Comença a llegir 'Sobre la igualtat de totes les coses' de Carlo Rovelli

PREFACI

Aquestes pàgines neixen de la invitació que vaig rebre per visitar el Departament de Filosofia de la Universitat de Princeton durant els mesos de novembre i desembre del 2024. La meva relació amb els filòsofs de Princeton es remuntava a uns quinze anys enrere, quan Bas van Fraassen es va interessar –un dels primers a fer-ho– per l’enfocament relacional de la mecànica quàntica que jo havia començat a explorar durant la dècada dels noranta. Voldria mostrar amb aquestes paraules el meu agraïment a Hans Halvorson per haver renovat aquesta relació, així com a Gideon Rosen, Mark Johnston i la resta de membres del departament, des del director fins als estudiants, per haver-me fet sentir molt ben acollit i haver participat intensament en uns debats que han deixat una empremta profunda en aquest text. Va ser tota una experiència, sobretot quan no estàvem d’acord.

El tema de les lliçons –i d’aquestes pàgines– era el de les implicacions filosòfiques de la revolució científica en curs.

En el llibre que teniu a les mans, però, m’adreço a diferents tipus de lectors. D’una banda, als meus lectors que no tenen coneixements tècnics però sí curiositat per entendre què comporta la ciència moderna per a les grans qüestions filosòfiques de sempre. De l’altra –i potser encara més–, als filòsofs i científics interessats en les implicacions conceptuals de la gravetat i els quàntums considerats conjuntament.

«Sobre la igualtat de totes les coses» (齊物論) és el títol de l’extraordinari segon capítol del Zhuangzi, una de les grans obres de l’antiguitat. Fa al·lusió a l’antifundacionalisme al qual crec que ens porta la ciència moderna: els electrons i la ment, les pedres i les lleis, les afirmacions i les galàxies no són d’una naturalesa, en essència, diferent els uns dels altres. Són conceptes que s’il·luminen recíprocament.

Vet aquí el món que veig emergir de la revolució científica del segle XX i que intento il·lustrar a les pàgines d’aquest llibre. És un món que no està fet d’objectes, que no ocupa espai, que no es desenvolupa en el temps i no es regeix per causes i efectes. Està teixit a còpia de relacions, format de perspectives entrellaçades, i només es pot descriure des de dins. Ens convida a modificar els conceptes amb què estem acostumats a organitzar la realitat, a abandonar les certeses i a renunciar als fonaments últims.

Aprofundir-hi –primer com a estudiant, després com a investigador–, reflexionar-hi i discutir-lo llargament ha estat per a mi, i encara és, motiu de sorpresa i de vertigen. És un món aliè. Però per a nosaltres, éssers mortals formats principalment de pensaments i emocions, em sembla un món més lleuger i acollidor.

 

PRIMERA LLIÇÓ. L’ESTRUCTURA RELACIONAL DE LA REALITAT

Ens presentem com a estudiosos de les matemàtiques i la física. En la nostra feina diària ens veiem abocats a plantejar preguntes del mateix tipus que les de la metafísica; i les abordem, però sense confiar en el poder de penetració innat de les nostres ments, sinó entrenats per adaptar contínuament les nostres maneres de pensar als fets de la naturalesa externa.

JAMES CLERK MAXWELL, Address to the Mathematical and Physical Sections of the British Association, 1870

 

La curiositat ens uneix. Som germans en les preguntes. Som germanes en les preguntes. No parem de descobrir perspectives noves, que ens obren mirades noves a la realitat. El que em fascina de la ciència és aquest anar ajustant constantment els nostres conceptes, que s’han d’adaptar al que anem aprenent. Les idees amb què pensem el món han estat forjades per l’experiència de les generacions que ens han precedit, i les noves experiències i els nous coneixements les modifiquen.

És així com repensem la naturalesa de la realitat física, però també la naturalesa del coneixement i de nosaltres mateixos: subjectes del saber, testimonis de l’existència, artífexs i intèrprets del significat dels termes que fem servir, éssers concrets, porcions del món físic, teixits per pensaments, desitjos, projectes, emocions i somnis.

Els salts conceptuals als quals ens empeny la ciència del segle XX són encara més radicals que els de la gran revolució científica que va inaugurar l’edat moderna; una revolució iniciada per Copèrnic, continuada per Galileu i culminada per Newton, que va acabar substituint les jerarquies angèliques i els influxos astrals per cossos i forces. El gran èxit de la scientia nova –tal com l’anomenaven a l’època– va tenir un impacte radical en la civilització europea i d’arreu del món, i va preparar el camí per a la Il·lustració de Voltaire, Hume i Kant, per a la Revolució Industrial i per a la modernitat. Actualment, la revolució científica en curs és igual de rupturista. Ara bé, crec que el seu abast filosòfic encara no s’ha assimilat.

Hi ha una part del pensament filosòfic que manté una certa distància amb la ciència contemporània. Un error, a parer meu. Al llarg dels segles, la millor filosofia sempre ha estat atenta a la ciència del seu temps. Noms com Aristòtil, Hume, Kant o Husserl tenien molt present el que la ciència feia. Qui no tingui en compte la ciència dels nostres dies cometrà el mateix error que aquells que, després de la revolució copernicana, es van quedar ancorats en la idea que la Terra és el centre de l’univers. És com quedar-se tancat en les quatre parets de casa. Però fins i tot el pensament filosòfic que sí que té present la ciència em sembla que no se n’acaba de sortir a l’hora d’assimilar completament el saber de la tumultuosa revolució científica en curs.

Les pàgines que segueixen són una reflexió sobre les implicacions conceptuals i filosòfiques d’aquesta revolució, la meva contribució per mirar d’entendre-les. He intentat resumir-hi el que crec que entenc, ara, de tot aquest saber, després d’una vida dedicada a la física fonamental, vorejant els límits del que sabem. M’he esforçat per presentar les idees tan transparents com m’ha estat possible per a tots els meus lectors; però, compte: no és un llibre senzill. És un vol de llarga durada. Hi presento un catàleg ben assortit de pensaments i idees, vinculats entre ells, per construir pas a pas una visió coherent del que crec que som capaços (o incapaços) de dir sobre les coses, sobre el nostre coneixement, sobre l’espai, el temps i nosaltres mateixos, a la llum del que ens ha ensenyat la física contemporània.

Les lliçons van fent ziga-zagues entre nosaltres i la natura. En aquesta primera lliçó, després d’una breu reflexió inicial sobre alguns aspectes de la física que s’estudia a l’escola, m’endinso en el terreny aspriu dels quàntums. En la segona em centro en com parlem, nosaltres mateixos, del coneixement; de com tancar el cercle entre coneixement i món.

La tercera està dedicada a l’espai i el temps i a l’estructura conceptual necessària per conciliar els dos grans salts conceptuals del segle XX: els quàntums i els descobriments d’Einstein sobre l’espai, el temps i la gravetat. Amb la quarta tornem a nosaltres, per tractar de la base física del flux del temps i dels fenòmens relacionats amb aquest flux, el primer dels quals és la nostra òbvia llibertat per decidir el futur.

La cinquena està dedicada a com podem pensar avui sobre la naturalesa. A la sisena intento arribar a bon port de tot aquest coneixement tan ric però tan refractari a certeses i fonaments últims. Finalment, en un annex explico com funciona la ciència; aquesta ciència que ens ha obert el món estrany que estic a punt de descriure.

***

Traducció de Francesc Massana

***

Descobreix més sobre Sobre la igualtat de totes les coses, de Carlo Rovelli, aquí.