08/05/2019
Comença a llegir 'Canto jo i la muntanya balla' d'Irene Solà, Premi Llibres Anagrama de Novel·la

 

 

 

 

 

 

 

 

EL LLAMP

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps  i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes  i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropa-va. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Després de l’arribada, i de la quietud, i de la pressió,  i d’arraconar l’aire fi ben avall, vam disparar el primer llamp. Bang! Com un descans. I els cargols cargolats van estremir-se dins de les seves solitàries cases, sense cap déu ni cap pregària, sabent que si no morien ofegats, sortirien, redimits, a respirar la mullena. I aleshores vam vessar l’aigua a gotes immenses, com monedes sobre la terra i l’herba i les pedres, i el tro escruixidor va ressonar dins les cavi-tats toràciques de totes les bèsties. Va ser llavors, que l’home va dir cago’n seuna. Ho va dir en veu alta, perquè quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Cago’n seuna, inútil, que t’has deixat atrapar pel temporal. I nos- altres vam riure, uh, uh, uh, uh, mentre li mullàvem el cap, i la nostra aigua se li ficava coll de la camisa endintre, i li resseguia l’espatlla i els lloms, i eren fredes i desperta-ven el mal humor, les nostres gotetes.

L’home venia d’una casa d’allà a la vora, enfilada a mitja carena, sobre un riu que devia ser fred perquè s’amagava sota els arbres. Hi havia deixat dues vaques, un grapat de porcs i de gallines i un gos i dos gats desarrelats, una dona  i dues criatures i un vell. Es deia Domènec. I tenia un hort ufanós a mitja muntanya i unes terres mal llaurades vora el riu, perquè l’hort l’hi treballava el vell, que era son pare  i que tenia l’esquena plana com una taula, i les terres les llaurava ell. Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so te-nien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa. I havia trobat un grapat de trompetes de la mort fora de temporada, aquella tarda, tot anant a guaitar el bestiar, i les duia embolicades a la panxa de la camisa. La criatura de braços plorava quan havia deixat la casa, i la dona havia dit «Domènec», com una queixa i com una súplica,  i en Domènec havia sortit igualment. És difícil de fer ver- sos i de contemplar la virtut que s’amaga dins de totes les coses, quan els nens ploren amb aquella estridència de garrí escorxat que t’accelera el cor encara que no ho vulguis. I volia anar a mirar les vaques. Havia d’anar a mirar les vaques. Què hi entenia la Sió, de vaques? Res. El vedell feia maaaaaaaaaaa, maaaaaaaaaaaaaa. Desesperat. No en sabia res, la Sió, de vaques. I va tornar a exclamar, cago’n seuna!, perquè havíem sigut ràpids, caram, imprevisibles i sigil·losos, i l’havíem atrapat. Cago’n seuna!, perquè el vedell tenia la cua enganxada a un manyoc de filferros. Els filferros s’ha-vien encallat entre dos arbres, i de les estrebades li havien es-bocinat el darrere de les cames, que ara li lluïen ensangonats, oberts i bruts. Feia maaaaaaaaaaa, maaaaaaaaaaa, atrapat per la cua entre els dos arbres, i la seva mare el vetllava intranquil·la. En Domènec sota el xàfec va enfilar cap a la bèstia. Tenia unes cames ben fetes de tan trescar muntanya amunt a respirar aire quan els nens cridaven massa, o quan pesaven massa, i pesava massa l’arada, i el silenci del vell, i totes les paraules, una darrere l’altra, de la dona, que es deia Sió,  i que era de Camprodon, i que s’havia ben deixat enredar perquè l’havien pujat sola dalt d’aquella muntanya amb un home que s’escapava i un vell que no parlava. I mira que a vegades en Domènec l’estimava i l’estimava fort, a la Sió, encara. Però pesava tant, cago’n Déu i Satanàs, la casa. Hau-ria de tenir més temps de coneixe’s, la gent, abans de casar-se. Més temps de viure abans de fer criatures. A vegades encara l’agafava per la cintura i li feia donar voltes, una dar-rere l’altra, com quan festejaven, perquè la Sió, Déu, la Sió, quines cames! Va deixar les trompetes a terra. El vedell bramulava. En Domènec s’hi va acostar amb les dues mans a davant. A poc a poc. Dient coses amb una veu greu i amansidora. Xssst, xssst, feia. La mare el sotjava desconfiada. Els cabells d’en Domènec regalimaven. Quan arribés a casa s’hauria de fer escalfar aigua per rentar-se el fred i la pluja. Es va mirar els ferros que esgarrinxaven les potes de l’animal cada vegada que estrebava. Li va agafar la cua amb fermesa, va treure la navalla i va tallar amb habilitat el pèl nuat. I aleshores vam deixar caure el segon llamp. Ràpid com una serp. Enfadat. Obert com una teranyina. Els llamps van on volen, com l’aigua i les allaus i els insectes petits i les garses, que tot el que és bonic i el que brilla els hi omple l’ull. La navalla fora de la butxaca d’en Domènec va brillar com un tresor, com una pedra preciosa, com un grapat de monedes. La fulla de metall ens va emmirallar, polida. Com uns braços oberts, com una crida. Els llamps es fiquen on volen, i el segon llamp es va ficar dins del cap d’en Domènec. Endintre, endintre, fins al cor. I tot el que veia dins dels ulls era negre, de la cremada. L’home es va desplomar sobre l’herba, i el prat li va posar la galta contra la seva, i totes les nostres aigües esverades i contentes se li van ficar per dintre les mànigues de la camisa, per sota el cinturó, dins dels calçotets  i els mitjons, buscant la pell encara seca. I es va morir. I la vaca va marxar esperitada, i el vedell va córrer darrere seu.

 

***

 

Descobreix més sobre Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà aquí.


COMPARTE EN:

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información aquí.