Comença a llegir 'Adolescència', de Norbert Bilbeny

NOTA

Aquest és un llibre de records de la meva adolescència. És l’edat que ens ha fet a tots. Són records, però també un balanç. És la crònica i el dictamen, al cap de més de seixanta anys, del temps en què un nen, després un jove, anava, sense ser-ne conscient, a la recerca del seu jo en una ciutat grisa. La crònica, doncs, d’un intentum. No vull dir «intenció», sinó un ser-hi en tensió, un intent.

Barcelona va viure la negra nit durant la Guerra Civil de 1936 a 1939. En la postguerra es convertí durant molts anys en una ciutat grisa. El gris era el color dels carrers els anys seixanta del segle XX. Era, per extensió, el color de la vida a Espanya, en aquella dictadura començada vint anys enrere. I era el color de la indefinició, tan pròpia de l’adolescència.

Malgrat la grisor, els més joves d’aleshores ens cercàvem lliures i cadascú buscava, a la seva manera, el seu jo. El mateix dinamisme d’aquella dècada del 1960 convidava a plantejar-se qui eres tu o qui volies ser. L’adolescència és l’edat de la metamorfosi i de l’aprenentatge; l’edat indefinida en què es cova la definició de l’adult. L’adolescent ja no és un ésser d’emocions com el nen; però encara no és l’ésser de raó que s’espera de qui ja és gran. Això no obstant, aquesta edat intermèdia, amb les primeres il·lusions i els primers cops, és possiblement l’edat que més ens agradarà recordar. Les memòries de l’adolescència no poden ser les d’un personatge, sinó les d’un cas. Jo explico simplement el meu.

A l’hora de recordar la infantesa i la joventut, els individus de família noble escriuen sobre cognoms. Els de família il·lustre escriuen sobre personatges i els de família rica, sobre finques. A la resta no ens queda més opció que parlar simplement de nosaltres i del nostre medi quotidià.

 

ABANS
Taller

Jo hauria volgut néixer a París, però tot i que «els nens venen de París», com sentia dir, em van néixer a Barcelona. El carrer dels Tallers, on vaig viure fins als disset anys, es troba a la part alta del barri del Raval. Discorre des de la plaça de la Universitat fins a la Rambla. Baixant pel carrer, es veu, al fons de tot, la torre més alta de la catedral, amb la imatge de santa Helena a dalt. A mà dreta, on ara hi ha la plaça de Castella, hi havia, fins als anys quaranta, un enorme i trist casalot, l’hospital militar, on foren internats soldats republicans ferits, fins l’any 1943.

El carrer dels Tallers, tot i pertànyer al Raval, no formava part de l’anomenat barri Xino, que comprenia del carrer del Carme en avall. Era encara, oficialment, el barrio de la Universidad. En aquell temps, parlo de mitjan segle XX, al meu carrer hi vivien famílies de classe treballadora. Gent d’oficis, com menestrals, petits comerciants i empleats d’oficines, la majoria nascuts a Barcelona. Després he sabut que era el barri d’altres escriptors, com Manuel Vázquez Montalbán, els germans Anna Maria i Ramon (Terenci) Moix, Maruja Torres o Jaume Fuster, i que no lluny d’allí, a l’esmentat Xino, hi havien viscut, o si més no passejat, altres literats, com Josep Maria de Sagarra, George Orwell o Jean Genet. A l’actual bar Cèntric, al mateix carrer dels Tallers, hi anava a escriure Roberto Bolaño.

Davant del bar, al xamfrà de la cantonada amb el carrer de les Ramelleres, on ara hi ha contenidors d’escombraries, hi havia una parada permanent de premsa. Nosaltres estàvem subscrits al diari La Vanguardia –llavors amb l’afegit Española. Però de vegades el meu pare m’hi feia anar a comprar el diari de la tarda: El Noticiero Universal, el Ciero. La Prensa també sortia tard, però era molt del règim franquista, com el matutí Solidaridad Nacional, la Soli. Aquests no els llegíem. De l’època, a Barcelona, eren també el Diario de Barcelona i El Correo Catalán, que sortien al matí. A les voreres dels carrers cèntrics de Barcelona es veien quioscos de premsa, xurreries, invidents que venien cupons, homes que llustraven les sabates i parades de llaminadures: xiclets, cacauets, ametlles garapinyades, pinyons, anissos, tramussos, xufles, cigrons torrats, regalèssia i moltes pipes. Quan t’hi acostaves, la suma de tanta dolçaina gairebé et deixava marejat. Prop de la Rambla, en l’assolellat racó d’una placeta entre el carrer del Carme i el mercat de la Boqueria, hi havia unes casetes, molt semblants als confessionaris de les esglésies, on uns escrivents cobraven per escriure cartes i postals que els dictaven clients analfabets o amb mala lletra. A dalt de la parada hi posava, en majúscules, «Escribiente nº1», 2, etc., que els sol·licitants no devien saber llegir.

