de cop i volta s’havia fet de nit i érem allà, nou persones a la sala amb veus i frases, tot el que havia passat, tots els nostres principis quan estàvem sols, i com ens havíem conegut.

Al començament érem dos grups, nosaltres i els nostres convidats, o els nouvinguts i els habitants de la casa, però en algun moment, no sé quan, els nouvinguts van deixar de ser els nostres convidats i es van convertir en nous habitants de la casa. Potser ja va passar al cap d’un parell d’hores. En tot cas, ja no feia la sensació que fossin convidats quan, ben entrada la nit, vam treure matalassos, mantes i edredons. O potser és que ens vam recordar que nosaltres mateixos també érem convidats, que els matalassos i sofàs que els oferíem per passar la nit eren de la casa, i no realment nostres. Potser la cosa és així: som convidats en aquesta casa, i quan tenim convidats, és més evident que ho manllevem tot, que hem segut en sofàs i butaques manllevats; amb braços i cames nostres que pertanyen a cossos nostres, i a més totes les paraules i frases i tots els moviments que mai pots catalogar realment com a teus, això quedava clar, perquè no podíem evitar manllevar-nos moviments els uns als altres. O frases.

No és difícil distingir-los. Els cossos als sofàs i les butaques. Les cares que corresponen als cossos. Les veus que corresponen a les cares. Ara n’escoltes una, ara una altra, i, cada cop que et gires cap a una de les veus, correspon a una cara i a un cos amb una mà al clatell o alguna manera concreta de recolzar-se al reposabraços del sofà. Però llavors t’adones de sobte que tu també tens una mà darrere del clatell o et recolzes exactament de la mateixa manera, i llavors algú altre comença a parlar, i un tercer manlleva un gest. Algú doblega una cama o la puja al sofà, un parell de mans expliquen alguna cosa agitant-se a l’aire, i poc després hi ha algú altre que agita les mans a l’aire, o puja una cama a una butaca. A la sala fa calor, i algú agafa una frase i la reutilitza, perquè encara que aprens a distingir les veus i de seguida les associes a cares i cossos, els moviments suren per l’aire, les frases passen de l’un a l’altre i els moviments s’encomanen amb reflexos i repeticions, de vegades només és una cella que s’aixeca mínimament, o un gest d’escolta que es transmet en silenci d’un rostre a un altre. Algú s’aixeca per recollir tasses o gots i de seguida un altre fa el mateix, i així vam passar tot el vespre, un mosaic, un entrellaçat, tot de moviments i tot de mans i braços i cames que manlleven, copien, reflecteixen i intercanvien. Algú badalla, i després un altre i encara un tercer, perquè tots estan cansats, però no vol dir res. Es llança una història a l’aire, i després una altra que recorda la primera, perquè a algú li ha passat una cosa semblant: l’explicació de l’un fa sortir una història a algú altre, i de cop i volta veus una cosa que ha passat o un lloc on has estat amb una perspectiva totalment diferent, i contínuament es manlleven coses, es roben gestos, una manera de posar la mà sota la barbeta, un robatori amistós, la Rosi que agafa la tassa de te amb les dues mans i mira l’infinit, i de cop i volta l’Olga seu en la mateixa postura, i així vam passar el primer vespre, entrellaçant-nos, una dansa en rodona, un ballet estrany, una pantomima estrambòtica.

Se’ns va fer tard. Va ser com si l’atenció se’ns estigués escolant a poc a poc. La majoria estaven cansats o havien begut massa vi. Primer s’havia adormit la Rosi, després a l’Olga li havia vingut de gust sortir a fer un dels seus passejos nocturns. Els altres encara vam xerrar una estona més, però els nostres moviments s’havien tornat lents. La Sonia es va recolzar en en Peter, i en Henry es va estirar una mica, com si també volgués recolzar-se en algú. La conversa es va apagar i no va revifar fins que l’Olga va tornar del seu passeig nocturn.

Ara estava totalment desvetllada, la vam sentir feinejar per la cuina, perquè estava organitzant on podien dormir els nostres convidats. Havia trobat uns matalassos vells en una de les habitacions de darrere de la cuina, i quan va arrossegar el primer fins a una de les habitacions laterals i el va deixar caure amb un cop sord, tots ens vam aixecar, vam abandonar la llar de foc i vam anar a ajudarla; la Rosi una mica a poc a poc, perquè primer s’havia de despertar, però al cap de poc tots traginàvem matalassos d’un lloc a un altre i trèiem mantes i cobrellits, i al final l’Olga va anar a buscar el seu sac de dormir, que encara feia olor d’aigua de mar i de les illes Frisones, o almenys això va dir.

Vaig dir que segurament no hi dormirien gaire bé, en aquells matalassos tan durs, que en podíem comprar uns altres més endavant, però tothom estava cansat, o gairebé tothom, diria. Jo em vaig adormir al cap d’un parell d’hores, i al matí m’he despertat la primera, o almenys això em penso, perquè quan he baixat tot estava en silenci. Potser només feien veure que dormien. En tot cas, fins que no he fet cafè i he tret flocs de civada de les caixes del passadís i he posat tasses i plats a la taula de la galeria no han començat a aixecar-se dels matalassos i sofàs. I llavors ens hem assegut. Al voltant de la taula hi cabíem tots, i tots recordàvem què va passar ahir: que hi havia hagut cinc persones al costat d’una porta que s’obria, i que quatre persones van baixar cap a la porta, pràcticament corrent.

Després de l’esmorzar m’he retirat a la meva habitació pensant que podria dormir una mica, però el cap em dona voltes: persones i gestos i cinc històries noves que s’entrellacen, i que han existit tot aquest temps, només que no ho sabíem.

És com si cadascun de nosaltres hagués recorregut un caminet propi pel mateix bosc. Ens havíem perdut, cadascun pel seu compte, però no érem els únics que s’havien perdut, perquè els altres també corrien per allà, i hem trobat una clariana i ara ens hem adonat que compartim tant el bosc com la clariana. La gent creu que tot comença quan et coneixes, però les nostres històries ja estaven entrellaçades d’abans.

Els altres se n’han anat al centre, he sentit que marxaven els dos cotxes, els nostres nous habitants que anaven a buscar les seves coses, i en Ralf i en Henry que anaven al pis d’en Ralf a buscar més plats i unes olles que de cop en Ralf ha recordat que tenia a les golfes.

Crec que l’Olga està desperta. No ha baixat a esmorzar, però ara acabo de sentir algú caminant pel passadís. Potser és que els altres han tornat, però no ho crec. Ara ho torno a sentir, i és una sola persona. Una sola persona que va descalça.

***

Traducció de Maria Rosich

***

Descobreix més sobre El volum del temps IV, de Solvej Balle, aquí.