La llengua que més se sentia a l’escala de veïns, els comerços i els mercats municipals del voltant de casa –Sant Antoni, la Boqueria– era el català. A principis dels anys seixanta hi havia al carrer dels Tallers moltes botigues i molt variades. Des d’una xurreria, tocant a la plaça de la Universitat, fins a una cocteleria, Boadas, a l’altra punta. Des d’una bacallaneria o establiment de «pesca salada» fins a dues papereries, Llenas i López Augé, passant per una pastisseria, La Merced, i una gran ferreteria, Pla, a sota mateix de casa. No hi faltaven el forn de pa, Horno Nuria, ni la farmàcia del licenciado Ferrer, que tocava amb la bodega Llunell. A l’interior d’aquesta deu proveïdora de vi, gasoses, sifons i gel, hi havia un mural que representava un nen fent pipí al riu i una frase, a sota, en català: «No begueu aigua, beveu vi», supervivent del període republicà. Quan hi anava, em venia de gust cantar la cançó que se sentia per la ràdio: «El bodeguero bailando va. Y en la bodega se baila así: ¡cha cha cha!». Uns portals més avall hi havia un estanc on anava a comprar postals, sobres i segells. Hi tenien tota mena de postals de la casa Escudo de Oro: roses, gatets, enamorats, bailaoras, la Sagrada Família, Montserrat, Tossa de Mar... Però tot i les moltes botigues del carrer, els veïns compraven la carn, el peix i la verdura al mercat. «Vaig a plaça», deien les mares.

Al mateix carrer, prop de la Rambla, s’hi trobava La Leridana, una concorreguda fonda o casa de menjars, com es deien llavors els petits restaurants. Davant de l’establiment hi ha una placa que recorda que allí es fundà el sindicat UGT, l’any 1888. Naturalment, aquest recordatori no existí en temps del franquisme. A part de l’esmentat Cèntric, només hi havia un altre bar, El Sol, més gran i popular, avui bar Veni, a la cantonada amb el carrer de Valldonzella. Jo vivia just davant. Hi solien anar els operaris de La Vanguardia, que tenia els tallers allà mateix. Periodistes i directius devien fer cap a un altre lloc. En aquest bar, a l’estiu s’hi despatxaven gelats des d’una barra de marbre que donava al carrer. A la plaça de Castella hi havia una sala de cinema, el Petit Pelayo, en un lloc on a principis del segle XIX s’aixecà la fàbrica Bonaplata, la primera amb motors de vapor a Espanya, fins que fou cremada durant una revolta antimaquinista. Seria el germen, per dir-ho així, de la futura La Maquinista Terrestre y Marítima. Davant d’aquest lloc històric es troba l’església parroquial de Sant Pere Nolasc, únic edifici supervivent de l’antic convent dels Paüls. Va arribar a ser la capella del ja esmentat hospital militar, que va ser reconstruïda durant la postguerra per l’arquitecte noucentista Adolf Florensa. Té una cúpula interessant, amb frescos del pintor neoclàssic Joseph Flaugier. Durant anys vaig veure estudiants d’Arquitectura prenent mides de l’edifici i dibuixant-lo, asseguts a terra, amb minuciositat, fes fred o calor.

Jo vivia amb el meu pare, mare i germà, dos anys menor que jo, al pis principal, porta segona, del número 66 d’aquest carrer dels Tallers. Avui l’immoble és un hotel. La porta de doble fulla del carrer i els esgrafiats del vestíbul gairebé ni s’han tocat. Tenia un llarg balcó que mirava cap al carrer de Valldonzella. Es conserva igual, gairebé tres quarts de segle després. L’edifici, de finals del segle XIX, sembla més característic de l’esquerra de l’Eixample que no pas del Raval. No hi havia ascensor, ni tampoc porter automàtic, és clar. L’escala tenia un petit habitacle al vestíbul, des d’on una portera guaitava els moviments darrere d’una minúscula porta de vidre.

De l’antiguitat de la casa en donaven testimoni, al nostre pis, els llums de gas romanents a les parets, i també, encastats a la porta d’entrada, un timbre consistent en una maneta metàl·lica giratòria i, més avall, una ranura amb marc i tapeta movible, tot de ferro, per fer-hi passar les cartes. El meu avi, i després els meus pares, pagaven més de mil pessetes pel lloguer, el més alt de l’escala, atès que l’habitatge era en un principal i el més gran de la finca. Per això últim, hi feia fred a l’hivern. M’havien arribat a sortir penellons als dits. La mare ens posava una bossa d’aigua calenta al llit, però a mi em feia angúnia el tacte de la superfície de goma.

***

Descobreix més sobre Adolescència, de Norbert Bilbeny, aquí.